Ens agradaria que la mort fos com l'horitzó, que s'allunya al mateix ritme que ens hi apropem i sempre el tenim allà, visible però inabastable.
No, la mort no és un horitzó que s'allunya sinó tot el contrari, és un horitzó que s'apropa irremeiablement i en ocasions es precipita inesperadament.
Ens espanta la mort i espanta morir, tot i que hi ha qui diu que viure és una forma de morir... No morir ha de ser una altra cosa, morir deu ser una altra cosa.
En un dels seus aforismes Joan Fuster ens va dir:
"I morir deu ser deixar d’escriure."
Jo si de cas, de moment, no deixaré d'escriure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada