El català, és cosa de pocs!

 "El català, cosa de tots". Aquest era el lema d'una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya de principis dels anys vuitanta del segle passat, protagonitzada per La Norma. Aquesta era la campanya i la voluntat era estendre'n l'ús i normalitzar el català com a llengua d'ús habitual, especialment entre la població immigrant. 

Dècades després pensava que l'única esmena que caldria fer al lema d'aquesta campanya ("El català, cosa de tots") seria per la seva manca d'inclusió del llenguatge en clau de gènere, per aquest "tots", però em sembla que, veient el detall territorial de les dades de la darrera Enquesta d'usos lingüístics de la població, difoses la setmana passada, la qüestió de gènere no sembla que sigui el problema principal. I si la voluntat d'aleshores era que el català fos cosa de tots i de totes, de tothom o de tot ser, la realitat, avui dia, és que el català és cosa de pocs, de pocs i de poques, de cada vegada menys població de Catalunya.

Les dades recents mostren una pèrdua clara de l'ús del català com a llengua habitual, sobretot a les zones urbanes i metropolitanes, on la presència del català ha anat retrocedint. La fractura lingüística territorial cada vegada es fa més evident: mentre que en alguns àmbits rurals el català continua sent majoritari, als grans nuclis urbans retrocedeix de manera sostinguda, fins i tot a Girona! I aquí hi ha un factor global que, a més a més, ens juga en contra: la tendència, a escala planetària, d'una concentració més gran de la població a les ciutats, just allà on, en el nostre territori, el català és menys present i més difícil de fer prevaldre.

Els canvis demogràfics de les darreres dècades, naturalment, també tenen un pes important i representen tot un repte, a risc de caure en discursos extremistes discriminatoris. En molts barris, també en molts patis d'escola, el castellà funciona com a llengua habitual i, si el català no apareix amb naturalitat en  aquests espais socials, educatius o comunitaris, és difícil que s'hi arreli.

La politització del debat lingüístic tampoc no ajuda, i quan una llengua és percebuda com un símbol ideològic abans que com un patrimoni compartit, pot generar més refracció que atracció, esdevenint menys permeable. L'ús de la llengua com un separador entre "l'ells" i el "nosaltres", i no com un aglutinador, genera prejudicis i barreres cada vegada més difícils de superar.

El català, doncs, va perdent terreny, alhora que necessita fer grans esforços per fer-se veure en els grans productes de consum, com la música i el cinema, i sobretot les xarxes socials, fent que cada vegada tinguem més infants i joves que creixen i se socialitzen en entorns físics (patis d'escola, carrer, etc.) i digitals (xarxes socials, música, cinema, etc.) amb poca presència del català.

Preocupen aquestes dades, preocupa aquest retrocés de l'ús habitual del català a Catalunya, i sobretot preocupa que aquest senyal d'alarma, aquest SOS del català, no sigui percebut com a això, com un senyal, sinó que condueixi a la resignació...