Vaig posar el destí al navegador del cotxe i la ruta proposada, la més òptima (temps i distància) era la que em feia passar pels Àngels, pujar i baixar, tant d'anada com de tornada.
La carretera dels Àngels per si sola no permet distraccions, és molt entretinguda revolt aquí, revolt allà, revolts arreu! Convé traçar-les bé doncs, com en altres carreteres sinuoses, car mai saps amb qui et toparàs: un altre cotxe, un camió, una moto... un ciclista!
Quan era petit de ciclistes en veia poc; hi havia un pare de l'escola que en feia anar una de carreres, amb les rodes ben primes i el manillar corbat per afavorir l'aerodinàmica. L'altre dia el vaig veure després d'anys, dècades de no veure'l! I i sí, anava sobre una bicicleta de carreres i amb la indumentària pertinent; el vaig trobar més envellit, però menut i rabassut seguia allà amb la seva bicicleta... la de quilòmetres que deu dur a les cames, vaig pensar, la de recorreguts i paisatges que deu haver pedalat!
Una altra bicicleta de la meva infància era la de passeig de la Montserrat, que quan era petit no ho sabia però anys més tard resultaria ser la mare d'un dels bons amics que conservo de l'institut, una bicicleta, com la de l'enyorada Núria Terés, per la quotidianitat del dia a dia...
Avui Girona i el seu entorn és ple de ciclistes; transiten per la ciutat de camí d'anada, o de tornada, de les múltiples carreteres que sols, en parella o en grup afrontaran com una etapa més de la seva particular cursa de plats i pinyons... Els admiro, el ciclista és un esportista molt sacrificat, també constant, i sobretot admiro l'ànim amb el que afronten, com l'alpinista el cim, les sinuoses rampes que cerquen per coronar.
Camí dels Àngels vaig topar-me amb tot tipus de ciclistes: el típic solitari amateur, que veu en les hores no laborables d'un matí l'oportunitat indefugible per estirar les cames, alguna parella o colla petita, que sovintegen més els caps de setmana, i fins i tot un parell d'equips ciclistes descendint en fila veloçment amb el cotxe de l'equip tot darrere intentant no perdre'ls de vista!
T'ha d'agradar molt la bicicleta i el ciclisme per aventurar-te a la carretera, a risc que algun conductor despistat, o qualsevol errada teva (en la traçada, una patinada...) t'exposi a un, per lleu que sigui, dolorós accident.
Dies enrere la triatleta banyolina Carolina Routier Cañigueral va patir un greu accident mentre s'entrenava; afortunadament se n'està recuperant i el primer que ha recuperat és l'ànim! Admirable!
Des del seu accident que encara veig més ciclistes arreu, que deu haver-hi els mateixos qua abans de l'accident però ara encara se'm fan més visibles, com qui veu més dones embarassades quan espera...
La convivència dels ciclistes amb la resta del món (motos, cotxes, vianants) no sempre és fàcil ni a ciutat ni a les carreteres (tampoc a muntanya...) però és imprescindible ja que el conflicte, en aquests casos, sempre genera danys, alguns del tot irreparables...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada