Alliberar la princesa Elionor

Als contes infantils d'abans, els clàssics, les princeses o donzelles sempre necessitaven ser rescatades per un príncep o un valent i galant cavaller, que les alliberava del seu tràgic destí: un son etern, la clausura en una torre elevada, morir engolida per un drac...

Ja fa anys que els contes més contemporanis mostren noies que no necessiten ser rescatades per cap príncep ni cap cavaller, que són elles mateixes les que s'enfronten al seu tràgic destí, dones apoderades que s'allunyen de la imatge de fragilitat i innocència de les seves predecessores...

Veient la jove princesa d'Astúries (i de Girona), Elionor de Borbó Ortiz, jurar la Constitució amb motiu de la seva majoria d'edat, em preguntava com afrontava ella el seu inevitable (?) destí, ser la futura reina d'Espanya, i si per ella aquest és un tràgic destí.

Sospito que no, o si més no que encara no, i tal vegada, per ella, no serà mai tràgic, el seu destí. Un destí marcat a foc des del seu naixement per la seva condició de ser la primera en la línia de successió del rei Felip VI. Un destí, és evident, que no ha triat, que li ha vingut fet i donat i amb el que ha viscut i conviscut sempre, des de petita.

Un destí, el seu, que hom podria considerar tràgic, ja que ni és volgut ni és triat, ni admet gaires alternatives. Eduard VIII del Regne Unit es va rebel·lar contra el seu destí, abdicant i generant, al seu moment, un sisme institucional i polític al Regne Unit, tot i que la Corona anglesa, robusta, va sobreviure i fins i tot en va sortir reforçada, especialment pel consistent regnat de la reina Elisabet II, conscient que aquell fet va canviar el destí de la seva vida, ella que no havia nascut per a ser reina, ni per un dia!

A 18 anys, jurant la Constitució, la princesa Elionor va comprometre's formalment (i entenc que conscientment, lliurement i voluntària) amb el seu destí, acceptant de moment el que per naixement li ha estat imposat. M'agradaria pensar que algú del seu entorn, de la seva família, potser els seus propis pares, més com a pares que com a monarques, en algun moment previ a aquest acte institucional van preguntar-li si és això el que ella realment vol, si accepta de grat el seu destí o si se'n vol alliberar...

També pensava fins a quin punt nosaltres ens creem el nostre propi destí o si, com la princesa Elionor, també el tenim marcat i en som esclaus, tràgicament o no...