L'any 1976 dos productors musicals van escoltar en un club com a una jove Bonnie Tyler cantava la cançó "Nutbush City Limits" d'Ike & Tina Turner; Bonnie Tyler ja feia uns anys que havia entrat a la indústria de la música, però encara no havia explotat musicalment; de la mà d'aquests productors a poc a poc es va anar forjant una carrera farcida d'èxits musicals, alguns mundialment coneguts, com "Total Eclipse of the Heart".
Entre els seus èxits també hi ha la cançó "The Best", composta per Mike Chapman i Holly Knight i publicada l'any 1988, tot i que va ser eclipsada per la versió, més energètica, que un any més tard en va fer, curiosament, Tina Turner.
Precisament aquesta és la cançó que ha acabat definint Tina Turner en el seu obituari: la millor. Tina Turner no és només un gran exemple de superació i de resiliència (en l'àmbit personal i musical), també un dels grans exemples de com important és la interpretació de les cançons i, com en el seu cas, de com un segell personal d'una veu i, sobretot,d'una actitud i posada en escena, les embolcalla.
Tota gran cançó necessita una gran interpretació; bé ho sabia Mark Nkofler quan, després de compondre "Private Dancer" va descartar-la pel disc "Love over gold" (el de la colossal "Telegraph Road"), entenent que requeria una interpretació amb veu femenina, i aleshores la referent ja era Tina Turner, simplement la millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada