Hi ha paraules boniques de dir i escoltar, eufòniques, que alhora poder tenir significats terribles, per poc que ens hi parem a pensar. "Dòcil" n'és una, amb la seva "de" que en suavitza l'entrada, la "o" oberta que ens l'eixampla, la "ce" que ens fa lliscar la llengua fins entre les dents per acabar amb el fil de la "i" la "ela", tan orgullosament alveolar, que ens la tanca sense cap petar de llavis i ni dents. Dòcil ens endolceix la boca quan la pronunciem, i és un bri de música celestial per a les orelles que l'escolten.
Dòcil, diu el diccionari, "que fàcilment es deixa instruir, conduir, o que fàcilment obeeix i se sotmet", i la pròpia paraula ho sembla, de dòcil, tan fràgil i delicada...
Pensava en tot això després d'haver llegit aquest aforisme de Joan Fuster:
"El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat."
I el terrible d'aquest aforisme és que això, hores d'ara, ho sabem perfectament i malgrat això, malgrat partim d'aquesta obvietat, seguim mantenint-los al poder, segueixen manant, ens segueixen manant i volent-nos dòcils, deixant-nos instruir (ells en diuen seduir) i conduir (acompanyar), a vegades fins i tot obeint-los i sotmetent-nos.
Massa vegades som mesells (una altra paraula terriblement eufònica), i de tan mesells dòcils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada