Amb un nus a la llengua

Amb el menjar no s'hi juga, amb la llengua sí. També es juga, políticament, amb l'educació, tot un clàssic, i quan el joc és amb la llengua a l'educació es fa carambola!

I aquí estem, al cap del carrer, i així estem, amb un nus a la llengua amb la llei del català i el 25%. La virtut d'aquesta llei possiblement també és el seu principal defecte: ha generat un gran consens tot i que cada un dels grups que li ha donat suport en fa lectures diferents, naturalment interessades, que poden semblar contradictòries: blinda el català com a llengua vehicular alhora que dóna (més) ales al castellà.

A mi no sempre em molesten les contradiccions, la meva vida és una contradicció constant; el que m'inquieta és que no tinc clar que aquesta llei del català representi un punt i final, tanqui per sempre més (ni per un instant) la polèmica, apaivagui les ganes de trencar amb el model d'immersió. En temo que serà un punt i seguit i que la llengua seguirà essent, dins l'escola, armament polític.

I sense desmerèixer el paper fonamental que la llengua juga en tot sistema educatiu la percepció és que, sense tenir clar que hem guanyat aquesta batalla, en d'altres sembla que ja no hi plantem cara.

Potser el que més em dol és que fa la sensació que ja fa molts anys que, contradient la Norma, el català ja no és cosa de tots. I em sap greu no saber identificar quan va deixar de ser-ho... Qua hi penso se'm fa un nus a l'estómac, un nus a la gola i sí, també un nus a la llengua.