Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dilluns, 7 de maig del 2018
El perdó d'ETA
Ja fa molts anys que ETA és un anacronisme, que en general en la nostra societat, també en la basca, la lluita armada amb finalitats polítiques està en fora de joc.
En un segle tan bèl·lic i sanguinari com el passat, amb dues guerres mundials, una de freda i moltes revolucions i moviments de guerrilles, el terrorisme va trobar espai, també a Europa, per arrelar i créixer; avui, de fet ja fa uns anys, el terrorisme ha mutat de tal manera que fins i tot bona part dels integrants d'ETA no s'hi volen emmirallar...
ETA s'ha dissolt... ETA ha estat vençuda? Fins i tot en la seva fi no podem prescindir del llenguatge bèl·lic i necessitem recórrer al binomi vencedor - vençut. Entenc la necessitat i en part la comparteixo, doncs el terrorisme d'ETA ha causat molt dolor fins i tot entre els qui no n'hem estat víctimes directes, dolor, incomprensió i ràbia.
Dolor, incomprensió i ràbia, això és el que recordo que vaig sentir l'estiu del 1997; la por ja la tenia des de deu anys abans amb l'atemptat d'Hipercor...
L'any 1997 treballava d'educador en un centre de menors i recordo seguir amb angoixa i encara amb un bri d'esperança, el cap de setmana del 12 i 13 de juliol, el segrest de Miguel Ángel Blanco. Aquelles hores treballant al centre les recordo enganxat a la ràdio i a la televisió esperant un esperançador desenllaç que tristament no va arribar mai. La seva execució, reconec, em va regirar les entranyes...
I després va arribar l'assassinat de l'Ernest Lluch, que, com a molts de vosaltres, em va commocionar com cap altre. Ell que era home de pau, ell que, com es va atrevir a dir la periodista Gemma Nierga per disgust d'uns quants, fins i tot hauria dialogat amb el seu botxí. Quanta violència inútil, quina lluita tan estèril, que no gratuïta...
Necessitem parlar de vencedors i vençuts, però no ens podem aturar aquí, sobretot necessitem parlar del perdó, no d'un perdó humiliant que condemni sinó del perdó reparador a partir del qual és possible plantejar un marc de convivència, qui sap si també de reconciliació.
A mi també em dol que ETA de moment hagi estat tan garrepa en el seu perdó i confio, espero potser innocent, que sabrà trobar el moment i la manera per disculpar-se per tantes morts, tant patiment, tant de dolor, inclosos entre molts (masses) els cruels assassinats de Miguel Ángel Blanco i Ernest Lluch.
Potser fins aleshores jo tampoc seré capaç de perdonar-los del tot, de perdonar-los plenament...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada