dilluns, 21 de maig de 2018

Illes dins un riu


Definitivament, també a les xarxes socials, ens hem tornat gregaris. La prova quasi definitiva de tal afirmació és la proliferació, a vegades massiva a vegades a batzegades, de comentaris d'usuaris que publiquen el ferm propòsit, a mode de ban, de seguir només els que pensin com ell o, el que vindria a ser el mateix, de deixar de seguir els qui pensin diferent, en aquest cas en relació al procés, el referèndum, els presos polítics, l'exili... Suposo que després d'anunciar-ho executen minuciosament tal propòsit depurant la nòmina de seguidors i "amistats"!

Avui algú que pensi que Puigdemont és a l'exili i que Junqueras un pres polític difícilment seguirà a les xarxes socials a algú que pensi que el primer és un fugat de la justícia i el segon un polític pres, i viceversa.

Ja no tenim remei, ja només volem que ens escolti qui, lluny de rebatre'ns, ens reafirmi assentint amb el cap tot el que diem, ja només volem escoltar, lluny de qui ens qüestiona, qui referma encara més el que pensem.

I si per atzar o descuit escoltem una opinió contrària tan sols hi veiem els arguments fràgils, el costat que per acció o omissió encara alimenten més els nostres i relativitzem els arguments forts, els empetitim o caricaturitzem fins a portar-los a l'absurd.

A aquestes alçades de la pel·lícula demanar diàleg és pura formalitat, quelcom que cal dir car és el políticament correcte, però altra cosa és treballar perquè el diàleg es produeixi...

Els nostres polítics no són tan diferents de nosaltres, de fet són com nosaltres mateixos; fa temps que també ells només escolten als qui pensen com ells, només parlen davant els seus...

Com volem que dialoguin si nosaltres ja ho hem deixat de fer! Som com illes dins un riu i el riu s'endú, corrent avall, tot insensat que intenti nedar cap a l'altra illa en un arriscat intent d'apropar-les...