Mesos enrere, a principis d'octubre de l'any passat, vaig tornar a entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, per la cerimònia de comiat de la mare d'un company de feina. Feia uns quants anys que no hi entrava, i la darrera vegada també va ser per un enterrament.
No coneixia la difunta, només un dels seus fills, i quan abans de començar la cerimònia m'hi vaig adreçar per donar-li el condol, ja vaig veure que aquell comiat, que aquella cerimònia, seria diferent.
El company de feina em va preguntar si coneixia a la seva mare, una dona de poc més de setanta anys, molt activa en aquella parròquia. Quan li vaig dir que no, que no la coneixia, em va adreçar un somriure i em va dir: "avui la coneixeràs!"
I a fe, que la vaig conèixer, conèixer a través de les persones que van parlar d'ella, com el mateix mossèn, la mainada que feien catequesi o, persones ja adultes a qui anys enrere havia fet catequesi. I naturalment, la seva família.
Va ser una cerimònia emotiva, molt emotiva, però gens trista, tot i el procés dolorós de la seva malaltia; una cerimònia en què, a banda de glossar la seva vida amb paraules i imatges, també la van glossar a través de les cançons que li agradaven; algunes de les cançons jo les havia cantat, precisament, en els locals d'aquesta mateixa església, al CAU...
Van parlar les seves tres filles i el seu fill, el meu company de feina, i al final del seu parlament va començar a entonar a cappella una cançó que a la seva mare li agradava molt, i que també cantava, també li cantava: "La prima bella cosa" de Nicola Di Bari.
Aquella cerimònia de comiat va ser, sobretot, un cant a la vida i una veritable acció de gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada