Anar a costura

 "La mare de Déu
quan era xiqueta,
anava a costura
a aprendre de lletra."

La  Nadala tradicional ens dóna pistes del què era això d'anar a costura, que Rodamots defineix com a  "Antigament, anar a l’escola de nenes o pàrvuls."

Ens ho contextualitza millor amb aquest fragment del llibre "Pedra de tartera" de Maria Barbal:
"Recordo els tres hiverns d’anar a costura; havia estat de les poques nenes que hi havia pogut aprendre perquè a casa ja n’hi havia de més grandetes bones per a la feina. La sort de ser xica! La mestra ens feia fer aquella cal·ligrafia tan rodoneta amb l’acabament de cada lletra cap amunt i la erra amb aquell rínxol a l’esquerra que a mi em semblava un tirabuixó."

La costura, doncs, formava part de l'educació bàsica de les nenes i, com la resta de les feines de la majoria de les dones, cosir esdevenia una de les tasques domèstiques més a fer dins de casa, rere les cortines que elles mateixes deurien cosir.

A casa les dones cosien i a casa jo he vist cosir a la meva àvia i a la meva mare, i professionalment a una de les meves ties, durant anys per compte d'altri, ara com a autònoma. En qüestió de dècades, però, les màquines de cosir han desaparegut de la majoria de llars i per algunes feines sort en tenim de les modistes que encara mantenen viu un ofici dur i poc valorat.

De tot aquest món, del món de les modistes i els tallers de costura, en parla el darrer número de la revista Parlem de Sarrià i se'n parlarà també a l'exposició que s'inaugurarà el proper dissabte 25 de març a la Sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter.

Ara ja no es va a costura, em sembla que tampoc, com deia la meva àvia materna, a conferència...