Rufus Wainwright, diuen, va meravellar el públic del Liceu que el va anar a veure i, sobretot, a escoltar, dies enrere en un concert en el marc de la seva gira de celebració del seu primer disc, homònim, publicat fa vint anys.
A banda de les seves conegudíssimes cançons, i disculpant-se novament per alguns passatges carregats de tòpics de "Barcelona", en un dels bisos va tocar "Imaginary love", una cançó en la que afirma que, si més no per començar, l'amor ha de ser imaginari.
I entenc que d'imaginari ha de seguir-ho essent sempre, o com a mínim mantenint-ne algunes dosis, per petites que siguin. Al capdavall amb l'amor, i per l'amor, la imaginació se'ns dispara fins a límits, a vegades, inabastables, a vegades feliçment tangibles!
En dono fe...
I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada