Exonerar el president Pujol

Compassió. Diria que el que em provoca la visió, avui dia, del president Pujol és, sobretot, compassió; una compassió que tendeix a transformar-se en tristesa veient les imatges del president Pujol connectat telemàticament, des de casa seva, a la sala del tribunal que el jutja, a ell i a la seva família. La fragilitat d’una persona de 95 anys, amb problemes de salut evidents, no encaixa amb la complexitat, també la duresa, d’un procediment judicial que, en aquest cas, sembla oblidar la condició humana.

No nego la necessitat del judici, tampoc el dret que tenim que s'esclareixin els fets (essent conscients que la veritat judicial no sempre coincideix amb la veritat real, si és que hi ha una veritat), i que si els fets són delictius, se'n derivin conseqüències; però em sembla excessiu que el president Pujol, en el seu estat, participi d'aquest judici. I més quan és innegable que ell ja va pagar un preu (i que cadascú valori si suficient o no) amb la seva confessió voluntària de fa onze anys, eixamplant les seves ombres, afectant la seva reputació i acceptant un càstig moral que cap sentència , ara, podria amplificar.

Insistir avui en una condemna penal efectiva per al president Pujol, fins i tot fer-lo participar en el judici, sembla, més que una exigència de justícia, un acte d'insistència que no té en compte les seves circumstàncies personals físiques i cognitives. No ho trobo just; sí que hauria estat just fa onze anys, quan va confessar, no ara...

La justícia, per ser-ho de debò, també hauria de mesurar els límits evidents que imposen, en les persones, l'edat i la salut, i em sembla que el president Pujol, en aquest moment de la seva vida, ja no hauria d'estar per judicis, ni tan sols per aquest que el jutja. 

Exonerar el president Pujol no seria, penso jo, un acte d'impunitat ni de banalització dels fets, sinó un simple acte de compassió, ja que és evident que avui la seva figura desprèn més vulnerabilitat que poder. Avui dia, mes que un càstig, el president Pujol mereix, penso i sento jo, la nostra compassió...