divendres, 19 d’abril de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la fe...


La crisi de fe, el dubte, deu ser una benedicció, especialment si, superat, reforça la creença. L'església, amb la incredulitat de l'apòstol Tomàs negant la resurrecció de Jesucrist, en pren bona nota per alliçonar als incrèduls, als qui els dubtes els fa trontollar la fe, qui sap si als qui, com Friedrich Nietzsche, creuen que "tenir fe és no voler saber la veritat."

La meva, en Déu i la seva causa, es va perdre en algun punt de la meva infància, i des d'aleshores s'ha anat forjant un agnosticisme militant que, diria, ja m'acompanyarà per sempre, que no eternament...

La fe, però, deslligada d'una religió, i unida a totes les hagudes i per haver, deu ser necessària, ans al contrari no existiria. Necessitem creure, creure en quelcom que expliqui, més que la nostra simple existència, quelcom més profund i complex: la nostra raó de ser!

Potser per això, ara que n'hem tornat a parlar per l'incendi de Notre-Dame, tampoc li mancava raó a Víctor Hugo quan afirmava "una fe, heus ací el més necessari per l'home. Desgraciat qui no cregui en res."

La fe mou muntanyes, però de moment jo sempre les veig, incrèdul, imponents i allà mateix!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada