dimarts, 21 d’abril de 2020

Com cuinar...


Hores abans havia tret el bacallà del congelador, però ja sé que aquestes hores no compten, no computen, tot i que cal tenir-les presents, convé preveure-ho i pensar-hi.

Enfarino els trossos de bacallà i els marco a la cassola, a la que hi he posat un raig d'oli després de refregar-hi un all tallat pel mig.

Retiro els trossos de bacallà i omplo la cassola amb la ceba que he tallat. Sí, he plorat, no tinc remei! La ceba va prenent color i amb la mà dirigeixo el fum que fa cap a les meves famolenques fosses nasals; certifico que l'olor de la ceba és altament estimulant per seguir cuinant; o potser és una teranyina?

A l'ocre de la ceba s'hi afegeixen el verd i el vermell dels pebrots; fan goig els pebrots, amb els seus colors vius animen qualsevol cuina i són deliciosos! Ho remeno i contemplo l'espectacle aromàtic i cromàtic de la cassola que, tot i ser negra, sembla un llenç; serà per això que diuen que la cuina també és una art?

Hi tiro els dos trossos de l'all que fa una estona he refregat per la cassola i hi aboco la tomata. Polsim de sal, polsim de sucre, polsim d'orenga, i deixo que un parell de fulles de llorer nedin en l'abundant piscina vermella, que ben aviat farà xup-xup. Tapo la cassola.

Entretant preparo l'amanida: enciam i pastanaga, tallada a rodanxes fines; pipes de carbassa i de gira-sol, un grapadet de panses i una mica de poma. Altres dies també hi deixo caure festucs, o formatge a daus petits, o codonyat, o darrerament també una mica de picada d'ametlla. A mi l'amanida de casa m'agrada amb un bon i cruixent sotabosc; un dia ja us ho explicaré.

El raig d'oli, de les olives de casa, naturalment de Cantallops, el deixo just per moments abans que l'amanida voli cap a la taula.

De tan en tan aixeco la tapa de la cassola i remeno la tomata, i fins i tot deixo que se m'entelin les ulleres si la recompensa és flairar de nou el sofregit. Deu ser per això que quan cuino amb ceba la Sira diu que l'olor se'm sent a la barba, cas que aquell dia me l'hagi posat...

El bacallà fa molts minuts que s'ho mira pansit dins un plat, esperant el moment de saltar a la cassola i reviure en aquell mar de ceba, pebrot i tomata; quan torna a la cassola es capbussa i, amarada de vermell, em sembla veure com de nou remena la cua. No recordo haver-hi posat res amb propietats al·lucinògenes!

Unn parell d'ous durs mig tallats completen l'obra, i amb l'amanida convenientment regada, la cassola amb el bacallà amb pebrot i tomata presideix la taula. I perquè va callar?...

En qüestió de minuts escurarem el plat sucant-hi un tros de pa per deixar-lo net de tomata, net com una patena! En qüestió de minuts després de més d'una hora d'elaboració, més d'una hora cuinant.

Ja ho sabem que cuinar ja ho té, això. Hi pensava l'altre dia en relació als trenta-sis segons d'aquest vídeo, o del minut i catorze segons d'aquest altre, d'aquests petits vídeos que aquests dies hem fet relacionats amb la meva feina, del programa Incorpora...

Al darrere d'aquestes petites peces de vídeo, difoses a les xarxes socials en un parell de piulades a Twitter, piulades i vídeos de consum ràpid, com una glopada, hi ha molta feina, molt temps i energies invertits que, com cuinar, no sempre s'aprecien i es valoren. Tinguem-ho present...

---------------------------
pd: aquí les piulades amb els vídeos...




Cap comentari:

Publica un comentari