Els morts de Butxa

La mort no és agradable; tampoc ho és, a vegades, la vida. Però avui, aquests dies, no puc evitar pensar en la mort, escampada pels carrers de Butxa i altres poblacions ucraïneses. 

Els cossos mancats de vida em fan molta impressió, i no només els de les persones; també els dels animals. Una barreja d'impressió i angúnia. Em fa cosa mirar-los i, encara més, tocar-los. Per poc gran que sigui l'animal mort, d'insecte en amunt, si puc m'estalvio tocar-lo.

Va passar un dia amb un ocell que va xocar contra el vidre d'una finestra i va caure plomat al pati. Em feia cosa tocar-lo... El vam deixar en un racó i uns minuts després es va refer i va aixecar el vol. No, no estava mort, tampoc de "parranda"! Estava estabornit i va reviure, com l'au Fènix però sense cendres.

Els morts de Butxa no reviuran, no s'alçaran i seguiran amb les seves vides, estroncades per la guerra, segades sense sentit de forma cruel, amb acarnissament. 

La imatge morts de Butxa pot ferir la nostra sensibilitat i és inevitable preguntar-nos, i debatre, si les imatges dels cossos escampats sobre l'asfalt s'han de mostrar o no. I per més impressió que em facin, penso que sí, que s'han de mostrar precisament per ferir, o com a mínim interpel·lar, a la nostra sensibilitat, a la nostra consciència.

Mostrar els cossos amb respecte, naturalment, sense recrear-nos en les imatges, allunyant-nos de la morbositat, i alhora sense endolcir-les. Amagar les imatges seria més cruel que mostrar-les, amagar les imatges seria com voler mirar cap a una altra banda i evitar preguntar-nos qui eren, quins noms, quins records, quines vivències omplien de vida aquests cossos inerts.

Malauradament així és també la guerra, cruel i implacable amb la vida dels qui la pateixen; la guerra és mort, i la mort, més així i en aquestes circumstàncies, no és agradable. Aquestes morts són un crim, i criminals qui les ha perpetrat.