L'amor crea dependència, fins i tot pot crear addicció! Potser aleshores ja no és amor, malgrat ho sembli...
Fins a quin punt necessitem l'altre o l'altra? Fins a quin punt l'altre o l'altra ens necessita? La sensació d'abisme davant el trencament, la pèrdua, pot ser molt poderosa, pel que a banda d'encegar-nos al principi (per no acabar de veure els seus defectes) l'amor ens pot convertir en miops...
Potser quan s'arriba a aquest punt ("suposo que prefereixo que faci mal que no sentir res de res") s'evidencia que ja no es fa de la necessitat virtut, sinó dependència...
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada