dimarts, 26 d’abril del 2016

Un brindis per en Tià!

Tià Coll, geni i figura, de jove.

Camí de Banyoles els venedors ambulants, carregats amb galledes plenes de roses, que volten la darrera rotonda de l'autovia de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis ens recorden que és Sant Jordi, però no estem per Sant Jordi encara, que fem via a Banyoles per acomiadar un bon amic dels meus pares: en Tià Coll.

Arribem d'hora a Banyoles i entrem a Santa Maria dels Turers, església gòtica de la que destaquen uns imponents contraforts a l'exterior de l'absis, i portes endins uns treballats vitralls, datats de 1940 fruit de la reconstrucció de l'església després dels avatars de la Guerra Civil, vitralls que no deixaré d'observar durant la cerimònia.

Dins l'església poca gent, intuïm que alguns familiars, i un conegut (més que saludat, menys que amic) de Girona, cronista del diari El Punt Avui i, com en Tià, també home de teatre, qui suposo que diumenge vinent, sinó l'altre, potser li dedicarà una de les seves cròniques dominicals, per mi de lectura sempre obligada!

Poc a poc arriba gent, familiars i amics i entre aquests la meva mare n'hi troba de seus, amigues i amics amb qui es saluden i amb alguns s'abracen, i en retroba d'altres que difícilment reconeixeria si no fos per les circumstàncies, tot i que si és necessari es donen quatre referències per refrescar la memòria, tot i que la meva mare la manté sempre molt fresca! N'hi ha que venen de la Plaça Major i diuen que hi ha molt ambient de Sant Jordi, però nosaltres encara no estem per Sant Jordi!

La cerimònia segueix segons el guió previst i mentre el mossèn la fa avançar jo m'entretinc observant els vitralls de l'absis, que amb el sol que s'imposa aquell matí llueixen encara amb més força. Rere els vitralls siluetes de coloms voletegen amunt i avall en la seva particular rutina, aliens al Sant Jordi que es viu portes enfora de l'església, i al comiat que es plora en silenci portes endins.

Al final de la cerimònia una neboda d'en Tià pren la paraula i li'n dedica unes quantes, emocionada: en destaca la puntualitat, virtut que per raons que ara no venen al cas jo aprecio especialment, i l'ajuda que li prestava en els deures de física i química, coses de l'ofici, malgrat diria que en Tià Coll no el va exercir el de químic, si més no, no sobre els escenaris! I la neboda també en destaca la seva passió per la història, doncs en Tià no era només dels que la coneixien, era també dels que la volien canviar, i a la seva manera va fer-ho!

Per acabar sona "Ne me quitte pas" amb una veu que sembla la d'Edith Piaf, tot i que la meva mare no n'està del tot segura; amb la cançó sortim de l'església i allà, finalment, hi ha temps i espai pels retrobaments i els records, per actualitzar rostres i vides com qui fa un F5 amb el teclat de l'ordinador.

Entre els amics i retrobats que troba la meva mare un mostra una foto del casament dels meus pares: la colla del TEI de Banyoles al peu de les escales que pugen al campanar de l'església, aquesta romànica, de Cantallops; que joves i, alhora, quanta vida ja viscuda en aquella atrevida joventut! La meva mare posa nom a tots els que hi surten i fins i tot als que no: en Pep Cruz va arribar més tard...

Entre converses i retrobaments els records flueixen i algú, amb bon criteri, proposa remullar-los a la Plaça Major de Banyoles tot fent un brindis per en Tià! La plaça fa goig vestida de Sant Jordi, curulla de gent que tement la tarda aprofita el matí per olorar llibres i roses.

També nosaltres busquem el sol i mentre ajuntem dues taules, que serem colla, anem demanant: una canya, tres Martinis, que portaràs sifó si us plau?, dos cafès, un tallat... Les dues taules se'ns fan  insuficients i n'acabem ajuntant quatre i la comanda ja és tan llarga que perdo el compte, però no el cambrer que diligent ho té tot registrat en un petit bloc...

La conversa és distesa i coral i en Tià Coll és present en totes; les anècdotes relliguen records i les mirades evidencien que el pas del temps només afegeix arrugues i emblanquina cabells, quan no els fa caure directament, però manté els records vius, o si més no adormits: a mesura que afloren els records les vivències es desperten d'una llarga letargia per surar de nou a flor de pell.

L'escena a la plaça és tant brillant i intensa com els vitralls de l'absis de Santa Maria dels Turers i si tingués ofici prou sabria fer-ne un d'aquell moment, però ja fa anys que les escenes que mereixen ser recordades les registrem digitalment...

Els històrics presents del TEI de Banyoles immortalitzen el moment amb una fotografia de la que només la meva mare sabrà posar nom, anys a venir, a totes les cares que hi apareixen i fins i tot a les que no: l'amic Pep Cruz torna a fer salat...

I és en aquell vermut a la Plaça Major de Banyoles quan amb les canyes, els Martinis, els cafès i els tallats fem un brindis per en Tià, geni i figura!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada