Abans-d'ahir va morir el psiquiatre gironí Joan Torres i Culubret, qui va ser també director de l'Hospital Psiquiàtric de Salt. Els amics del meu pare també es moren, malauradament; la llei de vida és implacable. No puc evitar tenir la impressió que cada vegada que mor un amic del meu pare, ell en certa manera torna a morir, es mor una part d'ell...
Joan Torres i Culubret i el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, van compartir vida, des de responsabilitats diferents, al psiquiàtric de Salt; l'amic Jaume Guillamet en va deixar un breu testimoni a la biografia "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), en les que explica algunes de les vicissituds de la gestió i inici de la transformació de l'hospital psiquiàtric; però de la seva amistat, també de la seva col·laboració professional, un com a psiquiatre, l'altre com a polític, en tenim una bona mostra en l'article que Joan Torres i Culubret va publicar al Punt Diari el 4 de febrer de 1981, quatre dies després de la mort del meu pare.
I la Primavera arribà al Psiquiàtric...
(Punt Diari, 4 de febrer de 1981).Recordes Just la primavera de 1979, després d'aquelles eleccions municipals quan un dels eslògans del teu partit era allò de la Primavera Socialista, se'n fa present que en unes jornades sobre Psiquiatria a Talavera de la Reina, vaig al·ludir a l'esperança d'un canvi del nostre Hospital Psiquiàtric que podria ser afavorit per l'arribada de la "Primavera Socialista", que tu com a Diputat i President de la Comissió de Sanitat portaves sota el braç.
De fet des d'aquell juny de 1979 han passat moltes coses a l'Hospital i a Girona dins el món de la Psiquiatria i això crec que és un deute que tenim amb tu tant els treballadors com els usuaris de la Salut Mental a les nostres comarques. Entre els esdeveniments més importants cal parlar de les Jornades de l'Associació de Neuro-psiquiatria celebrades a final de febrer de l'any passat, les primeres Jornades Catalanes de Salut Mental de l'abril del mateix any i altres fets; el que culminà amb l'elaboració d'un pla Assistencial per part de la direcció col·legiada de l'Hospital, el qual tu vas defensar i amb el qual et vas comprometre diverses vegades públicament.
Quin fou el teu paper dins de tot l'enrenou creat en una institució com el Manicomi, el qual tendeix per ell mateix a la paràlisi i la mort?, doncs, bé, després de molt cercar, crec que tu eres una mena de catalitzador, com el llevat imprescindible per a la fermentació. Amb la teva franquesa, espontaneïtat, i sobretot la increïble sensibilitat pels problemes de la marginació social que sempre mostraves, feies que el teu contacte ens motivés i que fos una font d'optimisme i d'energia per afrontar el nostre treball diari. Alguns fets ens van deixar bocabadats.
Un malalt s'acosta i et pregunta: Vindrà el meu alcalde?, i l'endemà amb aquest títol surt un Quiosc.
Una colla de malalts, a la sortida del teatre passegen per la Rambla i davant de l'esverament d'alguns ciutadans clarifiques la situació escrivint el Quiosc anomenat l'Escàndol.
El passat dia 29 d'agost morí en Franco Basaglia a Venècia i l'encapçales amb el títol "La mort contra la psiquiatria". Qui ens havia de dir que la MORT, cinc mesos després, tornaria a ferir la psiquiatria aquesta vegada en la persona del POLÍTIC (en majúscula expressament) que en el nostre país millor havia sabut connectar amb les necessitats de la salut mental de tots els que he conegut?
Però si la Psiquiatria ha estat el fil conductor de la nostra relació, altres fets ens han també lligat; penso que per tot on anaves i treballaves eres el mateix tipus d'animador: com oblidar la teva imatge cantant havaneres en una festa del teu Partit, o bé trobar-te amb barretina i la senyera per bufanda a l'Arcada, sense perdre mai el somriure malgrat la decepció davant els resultats de les eleccions al nostre Parlament. I les xerrades més transcendents, recordo ara especialment quan parlaves en el cementiri de Portbou davant de la tomba de W. Benjamin a la tardor del 1979...
Crec que som molts a Girona els qui hem quedat marcats pel teu contacte, per la teva manera d'afrontar la realitat, sense renunciar, malgrat les dificultats, mai a canviar-la. Per a mi darrerament la vida s'ha fet menys agradable, el meu optimisme ha minvat; com oblidar-te?, quan ja de bon matí, en prendre el meu habitual cafè amb gel, amb el Punt a la mà, mirava la darrera pàgina per veure el que deia en Just; com quan els caps de setmana tot anant a Llançà i en passar per l'Empordà no veure'l un xic sota la teva influència literària; com afrontar la tasca quotidiana sense poder parlar de problemes com a projectes i solucions amb en Just els divendres al matí... Quan la M. Mercè llegeixi això, pensarà sens dubte: que fàcil que ho tens noi!". Ho sé i em faig creus del que serà per a ella i la gent amb la qual vivies diàriament (Fins i tot això vas saber explicar a la teva companya mitjançant un Quiosc on parlaves de l'enterrament d'un teu company i del que podia pensar la seva muller).
Recordo perfectament les dues darreres vegades que vam parlar, el primer cop et vaig prometre quelcom que malgrat tot procuraré acomplir, el segon vaig rebre una lliçó la de com morir amb enteresa, dignitat i fins i tot resignació. És curiós, mentre parlava amb tu, tot i parlant de la MORT em sentia tranquil, fins i tot vam riure junts, però després baixant les escales de l'Hospital les llàgrimes m'inundaren els ulls.
Com afrontar diàriament la realitat i la difícil lluita per la reforma d'un Psiquiàtric, dins del context de la reforma d'un país, quan ja aquella primavera del 1979 es troba tan llunyana? De fet, sembla que estem en plena i eterna "Tardor" i que s'allunya molt la "Primavera" propera (encara que avui, Just, a la televisió un important personatge català ens parlava de la propera primavera política, cosa que podria fer pensar en una convergència d'ambdues primaveres, esperem-ho).
Una solució seria la que ens proposava un altre lluitador (F. Basaglia) aquí a Girona el passat dia 1 de març: "Si penséssim amb la raó en la situació actual, hauríem de dir que demà veurem el caos i la fi del món, racionalment no podem pensar en un millorament del món i, sobretot no podem pensar que deixant la feina per als altres el món pot millorar. Penso que hem de llançar lluny aquest pessimisme i anar a la recerca d'un nou optimisme, però l'optimisme no cau del cel, l'optimisme ens ve de la nostra pràctica que canvia, aleshores o nosaltres canviem pràcticament, substituïm l'optimisme de la pràctica posant-lo en el lloc de la raó, o continuarem anant a l'Hospital cada matí a posar-nos la bata que cobreix la nostra vergonya, la nostra mistificació de la realitat i ens impedeix ser veritables metges.
Joan Torres i Culubret
Quan mor un amic del meu pare, el meu pare mor un xic més; però rellegir articles com aquest em fan valorar quelcom més important que la mort: la vida que van tenir i, sobretot, que van compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada