El negre de Banyoles

Tota fruita té el seu procés de maduració i, més tard o més d'hora, cau per si sola; el metge Alphonse Arcelin va fer accelerar, paradoxalment, la maduració d'un procés (la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder) que, estic convençut, sense la seva intervenció s'hagués produït igualment, tot i que segurament més tard i en (i per) altres circumstàncies.

Dic paradoxalment perquè, tot i que la lluita d'Alphonse Arcelin va actuar d'accelerant, la resolució del cas no va ser ni molt menys ràpida ni immediata, el litigi amb l'Ajuntament de Banyoles va durar quasi una dècada. La sèrie documental "El negre té nom" ens ha fet reviure aquells fets de la Catalunya i la Banyoles preolímpica, i totes les derivades polítiques, museístiques i socials, a favor i en contra la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder.

Veient el documental podria semblar que es projecta una imatge d'una Banyoles racista, encapçalada per l'alcalde d'aleshores, Joan Solana, judici que em sembla injust, per més traces que, per desconeixement o ignorància, se'n puguin detectar amb els ulls que avui ens mirem el món, que són força diferents de com ens el miràvem aleshores.

El Museu Darder, juntament amb l'estany de Banyoles, era una visita escolar recorrent de moltes escoles de les comarques gironines i de Catalunya; jo mateix l'havia visitat i en cap de les visites vam interpretar aquella exposició del negre de Banyoles com un acte de racisme, i entenc que aquest era el sentit general no només del centenar de visites d'escoles d'arreu que cada curs hi anaven, sinó del conjunt de la població de Banyoles, de les comarques gironines i de Catalunya.

És clar que a vegades una mirada nova, una mirada diferent ajuda a enfocar i conceptualitzar diferent les coses, i aquest canvi d'enfocament també necessita el seu procés, la seva assimilació. Salvant les distàncies, però per entendre aquestes transicions de canvis culturals i presa de consciència, anys enrere es jugava, per Setmana Santa, a "matar jueus", joc que fa dècades que ja no es juga per la incorrecció política que representa avui dia.

No crec que Banyoles, ni el seu alcalde, ni el munt d'escoles d'arreu del país que visitaven el Museu Darder fossin racistes aleshores, tot i que l'acceptació de l'exposició del negre de Banyoles ens sembli un acte de racisme avui; i si parlem d'avui, el que sí que sé, és que Banyoles té, des de fa anys, una planificació escolar que li permet combatre, amb prou èxit, la segregació escolar, i aquest fet potser també valdria per a un documental, si algú tingués a bé de fer-lo...

El racisme al futbol

Aquest darrer cap de setmana s'ha produït un altre incident que vincula el futbol amb el racisme. Ha estat en una categoria més modesta, però els fets són igualment greus.

El futbol, en general, té un problema amb el racisme i em sembla que aquest problema l'atien, conscientment o no, els mateixos futbolistes. Intentaré explicar-me.

La base d'un insult racista és la manca de respecte, com ho és, per exemple, la base d'un insult masclista. És a dir, un insult racista és una manifesta falta de respecte amb connotacions racistes, de la mateixa manera que un insult masclista és una manifesta falta de respecte amb connotacions masclistes.

La connotació, racista o masclista, el que busca és amplificar l'insult amb l'objectiu d'ofendre més, a risc, naturalment, que l'ofensa amplificada pugui ser tipificada com a delicte d'odi, però això a les persones que insulten no sembla importar-los massa...

El cas és que al futbol, a diferència d'altres esports, els primers que manifesten, reiteradament, manques de respecte són els mateixos jugadors, mostrant un nivell de joc net molt deplorable. Per més que portin missatges de joc net a les mànigues de les samarretes, és habitual veure, en tots els camps i amb totes les samarretes, molts futbolistes encarant-se amb els àrbitres amb manifestes manques de respecte. També molts entrenadors o d'altres membres de l'equip tècnic. I quan no són contra els àrbitres, també veiem molts jugadors amb actituds poc assimilables al joc net, provocant els rivals i fins i tot provocant al públic.

No estic dient que la responsabilitat dels insults racistes del públic als futbolistes siguin els mateixos futbolistes (responsable és qui insulta), sí que el respecte que els futbolistes reclamen (i que naturalment mereixen, com tothom), se l'haurien d'exigir, també, a ells mateixos.

El bàsquet o l'handbol, esports també amb molt de contacte i pulsacions a mil, ja fa anys que han tallat de soca-rel la manca de respecte dels jugadors, bé cap als àrbitres, bé cap als altres jugadors, bé cap al públic. I sí, em podreu dir que igualment s'hi poden sentir crits, càntics o insults racistes, en partits de bàsquet o d'handbol, però hi són menys perquè, en aquell context, es toleren menys.

El futbol té un problema de racisme, però el problema de base sobretot és d'educació, de joc net i de respecte dels mateixos jugadors.

Vinícius Júnior contra el racisme

De la mateixa manera que arriba un moment que tot infant ha d'afrontar la pregunta "què és primer, l'ou o la gallina?", avui la societat en general, i el món del futbol en particular, ens toca afrontar la pregunta "què és primer, l'insult a Vinícius Júnior o la seva provocació?"

Amb Vinícius Júnior, o com a mínim amb la imatge que transmet dins el terreny de joc, em passa el mateix que amb Cristiano Ronaldo o fins i tot el que em passava amb Dani Alves: que són o han estat grans futbolistes, i pitjors persones. I sí, reconec que amb aquesta afirmació, amb aquesta generalització, soc terriblement injust.

No sé si és un ego desfermat, un excés de fatxenderia, massa diners a la cartera massa ràpid i massa aviat, o tot plegat; el cas és que l'innegable talent que té Vinícius Júnior pel futbol contrasta amb la seva actitud provocadora davant el públic, moltes vegades també davant els rivals, fins i tot essent visiblement maleducat amb els àrbitres.

I sí, és cert que lamentablement Vinícius Júnior rep molts insults, insults de tota mena, inclosos els racistes; insults, alguns greus, que certament poden ser objecte d'un delicte d'odi i, per tant, convé identificar a les persones que l'insulten i denunciar-los. També és cert que el mateix Vinícius Júnior, sense proferir cap insult racista, també ha fet gala de manca de respecte nombroses vegades dins el terreny de joc, insultant a rivals i fins i tot als àrbitres.

Amb tot això vull dir que em sembla perfecte que des del futbol també es lluiti contra el racisme, que aplaudeixo que la setmana vinent dues seleccions nacionals, Espanya i Brasil, juguin un partit contra el racisme; el que no em sembla tan bé, ni encertat, és que la imatge pública, amb la voluntat d'alguns de convertir-la quasi en icònica, de la lluita contra el racisme sigui la de Vinícius Júnior, un grandíssim jugador maleducat.

El respecte que Vinícius Júnior reclama vers ell, quan l'insulten, no se l'aplica quan és ell qui insulta el rival, l'àrbitre o  quan es mofa, amb actitud provocadora, del públic. A cada provocació, a cada manca de respecte, Vinícius Júnior perd credibilitat en la seva particular lluita contra el racisme, i els qui alimenten aquesta imatge de paladí contra el racisme, imatge quasi quixotesca, li fan més mal que bé a ell, i a la lluita contra el racisme.

Strange Fruit. Minuts Musicals històrics

El 7 d'agost de 1930 dos homes afroamericans, Thomas Shipp i Abram Smith, van ser brutalment linxats i penjats d'un arbre de la plaça del Palau de Justícia de Marion, una ciutat de l'estat d'Indiana.

Thomas Shipp i Abram Smith havien estat arrestats aquella mateixa nit com a sospitosos del robatori i assassinat d'un obrer blanc, Claude Deeter, i d'haver violat a la seva xicota, Mary Ball. Una multitud enfervorida els va començar a colpejar, fins i tot amb la col·laboració d'alguns dels policies que els havien arrestat, i alçant una soga d'un arbre els van penjar. El fotògraf Lawrence Beitler va poder capturar l'escena dels cossos penjats sobre els caps de la multitud. Posteriorment, Mary Bell va testificar afirmant que no havia estat violada.

Va poder evitar el linxament James Cameron, també sospitós, escapolint-se entre la multitud, tot i que posteriorment va ser capturat, jutjat i condemnat com a còmplice d'assassinat, tot i la manca d'evidències de la seva acusació. James Cameron anys després va sortir en llibertat condicional i es va implicar en la lluita pels drets civils dels afroamericans.

Aquest va ser un dels molts linxaments contra la població afroamericana, linxaments que van servir d'inspiració del professor i poeta Abel Meeropol per escriure el poema "Bitter Fruit", convertit en cançó sota el títol "Strange Fruit" amb la veu de l'enorme Billie Holiday. La seva interpretació, intensa i emotiva, va fer que la cançó esdevingués un himne en la lluita contra la discriminació racial i la violència.

The Lonesome Death of Hattie Carroll. Minuts Musicals històrics

El 9 de febrer de 1963, a Baltimore (Maryland) Hattie Carroll, una dona afroamericana de 51 anys, es dirigia a la seva feina com a cambrera en una festa de l'alta societat al prestigiós hotel Emerson. La festa l'organitzava una família adinerada, i entre els convidats hi havia William Zantzinger, un jove propietari de terres blanc de 24 anys.

Enmig de la festa i sense cap motiu aparent, William Zantzinger va començar a insultar i fer comentaris despectius cap a Hattie Carroll i, de sobte, va agafar el seu bastó i va començar a colpejar-la violentament. Hattie Carroll tot i intentar protegir-se, va quedar greument ferida, va ser traslladada a l'hospital i, lamentablement, va morir a causa de la pallissa que li va propinar William Zantzinger.

La notícia de l'assassinat d'Hattie Carroll va provocar una gran indignació, però quan es va presentar el cas davant els tribunals, malgrat la clara culpabilitat de William Zantzinger i la brutalitat del seu atac, va ser condemnat només per homicidi involuntari i va rebre una condemna mínima de tan sols sis mesos de presó.

La injustícia del veredicte va provocar una gran indignació i va inspirar la famosa cançó de Bob Dylan, "The Lonesome Death of Hattie Carroll", publicada l'any 1964 en el seu tercer disc d'estudi, "The Times They Are A-Changin'". 

La lletra de la cançó denuncia aquest trist episodi i critica l'ineficaç sistema judicial que permetia a personatges privilegiats com William Zantzinger sortir quasi indemnes de delictes tan greus.

Aquesta cançó es va convertir en un crit de protesta contra la discriminació racial i la desigualtat social i la història de l'Hattie Carroll es va convertir en un símbol de la lluita per la igualtat i els drets civils a la dècada de 1960 als Estats Units.

Insultar Vinícius Júnior

Insultar Vinícius Júnior és, lamentablement, l'esport de moda de moltes graderies del futbol espanyol; ell concentra, més que cap altre jugador del seu equip, totes les escopinades verbals de la part més radical de les aficions contràries. Ell és la diana i contra ell van els dards.

El darrer episodi, aquesta darrera jornada a Mestalla, el camp del València CF, ha obert en canal el debat sobre els insults en els terrenys de joc i, especialment, els de caràcter racista.

Aquest problema no és nou, ni Vinícius Júnior n'és la primera víctima; sí que és l'actual, la que més insults rep. Els estaments polítics i esportius del futbol haurien d'actuar de forma contundent i fer-ho dins i fora del camp, ja que els mateixos comportaments també es donen al carrer, amb els desplaçaments dels equips.

Aplicar tolerància zero, tolerància zero als insults de tota mena (racistes, homòfobs, etc.) requereix que tots els estaments implicats s'hi comprometin, naturalment inclosos els clubs i els mateixos jugadors.

Vinícius Júnior reclama, amb raó, respecte; els insults que rep són constitutius de delicte d'odi i cal denunciar i jutjar a qui els propina. Cal no donar corda, ni coixí ni espai a les grades, a persones i grups que no respecten la diversitat, que promouen càntics insultants, que més que animar al propi equip es dediquen a insultar l'equip rival i a fomentar l'odi.

També cal que els jugadors, Vinícius Júnior inclòs, es mostrin igualment respectuosos amb els altres jugadors, amb l'equip arbitral i amb l'afició rival. La violència i els insults no són només patrimoni de la part més radical de la graderia; també són patrimoni, fins i tot insígnia, d'alguns jugadors que utilitzen l'insult i la manca de respecte per a tensar rivals, provocar targetes i treure'n profit esportivament.

Esports amb tant o més contacte que el futbol com el bàsquet, l'handbol o el rugbi, destil·len més respecte i noblesa i, tot i que a vegades també hi ha "tanganes", la manca de respecte i manca de joc net estan més penalitzats.

Insultar Vinícius Júnior, lamentablement, només és la punta de l'iceberg de l'immens problema que té el futbol amb la violència i la manca de respecte, i per resoldre'l cal que tothom, absolutament tothom, hi posi de la seva part.

No és passió, és violència

El futbol aixeca passions! Encara diria més: el futbol és passió!
Ho és el futbol, també qualsevol altre esport, i naturalment moltes altres activitats...

El futbol, aixeca passions i aquest ha estat un cap de setmana especialment apassionant, amb les finals de la Copa Amèrica i de l'Eurocopa. Entenem que el futbol és passió en una de les moltes definicions que té la paraula: "emoció molt forta."

Certament el futbol emociona, aixeca passions, i malauradament no només les més nobles; el futbol també desperta les pitjors emocions, també de manera molt forta, emocions que deriven en odi i violència.

Anglaterra va perdre la final de l'Eurocopa contra Itàlia a la tanda de penals, i els tres jugadors que van fallar-los, Marcus Rashford, Jadon Sancho i Bukayo Saka, han rebut una allau d'insults racistes a les xarxes socials per part d'aficionats anglesos. La federació anglesa de futbol i el govern britànic han hagut de sortir al pas, en defensa dels jugadors i reclamant respecte, i la policia està investigant les publicacions.

No sé si els aficionats que vomiten piulades i publicacions racistes contra els jugadors són els mateixos que fan créixer els índexs de violència masclista contra les dones: segons un estudi la violència masclista augmenta un 26% quan juga la selecció anglesa de futbol, i s'incrementa fins un 38% si aquesta perd. Alcohol i frustració alimenten perillosament la violència masclista...

La vinculació de l'esport en general, i particularment el futbol, amb la violència no és nova; malauradament és una relació estreta i són molts, i d'arreu, també de casa nostra, els exemples que ho fan evident, encara avui.

El futbol aixeca passions, i en un altre ordre de coses, malauradament també desperta la violència, que no és el mateix...

George Floyd ens interpel·la

George Floyd ha estat, lamentablement, una nova gota que ha fet vessar el got. El seu vergonyós assassinat, sota l'executor genoll d'un policia, ha tornat a fer surar (supurar) l'odi racial, el racisme que encara viu, ple de vitalitat, a la societat nord-americana, i em temo que també a la nostra.

El racisme no només es fonamenta sobre la diferència del color de pell, també per les connotacions socials i econòmiques que té, als Estats Units i aquí, a casa nostra. Aquests dies, en molts dels anàlisis de la massiva revolta, es destaquen les enormes desigualtats entre els nord-americans blancs i els afroamericans, la gran diferència d'igualtat d'oportunitats. La violència policial és només la punta de l'iceberg.

George Floyd ens interpel·la, no només en relació al seu assassinat, sinó al rebuig i a l'odi, a vegades sibil·lí, a vegades fins i tot gens dissimulat, que observem a casa nostra, entre amics, coneguts i saludats, vers a qui és diferent, no només pel color de pell, també per factors (sovint combinats) d'ideologia, llengua, cultura, religió, ètnia i fins i tot orientació sexual.

L'expressió, encara llegida i escoltada a casa nostra, "primer els de casa", n'és l'exemple més clar i a vegades aquesta expressió s'amaga, es disfressa, amb altres paraules, com les que es poden escoltar en un anunci d'una operadora de telecomunicacions catalana quan diu que "la nova normalitat (...) és ajudar als nostres..." Qui són els nostres? O encara més important: qui no són? I els que no són els nostres, mereixen la nostra ajuda?

És tan bèstia el que li va passar a George Floyd que costa poc no commoure's per la seva fatalitat i indignar-se per la brutalitat policial. Potser ens costa més reconèixer-nos en el substrat ideològic que alimenta la discriminació i l'odi a qui, simplement, pensa, parla, es vesteix o resa de forma diferent.

Què ofega el nostre genoll? A qui ofega el nostre genoll?