Així comença... "Difamació"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Difamació" (Club Editor, 2025), d'Eva Piquer, que no deixa indiferent a ningú que l'hagi llegit i, fins i tot, a ningú que no l'hagi llegit, ja que d'una manera més o menys implícita, és d'aquells llibres que generen adhesió o animadversió cap a l'escriptora difamada, o cap a l'articulista difamador.

El llibre, petit i breu, i alhora potent, és un assaig en el qual l'autora relata la difamació patida en primera persona al llarg d'anys, i reflexiona com la difamació pot arribar a afectar profundament la vida d’una persona, també la seva reputació, no només per la difamació en si, també per la dimensió, avui dia, de la propagació impune de mentides i desqualificacions injustes a través de les xarxes socials.

El llibre serveix també per a la reflexió personal: qui estigui lliure de difamar (segons el diccionari, "dir mal (d’algú) cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació"), que llenci la primera pedra!

"Difamació" és un llibre que comença així:

Els meus vint-i-tres anys i jo som a Nova York, on hem vingut a mirar-nos el món conegut des de fora, a treballar com a corresponsals i a perdre'ns per llibreries de nou i de vell. A la Strand del carrer 12 amb Broadway m'encanto amb exemplars antics de la revista Time i em deixo atrapar per un article sobre l'art de fer i mantenir enemics. L'autor sosté que un enemic és un tresor a preservar perquè és l'única persona que sempre pensa en tu: quan no t'ataca en públic, t'ataca en privat.

Un enemic pot sorgir del no-res i per no res, llegeixo. I només tens dos camins: o l'ignores o el mates. O fas com si no hi fos o l'esborres literalment del mapa. Però ha de ser un crim perfecte: l'enemic no pot veure que tu n'ets l'assassí, o morirà feliç perquè haurà aconseguit l'objectiu d'amargar-te l'existència.

Soc massa jove per tenir enemics. És més: el primer enemic que tindré mai és ara mateix tan bon amic meu que d'aquí a uns mesos vindrà a passar dues setmanes al piset minúscul del carrer 60 que ens han permès llogar a mitges amb un altre català malgrat no tenir nòmina.