Els primers dies de confinament ho vaig estar rumiant, donada l'oportunitat. També vaig veure que d'altres homes no només ho havien rumiat, sinó que ja s'havien decidit!
En el meu cas no es tractava tant de no afaitar-me i deixar créixer la barba al seu aire, sinó de fer algun canvi d'imatge, de jugar, aquests dies, amb la pilositat facial, ja que la capil•lar no dóna per gaires invents...
Quasi no vaig ni poder començar; pocs dies després de rapar-me el cap (com cada setmana) i endreçar-me la barba (generalment me l'afaito juntament amb el cap) amb la idea de fer-la créixer diferent, vaig rebre un encàrrec que em va situar, de nou, en una cruïlla: amb barba o sense?
Em van de demanar de gravar-me per fer una petita peça de vídeo, temes de feina, i la resposta va ser quasi immediata i sense dubtar, fent d'aquella proposta l'autèntica prova del nou: sense barba!
I si m'hi paro a pensar, quasi sempre que tinc un acte en el que he de donar la cara, abans m’afaito o em retallo la barba. I el més curiós és que no pesa només la imatge que vull donar als ulls dels altres (hi ha qui em prefereix amb barba i m'ho diu!), sobretot és la que em vull donar a mi mateix, als meus propis ulls, a com em vull veure.
La barba és, doncs, el que passa mentrestant, com la vida mentre la planifiquem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada