He mirat aquesta terra...

Sobre aquests versos de Salvador Espriu ahir a la tarda va entrar amb solemnitat el fèretre de la Montserrat Farreras Forns, flanquejat pels seus fills i filles, a la basílica de Sant Feliu de Girona.

El taüt, auster com el recordatori; auster i senzill i d'una dignitat d'aquelles que admires per autèntica; un recordatori més romànic que barroc. El poema de Narcís Comadira de l'interior, "Perfum", ens recorda la volatilitat de la vida, fins i tot la quasi centenària de la mare dels Nadal: "Com s'evapora un perfum / (...) així, nosaltres ens morim lentament." Ella ha anat marxant, com va recordar Quim Nadal, com ha deixat escrit Rafel Nadal a "Quan s'esborren les paraules".

"He mirat aquesta terra" em ronda pel cap durant tota la cerimònia. Guillem Terribas publica fotos de paisatges i llocs sempre acompanyats amb aquesta frase i títol del poema que Raimon va musicar. Sempre que veig les seves publicacions penso en la terra que miro, en la que admiro i també retrato, i a vegades comparteixo... He mirat aquesta terra.

Al final de la cerimònia, després de les paraules de record, agraïment i comiat de la família es canta el Virolai, acompanyat com tota la música que sona per l'orgue de la basílica; però ni els versos montserratins de Verdaguer ni l'encens que poc a poc s'escampa i penetra arreu amb la mateixa densitat que la música tubular de l'orgue, em transporten al massís serrat de la Catalunya central, que jo encara tinc al cap "he mirat aquesta terra"...

Ens parla Espriu del pas del temps, de les estacions, de la vida i és inevitable no pensar en la pròpia; també en la pròpia mort, que és part de la vida; totes les cerimònies d'enterrament ens fan pensar en la nostra mort i em sento com Guerau de Liost al Somni IX, relatant-ne en vers el meu propi enterrament...

"He mirat aquesta terra", i en el somiar despert del meu prematur sepeli canto: "Mentre m'envelleixo en el llarg esforç / De passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra"...