Així comença... "Setze fetges"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Setze fetges" (Edicions 62, 1971), del dibuixant Jaume Perich, que té poca lletra i molt de contingut! El llibre recull una sèrie d'il·lustracions iròniques i satíriques de l'autor, fent de l'humor gràfic crítica política i social, com mostra la il·lustració de la portada, amb les persones esdevingudes llufes...

El llibre, deia, té poca lletra, i bona part de la que hi ha, a banda de la lletra que acompanya alguna de les il·lustracions, és del pròleg amb què comença el llibre, del puny (i lletra) de Manuel Vázquez Montalbán...

"Setze fetges" és un llibre que comença així:

"La perichsophie dans le boudoir" 

Com Mortadelo | Filemón, Perich coneix la ciència i l'art de la Metamorfosi: Perich Match, Perich Copio, Perich Vinyeta, Perikides. De tots els seus travestis, aquell que més em fascina és el de Perikides, pensador grec del segle V d. C. (després de la Contrareforma), formulador del Principi de Perikides: "Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu, experimenta una pèrdua de pes equivalent al nombre d'obrers que desallotja."  El personatge Perikides, professor de metafísica exiliat de la Grècia dels coronels, viatja per la realitat amb la cicuta amagada en un rellotge vell de butxaca i totes les seves creacions tenen la força testimonial de qui es despedeix del públic, dibuix a dibuix, paraula rere paraula. Perikides irrita però no alegra, i un dia serà esborrat dels cens terrestres per no haver ajustat les seves dites i les seves obres als fins per als quals va ser inscrit en el Llibre de la Vida. Els humoristes acostumen a néixer per a exercir de coartades morals de tot allò que critiquen. Bé és veritat que anomenen fatxenda al fatxenda i assassí a l'assassí, però la distància del llenguatge dona al fatxenda i a l'assassí temps de riure's de si mateixos, de sentir-se justificats per la seva ductilitat moral i poder tornar a exercir de fatxenda i d'assassí. Perikides ha revolucionat el sentit de l'humorisme i l'ha orientat més cap al camp de la provocació que cap al del divertiment. Com a dibuixant té models evidents (des de Siné fins a Chumy Chúmez); en canvi, com a escriptor d'humor, Perikides és un i intransferible; un i ternari: un, gran i lliure.