dimarts, 16 d’abril del 2019

En caiguda...


De Ícar sempre he admirat (i envejat) el seu vol, esplendorós, vigorós i fins i tot amb un punt d'orgull, mai la seva caiguda, estrepitosa, mortal i fins i tot advertida pel seu pare.

Ni massa baix ni massa alt, va advertir-lo abans que alcés el vol Dèdal, el seu pare, per evitar que la humitat o l'escalfor, per l'excessiva proximitat al sòl, o al Sol, li malmetessin les ales; però Ícar, orgullós, va volar massa alt i en fondre-se-li les ales la caiguda va ser inevitable.

No sé si al seu dia vam pecar d'ésser com Ícar i, arriats amb les nostres urnes, vam volar tan amunt com vam poder; i ja sabem, no només per Ícar, que com més alt pugem, més forta serà la caiguda; la caiguda, en aquest cas, més que pel Sol ha estat provocada per les porres i per la implacable acció de defensa d'un estat que, per sobre de tot, es vol íntegre!

La sensació, ara, és més aviat de caiguda, no sé si caiguda lliure com la de Ícar, però caiguda al cap i a la fi. I en la caiguda apareix inevitablement l'esperit de supervivència, esperit diferent en cada partit polític, que fa que s'evidenciïn encara més les seves diferències.

Tal vegada la caiguda durarà tot el que duri el judici, tal vegada la sentència del judici serà la propera patacada, i entremig les eleccions generals i les municipals fan més nosa que servei, accentuant precisament les diferències que mesos enrere semblaven difuminades, quasi imperceptibles, tan sols un miratge...

De Ícar en queda el mite... què en quedarà d'aquesta caiguda? De mantenir la perseverança, la voluntat de tornar-se a aixecar, l'esperança de construir, altra vegada, unes noves ales, per de nou, suposo que llavors no com Ícar, poder-les desplegar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada