El del "culo blanco"

L'inici de la cançó el recordo bé i, fins i tot, l'havia cantat de petit:

"Franco, Franco,
Que tiene el culo blanco
porque su mujer
lo lava con Ariel."

La cançó seguia amb la reina Sofía, però les següents estrofes, si les havia cantat, ja no les recordo, més enllà del fet que contenien insults com "zopenco". La primera estrofa l'havia cantat de petit segurament sense acabar de ser conscient qui era i què representava, aquest Franco, a banda del senyor que, sobretot, apareixia en les monedes "por la gracia de Dios".

Aquesta cançó burlesca, que s'entonava amb la música de l'instrumental himne espanyol, ens feia gràcia per això del "culo blanco" i la referència, aquesta sí coneguda i reconeguda, del detergent Ariel, que a casa el teníem, com el "Colón", en pols en format tambor...

Això que la seva dona blanquegés el cul de Franco em feia molta gràcia, quan era petit; que avui se'l blanquegi tot ell, ell com a dictador i el que va representar, ja no me'n fa tanta i menys veient alguna de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que ha preguntat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador, sobre el franquisme.

Preocupa que avui, cinquanta anys després de la mort de Franco (que no del franquisme, és evident), més del 21% de les persones que van respondre l'enquesta considerin que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. Naturalment, podem valorar positivament que més del 65% considerin que els anys de la dictadura van ser molt dolents o dolents, però aquest més del 21% és, per al meu gust, i per a la qualitat democràtica de les nostres institucions, preocupant.

I més si veiem que la franja d'edat que creix més de partidaris d'una dictadura és la dels joves de 18 a 24 anys (nous votants), mentre baixa entre els que tenen més de 65 anys, quelcom aparentment comprensible, per una simple qüestió vital. De fet, des de 1985, quan es va començar a recollir aquesta dada, no hi havia hagut mai tants joves com ara que es mostrin partidaris d'una dictadura (13,5% el  2024, 7,2% el 1985), amb pics de fins al 10,9% el 1986 o del 9% el 2013, o baixades de fins al 2,4% el 2008 o del 5,1% el 2017. 

És significatiu, i alhora alarmant per la tendència que es dibuixa, l'increment dels darrers anys,  de més de 8 punts entre el 2017 i el 2024 de joves partidaris de la dictadura, fenomen que  segurament s'explica per la irrupció i consolidació de Vox, amb un discurs que no només no critica ni condemna obertament el franquisme (més aviat l'abraça), sinó que també qüestions i s'enfronta amb el feminisme, generant una preocupant adhesió, especialment, entre els nois joves.

Així doncs, mentre que entre les persones més grans la dictadura mai havia tingut un suport tan baix (el 4,2% el 2024, el 15% el 1985), entre les persones joves no havia tingut mai un suport tan alt. El franquisme, doncs, avui no resisteix, perviu oi creix pels nostàlgics que el van viure, sinó per l'entusiasme (i esperança?) que desperta entre els joves, especialment nois joves, amb la seva versió blanquejada a base de tòpics i relativitzacions...

El problema no és només que el franquisme hagi sobreviscut incrustat a la democràcia en algunes institucions (com la justícia, l'exèrcit, l'església i alguns partits polítics), el problema també és que la seva proposta actualitzada, exemplificada avui sobretot a través de Vox (i l'ala Ayuso del Partit Popular), tingui cada vegada més acceptació, especialment entre els joves.

El del "culo blanco" va morir fa cinquanta anys, no abans sense deixar-ho tot, com ell mateix va dir en més d'una ocasió, "atado y bien atado".