Hi ha persones que, quan moren, amb elles es mor quelcom més que la seva vida, la seva existència: també es mor, en part, el seu coneixement, un coneixement que, per més que el tinguem escrit col·lectivament, individualment es transmet sobretot per via oral i per proximitat, a través de la convivència. Hi pensava dies enrere, arran de la mort de la Teresa, la mare de la meva tia Maria, de Cantallops.
La Teresa era una dona sàvia; tenia una saviesa curulla de coneixements, d'aquells que cada vegada abunden menys, coneixements arrelats a la terra i als seus fruits, coneixements forjats i transmesos amb estima i, per moments, duresa, coneixements d'un món que a poc a poc s'apaivaga, en aquesta nostra societat cada vegada més urbana, i en aquest món rural cada vegada més industrialitzat.
Les seves netes, en representació de la família, d'alguna manera en parlaven, de la seva saviesa, l'altre dia a la cerimònia de comiat, quan recordaven els formatges i recuits que feia, les truites de patata o els guisats; també quan parlaven de les plantes que recol·lectava, i de la seva prodigiosa memòria, un pou de coneixement que abastava més anys dels que tenia, ja que era depositària de la memòria dels seus pares i avantpassats...
Avui dia, en aquesta societat líquida, també és líquida la nostra memòria, i volàtils i vaporosos els nostres coneixements. Sincerament, escoltant a la Teresa, com m'havia passat també escoltant a la meva àvia Juanita, més d'una vegada em sentia com un autèntic ignorant...
Els seus coneixements eren petris, sòlids com ho era, també, la seva capacitat de treball. Amb la Teresa, a banda de taula i menges, també havíem compartit estones de treball a l'olivar, i fins que la salut la va acompanyar, més enllà dels noranta-dos anys, sempre la veies collint olives, repassant per allà on havíem passat, sense deixar-ne cap per perduda, amb una constància i resistència admirables.
La duresa de la seva vida, ja des de la seva infància, vivint a muntanya i a pagès, la va enfortir en saviesa, coneixement i resistència; i sota la robustesa del seu cos, bategava amb força un cor generós, amb una gran capacitat d'estimar i de fer-se estimar, naturalment per la família, i també pels qui al llarg dels seus noranta-cinc anys la vam conèixer i tractar.
El dia del seu enterrament, escoltant les sinceres i encertades paraules de les seves netes, pensava que aquell dia no només ens acomiadàvem d'una persona molt estimada, sinó també d'una part d’aquesta saviesa ancestral que ella encarnava.
DEP, Teresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada