dimarts, 27 de febrer de 2018

Ni amb Almax


Tot indicava que era un sopar: una taula parada, uns comensals i, naturalment, l'hora!

Tot indicava que era un sopar però del que menys s'ha parlat és del que van menjar els qui van compartir taula, un menú, ben segur, que per deliciós i exquisit que fos (i segur que ho era) els deuria costar d'engolir, i pair...

La tensió es palpava en l'ambient, a jutjar per les imatges que n'hem vist, aquella tensió aparentment invisible i intangible però que pots tallar com qui llesca el pa o talla un sagnant entrecot. I la tensió no la generava només l'(in)oportú (que cadascú jutgi) llacet groc que lluïa el president del Parlament, sobretot la generava la indissimulada incomoditat de compartir una taula institucional amb qui no compartiries ni un cafè.

La tensió política ha refredat les relacions institucionals fins a un punt, ara per ara, de difícil retorn; no, suposo i per molts és d'esperar, fins que no tornin amb garanties els exiliats, no, per molts és condició, fins que no retornin lliures els presos polítics.

No van ser pocs els esforços del govern espanyol per fer sentir el rei Felip VI com a casa, però no sé si van ser suficients, si tots els esforços hauran estat suficients per pair el llacet groc del president del Parlament, plantada institucional a la recepció inclosa, les cada vegada més nombroses manifestacions de protesta i rebuig per la seva presència a Catalunya; fins i tot l'inevitable decepció dels qui, sense ser republicans ni independentistes, esperaven del rei un paper més majestuós, magnànim si voleu, el passat 3 d'octubre.

Ni l'Almax podrà alleugerir el cremor d'estómac reial, cas que en tingui, fruit d'aquesta darrera visita, sopar inclòs...