Imagen de jiebing xu en Pixabay |
Aquesta temporada hem tornat als esports d'equip; la meva filla petita ha començat a jugar a handbol, a la Unió Esportiva Sarrià (UES).
Uns quants anys després, des que la meva filla gran va deixar el bàsquet, tornem als partits de casa i als desplaçaments quinzenals aquí i allà, amb estones d'espera i cafè amb la resta de mares i pares... I jo que em pensava que ja havia deixat enrere aquesta vida! La temporada de gimnàstica rítmica, que fa una colla d'anys que practica la meva filla mitjana, té una altra dinàmica...
La meva filla petita fa handbol i, com ella, la majoria de les jugadores del seu equip tot just fa unes setmanes que han començat a jugar, pel que el més habitual, de moment, és que perdin tots els partits per una diferència tan gran de gols que, com també es fa en el bàsquet, arriba un moment que es tanca el marcador. Al darrer partit fins i tot el marcador es va tancar des de l'inici, una decisió que també s'agraeix.
És un equip en formació, i de moment la lluita és contra elles mateixes, millorant poc a poc partit a partit, en el treball dels entrenaments. Potser per això la seva actitud és en general tant positiva malgrat les pallisses que reben, i això és quelcom que trobo admirable.
Cada intent de jugada és aplaudit, cada aturada de les porteres, i també els gols, encara que escassos, que fan! Potser per això no m'agrada quan a vegades, potser fruit de la desesperació o la poca paciència, alguns pares i mares exigeixen més que animen i encoratgen...
També a la graderia cal fer molta pedagogia; com l'altre dia, quan algun o alguns nois d'un equip visitant que jugava després a la pista de la UES, se'n reien de la portera del nostre equip fins al punt que ella, tipa de sentir-ho, no va poder evitar plorar, i naturalment va ser canviada.
Afortunadament aquest lamentable fet no va quedar aquí, i el coordinador de formació de la UES, que era a la pista, es va dirigir a la graderia per parlar amb els responsables adults de l'equip de joves, que van ser, com a mínim, advertits.
El públic, la graderia, és una part més de l'esport, i no és un subjecte passiu sinó actiu (s'espera que animi!), i com a tal té una responsabilitat en el bon desenvolupament de l'activitat esportiva, sigui un partit de primera divisió de futbol, o d'infantil femení de handbol...
Al públic, a la graderia, també li hem d'exigir esportivitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada