dilluns, 18 de novembre del 2019

Mifas: 40 anys, 4 reflexions


El divendres de la setmana passada una jornada de Mifas va cloure la celebració dels seus 40 anys d'història, una història marcada per la lluita dels drets de les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial, una lluita per la inclusió, i contra les barreres físiques i mentals, també legislatives, que avui encara dificulten la seva inserció social i laboral, la seva plena inclusió.

La jornada ens va permetre reflexionar sobre els canvis que s'han produït al llarg d'aquests darrers quaranta anys, de la mà de l'escriptor Antoni Puigvert, debatre sobre la resposta política a les seves necessitats, amb l'incombustible Quim Nadal, l'ex consellera Anna Simó i l'ex diputat, i actual director de la Dincat, Carles Campuzano, i sobretot ens va permetre motivar-nos, i fins i tot emocionar-nos un xic, amb la vitalitat de l'esportista andorrà Albert Llovera.

Reposada i digerida la jornada, afloren, especialment per mi, quatre reflexions:

La primera reflexió és sobre un concepte que l'Albert Carbonell, president de Mifas, va voler expressar, diria, deliberadament: el paternalisme. En la seva defensa dels drets i les necessitats de les persones amb discapacitat Mifas, com tantes altres entitats socials, ja fa anys que no demanen permís sinó que exigeixen el que és just. Roman encara una visió condescendent i paternalista, la que fa dir "pobrets", potser amb la millor de les intencions i des del cor, però no és ni ha de ser aquesta la visió, ni la qüestió...

La segona reflexió la va transmetre, a la seva manera, tan apassionada com, a vegades, desordenada, i sempre vital, l'esportista Albert Llovera, i té a veure amb la importància de les adaptacions. Som molts els qui necessitem adaptacions per circular per la vida, com a mínim tothom que necessita i duu ulleres! Ell, com tantes altres persones amb discapacitat física, les necessita per a moltes coses més, algunes de primera necessitat per al seu dia a dia, d'altres per gaudir de les seves passions, com l'automobilisme. Pot una persona com ell, paraplègic de mig tors per avall, pilotar un cotxe de rally? Amb adaptacions sí, tal i com ha demostrat, però ell no s'hi ha conformat, amb això... Si pot pilotar, pot aleshores competir amb la resta de pilots aparentment no discapacitats? L'adaptació al cap i a la fi és una solució tècnica que requereix, naturalment, inversió, investigació i personalització; però l'adaptació no és una finalitat en ella mateixa, sinó que és només el mitjà; és el mitjà per per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Llovera va trobar més resistència en que acceptessin que podia competir amb les persones "normals" que no dificultats per trobar solucions tècniques a les adaptacions...

La tercera reflexió, també manifestada per Albert Llovera, és la importància, també per a les persones amb discapacitat física, especialment per a les persones amb discapacitat física, de mantenir una vida activa, de fer exercici físic. Mantenir-se actiu, va venir a dir, no només millora la qualitat de vida, també ha augmentat l'esperança de vida atribuïdes a algunes discapacitats... Llovera, és evident, és un esportista nat, ja ho era abans de l'accident (precisament en una prova esportiva) i no ha deixat de ser-ho després.

I finalment la quarta reflexió, retro alimentada i compartida a la jornada de Mifas amb molts dels assistents entre entrepans, mini croissants i brunyols de bacallà; una reflexió que va més enllà del món de les persones amb discapacitat, que és més general de sector, del del tercer sector social, i que deixo anar en forma de pregunta: en quin moment vam deixar-nos trepitjar definitivament per l'administració?

La contribució de Mifas al llarg d'aquests quaranta anys és impagable; han trencat barreres físiques i mentals, han contribuït a fer una societat, la nostra, més accessible i inclusiva per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial; i seguiran fent-ho durant molts anys més, veient la feinada que encara ens resta fer col·lectivament en matèria d'inclusió social i laboral, d'accessibilitat i de mobilitat.

Moltes gràcies Mifas, i per molts anys!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada