dimecres, 6 d’abril de 2016

... i Brussel·les!


És dimarts, 22 de març per a ser més exactes, i si fa o no fa a l'hora prevista ja estem en ruta. Sintonitzo una emissora musical, d'aquestes que a aquelles hores fan un programa despertador, una barreja d'informació, humor i música; és la millor manera d'evitar la primera discussió dins el cotxe...

En Peyu ens fa riure a tots i la música ens distreu, tot i que agrada més a les meves filles que a mi; en un flash informatiu diuen que hi ha hagut una explosió en un aeroport de Brussel·les, sense donar gaires més detalls, doncs la notícia és recent i no hi ha més detalls, de moment, a detallar.

No puc evitar canviar el dial i sintonitzar una emissora generalista, que com totes a aquelles hores fa l'informatiu matinal; allà el titular és tan imprecís com breu és, aleshores, la notícia: es parla només d'una explosió, sense fer més conjectures.

Salto de nou al programa despertador de l'emissora musical i automàticament quan parlen de víctimes llavors sí, ja no hi ha pau familiar dins el cotxe que valgui, prenc el comandament dels dials i el salts, a partir d'aquell moment, seran entre els informatius de tres ràdios generalistes.

Durant el trajecte es van coneixent detalls i la notícia breu d'una explosió esdevé el tema central del dia i quasi monopilotza l'atenció informativa: múltiple atemptat a Brussel·les amb un nombre de víctimes que no fa més que créixer...

La notícia em produeix una barreja de ràbia i impotència, sensacions conegudes i reconegudes en anteriors atemptats: Madrid, Londres, París... I sí, també un cert temor, no per allà on anem ni pel que hi farem, sinó perquè és impossible saber quin serà el proper camp de batalla en el que es lliura aquesta guerra!

Anem col·leccionant dates fatídiques que esdevenen etiquetes: 11 de març, 7 de juliol, 13 de novembre, 22 de març... Anem col·leccionant fotos de perfils a les xarxes socials amb missatges de pau i d'esperança, fotos tenyides amb les banderes dels països atacats, fotos amb les que volem expressar el dolor que sentim... I sobretot anem col·leccionant interrogants: què hem fet malament, on ens hem equivocat i què caram passa perquè joves europeus explotin sembrant el terror, que és això el que fa precisament el terrorisme...

Ahir va ser Brussel·les i el pitjor no és no saber on serà demà, sinó tenir la certesa que hi haurà un demà, una nova data, qui sap si una nova bandera...