Em sembla que, instintivament, seguiré buscant en Pere Salvatella Pla quan passi per l'autovia de Sarrià de Ter. No sé quants quilòmetres devia portar a les cames, de tant que el veia caminar, alguns dies amb el gos, d'altres anant, o tornant, de buscar el diari, i sempre amb els auriculars, escoltant la ràdio.
Els paisatges també es construeixen a través de les persones que en formen part, i quan les persones es moren, quan ja no hi són, els paisatges també canvien, es transformen, són diferents; és el que em passarà amb alguns carrers de Sarrià de Ter, especialment l'autovia.
És clar que per a mi, en Pere Salvatella Pla també formava part d'un altre paisatge, el de les Jornades i la Fira del Paper de Sarrià de Ter; fa més de vint i escaig anys, poc després d'anar a viure a Sarrià de Ter, vaig afegir-me al grup organitzador de les Jornades del Paper; allà el vaig conèixer i durant uns quants anys vam compartir estones de reunions i de feina a peu de carrer.
Formar part d'aquell grup, amb en Josep Turbau, l'Assumpció Vila, l'Esther Ferrero, la Cristina Vicedo, la Núria Rodríguez i en Pere Salvatella (i disculpeu si em deixo algú més), va ser per mi tot un aprenentatge que, sense ser-ne del tot conscients aleshores, va contribuir a la meva formació cívica i al meu compromís ciutadà. El nostre paisatge particular també el fan les persones que ens envolten...
Érem un grup de persones, com era també en Pere, xerraire, ens agradava parlar i debatre els temes, i alhora també érem un grup, com era també en Pere, d'acció, d'arromangar-se des de primera hora del matí per muntar la Fira del Paper, per vestir de gala el carrer Major de Sarrià.
Els avatars de la vida en general, i els de la política local en particular, van fer que aquell grup, aquella comissió organitzadora de les Jornades del Paper, s'anés diluint, fins a diluir-se les mateixes jornades i la fira, fins que l'any passat el nou govern municipal va començar a recuperar-ne l'esperit.
Tinc la impressió que aquell grup de persones, també en Pere, potser no ha rebut mai el reconeixement que es mereixeria, un reconeixement que hauria de servir, senzillament, perquè el seu esforç i el seu compromís no caiguessin en l'oblit. Les coses no passen per art de màgia, sinó perquè hi ha persones que les pensen i les executen, persones com en Pere que, sense fer gaire soroll ni estar a primera línia, sempre hi era.
Ara el trobarem a faltar, ara encara el buscaré passejant per l'autovia amb els auriculars a les orelles, en un intent estèril de fer etern el paisatge que ell també va contribuir a dibuixar.
Descansa en pau, Pere.
