Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i al País Valencià, Castella la Manxa i Andalusia aquesta setmana, tràgicament i malaurada, ha tronat molt.
La DANA, nom que ara reben les gotes fredes, ja s'ha cobrat més de 90 vides i desenes de persones desaparegudes, i ens ha deixat les imatges d'inundacions dantesques, esfereïdores, també tristament històriques.
De fet, la història, la nostra història, també s'escriu a base d'inundacions, i no són poques les marques que hi ha a diferents edificis de pobles, viles i ciutats que indiquen l'alçada de fins on havia arribat l'aigua, a la data o any assenyalats.
Amb el pas dels anys i incomptables inundacions hem anat aprenent a controlar l'aigua, desviant cursos de rius, construint preses i pantans, soterrant rieres... Però l'aigua, capriciosa, sempre s'entossudeix a passar, quan es desborda, pel seu llit natural, i és aleshores quan se'ns torna més imprevisible i, sobretot, imparable.
Desfermada, l'aigua fa grans estralls arrossegant tot el que es troba per davant: arbres, cotxes, ponts; també, malauradament, persones. Quan es desborda, el seu curs és implacable i no té aturador. Tot el terreny que li hem pres, tard o d'hora, d'una manera o altra, se'l cobra, el recupera, en una tràgica reconquesta fluvial que deixa enrere fang i destrucció, fins i tot, com ara, vides humanes.
I aquests dies ens direm que si hem urbanitzat en llocs on abans hi havia un riu, o una riera, o en zones perillosament inundables, per més secs que estiguin els torrents propers, com quan lamentem les destrosses dels passeigs marítims descavalcats per les llevantades.
Sembla que a cada inundació aprenem la lliçó, però potser només l'aprenem a mitges, perquè rares vegades pensem que, potser, més valdria desfer allò que al seu dia es va fer malament.
La força de l'aigua ens espanta i ens fa extremadament vulnerables, especialment quan només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada