De l'operació diàleg al 23D

El Partit Popular no necessita tornar a parlar català en la intimitat, però sí intimar amb alguns catalans, i també espanyols, per obtenir el mateix que va guanyar quan parlava en català en la intimitat: estabilitat parlamentària!

La vicepresidenta del govern espanyol va venir l'altre dia a Catalunya (que deu ser com qui va a les colònies!) i es va trobar amb els representants dels partits clarament no independentistes que estan a l'oposició al Parlament de Catalunya; el govern de Junts pel Sí es va ofendre, entenent que els va fer un lleig institucional...

Jo diria que el govern del Partit Popular tenia molt clar el que venia a fer a Catalunya, i quin rèdit en volia treure. De fet la seva "operació diàleg" no és més que un canvi de relat en la seva relació amb Catalunya, oferint ara la seva cara més amable, personificada amb Enric Millo.

La seva trobada amb el PSC i Ciudadanos per a tractar temes relacionats amb Catalunya tenia per objectiu donar un missatge als catalans no independentistes que el govern espanyol del PP també (sobretot) vetlla pels seus interessos, pels interessos de Catalunya i dels catalans (no independentistes).

D'altra banda també li va servir per enviar un missatge a la resta d'Espanya: Catalunya ens importa! Fins ara el missatge que semblava enviar era "Catalunya ens és igual!".

És aquest el relat que el PP d'avui, sense majoria parlamentària, vol imposar a Catalunya i a Espanya, oferint (imposant) un diàleg de sords, si fa o no fa el mateix que li ofereix el govern de la Generalitat.

De fet ara la pugna entre els governs espanyol i català és fer evident que l'altre és el no dialogant; fins ara el govern del PP rebutjava qualsevol tipus de diàleg, ara s'ofereix amb les seves condicions (res de referèndum), al mateix temps que el govern de Junts pel Sí s'ofereix també amb amb les seves aparents no condicions (referèndum o referèndum).

I si el govern espanyol del PP vol enviar un missatge als no independentistes, el govern català de Junts pel Sí també necessita enviar-ne un als independentistes catalans, que aquests dies pre-nadalencs es pregunten de nou si la CUP farà allò que esperen que faci, per sobre de tot: aprovar els pressupostos, que ja sabem que sense pressupostos no hi ha referèndum, una altra condició de Junts pel Sí, aquesta per l'imprescindible diàleg (i acord) amb la CUP.

Malament quan es parla molt de diàleg, i s'exerceix poc... o gens! Però ja sabem que en política és tan o més important semblar, en aquest cas que dialogues o que hi estàs disposat, que demostrar que ho fas. Escoltant segons qui sembla que a Catalunya ja siguem (quasi) independents, i que el govern d'Espanya dialoga...

Potser, però, tot aquest postureig se'n va en orris ben aviat, gentilesa de la "judicialització del procés", i es precipita una DUI o quelcom semblant, que això del referèndum (o referèndum) encara queda molt lluny, que el govern espanyol s'ha enfundat la pell de xai i part de la CUP sembla fer-se pregar de nou amb el maleit pressupost!

Si us plau, que arribi ja el 23D i la cimera pel referèndum, o el que s'hagi de discutir i, sobretot, aprovar!

Minuts Musicals retrobats amb Coldplay i "Christmas Lights"

Ja fa dies que els llums de Nadal il·luminen els vespres i nits dels nostres carrers, dies que per cert poc a poc es començaran a allargar ben aviat, dia rere dia segon a segon, minut a minut, passant del pas de puça per Santa Llúcia, al de pardal per Nadal, el de llebre per Sant Esteve i el de bou per Any Nou!

Els llums de Nadal són la versió moderna de l'estel de Nadal, tot i que si aquell guiava els tres Reis d'Orient cap al portal de Betlem els llums de Nadal ens guien cap als centres comercials i ens conviden a consumir-hi, enlluernats per l'esplendor de les seves formes i colors...

Més innocent és el que el grup anglès Coldplay n'espera, dels llums de Nadal, en aquesta cançó ("Christmas Lights") que fa sis anys els hi va dedicar, esperant que allunyin els problemes i, sobretot, que la facin tornar...

Els llums de Nadal... ens queixem que els encenen massa aviat, que són una despesa i que deuen gastar massa, però si no hi fossin, si no els pengessin als carrers i no els encenguessin reconeixem-ho, els trobaríem a faltar!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: 10 anys d'Incorpora, feines que donen vida

Quina és la millor feina del món?
Podríem discutir-ho hores i hores i possiblement no ens posaríem d'acord, ni amb nosaltres mateixos!

La meva no és una feina nova, ni és, possiblement, la millor del món, però com tantes altres és molt necessària, malauradament, doncs encara són molts els qui, per tenir feina, sigui o no la millor del món, necessiten suport, una empenta...

Al programa Incorpora fa 10 anys que estem enfeinats en facilitar que els qui més difícil ho tenen tinguin més oportunitats de trobar, i tenir, feina! Per sort, no ho fem sols!

10 anys del programa Incorpora són molts anys, i són moltes feines... feines que donen vida!



Bon divendres!

Dinamitem ponts, i aqüeductes!

"Què se n'ha fet d'aquelles flors", cantava Pete Seeger en una cançó que, com tantes altres del folk americà, van adaptar-se al català per formar part, també, del nostre imaginari col·lectiu!

"Què se n'ha fet d'aquelles flors,", cantava Pete Seeger, i en una de els seves estrofes la cançó seguia així:
"les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran"

Què se n'ha fet d'aquella promesa que, des del faristol del Congrés de Diputats va fer Mariano Rajoy el llunyà 2011, en ple discurs de la seva primera investidura com a president?

Què se n'ha fet d'aquella promesa (d'eliminar els festius intersetmanals, els ponts i aqüeductes),
ell en va fer un discurs.
Qui sap si tornarà. Qui sap si tornarà.

Com tantes altres promeses de Rajoy, i de tants altres polítics de tots els colors, aquesta tan necessària ha caigut en l'oblit, al fons del pou de les promeses incomplertes, d'aquelles que aixequen aplaudiments dels teus, titulars als mitjans però que s'esvaeixen quasi sense deixar rastre...

Però aquesta setmana ens n'hem recordat, d'aquella promesa, doncs aquesta setmana, amb els festius de la Constitució i la Immaculada Concepció just entre tres dies feiners ens ha trasbalsat, qui més qui menys, a tots!

Ara que estem posant a prova un nou model horari (sempre més fàcil d'aplicar al sector públic que al privat) també podríem prendre'ns més seriosament el tema dels ponts i aqüeductes que al llarg de l'any generen els festius, i per una vegada ser valents i desplaçar-los als dilluns o als divendres! Ara és l'hora de dinamitar ponts i aqüeductes!

Aquelles flors, per cert, com aquella promesa simplement s'han marcit...

La Constitució caduca

D'acord, la Constitució va ser, al seu dia, el mínim comú denominador que va permetre a feixistes i comunistes (per posar els dos extrems) conviure, si més no políticament després de la fosca nit de la dictadura franquista.

D'acord, la Constitució va ser un mal menor, un de molts, que ja sabem que això dels "mals menors" sovintegen... I sí, la Constitució espanyola del 1978 va mantenir com a cap d'estat el Rei, perpetuant la monarquia, esdevenint aleshores parlamentària, però monarquia al cap i a la fi.

I sí, també, la Constitució va resoldre moltes coses en aquell moment, la principal la recuperació de les institucions democràtiques, però no ho va resoldre tot, com tampoc tot ho ha resolt ni la transició ni la democràcia...

Però a la Constitució li ha passat com a Televisió Espanyola; sembla d'un altre temps, carrinclona, esgrogueïda, caduca i només brilla (i cada vegada menys) quan esdevé carn de nostàlgia, com Televisió Espanyola, que sembla viure més del seu ampli arxiu d'imatges que del present... I com a Televisió Espanyola els guardians de la Constitució semblen témer el futur!

Trenta vuit anys després de la seva aprovació, i amb alguns retocs al llarg d'aquests anys, la Constitució vigent és avui una cotilla i la seva exaltació inalterable esdevé més el problema que la solució, les solucions que l'Espanya d'avui, no la del 1978, necessita afrontar!

La Constitució, caduca, s'ha de renovar i actualitzar, però falta valentia política per fer-ho, la que paradoxalment sí van tenir, al seu dia, els que la van parir!

"El noi del port", a la revista Parlem de Sarrià

L'energia, diuen, mai es perd, sempre es transforma, i aquest cas no n'és una excepció; i fins i tot hi ha una mica de màgia: transformar una cançó (El noi del port) en peix!

Aquest és el propòsit del projecte de dos músics inquiets, el sarrianenc Edgar Massegú (Pulpopop) i en Xavi Pendón, en col·laboració amb el Banc dels Aliments de les comarques gironines.

Pescaré l'alegria
però la tornaré al mar,
perquè quan jo ja no volti pel món 
tothom la pugui pescar.



El noi del port és la portada del número 95 de la revista Parlem de Sarrià, en la que hi trobareu informació sobre aquest projecte que fa temps que roda, la crònica d'una meravella artística, i naturalment molta més informació local, cívica i cultural de Sarrià de Ter i d'arreu!

Bona lectura!

El projecte més emocionant de la meva vida?

El politòleg Roger Buch ens proposa, via Xarxanet, un joc en motiu del Dia Internacional del Voluntariat, que es celebra avui: Quin ha estat el projecte que més us ha emocionat al llarg de la vostra vida?

Voluntariat? A la meva vida he fet, i de fet faig, coses de manera natural que bé poden ser considerades voluntariat, com ser col·laborador de Ràdio Sarrià, ser cap del CAU o haver participat en diferents entitats cíviques i socials (APOC, Sarrià en Acció, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter)... Activitats que no faig per les ganes de ser i sentir-me voluntari sinó per les ganes i la satisfacció de fer-les. Que resulta que també poden ser definides com a voluntariat? Doncs perfecte!

L'any 1994, però, per una sèrie de circumstàncies personals que ara no venen al cas, sí que vaig cercar activitats per fer de voluntari durant mig any (de gener a juny) i vaig adreçar-me a la Federació Catalana del Voluntariat Social per veure quines activitats m'oferien, en quines podria ser útil, bé, ser d'utilitat...

Tres van ser les activitats que em van proposar i vaig fer durant aquells mesos, tres activitats ben diferents que, cadascuna d'elles a la seva manera, em van ajudar a créixer...

Una de les activitats de voluntariat va ser fer de reforç en dues activitats esportives que l'Associació Àngelus (avui Fundació Ramon Noguera) feia al pavelló de Santa Eugènia de Girona: la psicomotricitat dels usuaris del Taller Ocupacional i l'equip de bàsquet que tenia (té) l'entitat.

Una altra activitat va ser fer unes classes de català (molt bàsic) a un grup de dones del (meu) barri del Pont Major i la tercera, visitar i donar conversa (i companyia, doncs eren persones que no rebien visites) a una sèrie de residents del geriàtric del Puig d'en Roca.

No van ser els projectes més emocionants de la meva vida, però em van ajudar a refermar la meva vocació professional, ja aleshores encaminada cap al món social...

Aquell voluntariat a banda d'omplir el meu temps, sobretot em va omplir la vida de vida! També el que, d'una manera natural, com molts de vosaltres, segueixo fent avui...

Minuts Musicals retrobats amb The Proclaimers i "I'm Gonna Be (500 Miles)"

Que l'arbre no t'impedeixi veure el bosc, ens adverteix la cita, però a vegades l'arbre és tan gran que resulta inevitable, que fa quasi inaccessible el bosc...

I l'arbre bé pot ser una cançó, una cançó que alhora que et va visible arreu, eclipsa part del que has estat fins aquell moment i possiblement faràs a partir d'aquell moment! És el que tenen els "one-hit wonder", és el que els ha passat a tants i tants músics i grups, també als escocesos The Proclaimers amb "I'm Gonna Be (500 Miles)".

The Proclaimers, format en el seu nucli pels germans bessons Charlie i Craig Reid, tenen una llarga i sòlida trajectòria que s'inicia a mitjans dels anys vuitanta del segle passat; el seu gran èxit, aquest "I'm Gonna Be (500 Miles)", a nosaltres ens va arribar a través de la publicitat a finals dels anys noranta, quasi deu anys després que ells la publiquessin al seu segon disc. Avui, encara actius, ja han publicat més de deu discs, el darrer l'any passat, però sempre els persegueix aquest fantàstic gran èxit, també avui...

Avui ens retrobem amb aquesta gran cançó, però us animo a fer un pas més i veure el bosc, (re)descobrir, si encara no ho heu fet, aquest grup de rock-pop escocès amb arrels folks...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: Queen al Live Aid

La setmana passada es van complir 25 anys de la mort de Freddie Mercury, líder de Queen. Són moltes les cançons que aquests dies hem recuperat o, més aviat, seguit escoltant d'un dels grans grups de la història del rock (Queen) per recordar un dels millors músics i cantants que han pujat mai dalt d'un escenari!

I és que precisament la seva força dalt de l'escenari era una de les seves virtuts, amb moments tan virtuosos com els vint minuts que va protagonitzar, juntament amb la seva banda, el 13 de juliol de 1985 a Wembley en el macroconcert Live Aid.

Una "master class" en la que Freddie Mercury explota al màxim les seves qualitats artístiques, especialment, més enllà de les estrictament musicals, les de la posada en escena, amb el seu característic micròfon sense peu, i sobretot les de la seva relació amb el públic, totalment entregat!

Vint minuts per a la història, també de la música! Vint minuts que també van contribuir a la lluita contra la Sida!



Bon divendres!

La pastanaga del referèndum

A dia d'avui no sé si el referèndum (o referèndum) per la independència de Catalunya, anunciat per la tardor de 2017, finalment es podrà fer però sí puc assegurar que el simple anunci del referèndum, en el debat per la qüestió de confiança del president Puigdemont, està essent de molta utilitat, naturalment pel govern de Catalunya i els partits que el formen.

El referèndum anunciat és de gran utilitat doncs serveix per nodrir el debat, que no diàleg, entre els governs de Catalunya i Espanya; de fet el referèndum és la pedra angular d'aquest debat, el referèndum i les línies vermelles que uns i altres marquen: referèndum o referèndum i parlem de tot menys del referèndum!

Una altra gran utilitat del referèndum és que és el principal argument que té Junts pel Sí per pressionar la CUP de cares a l'aprovació dels pressupostos de 2017; ja ho va deixar clar el president Puigdemont: sense pressupost no hi ha referèndum!

La CUP, que la pròpia nit del 27S va reconèixer que no havien guanyat el plebiscit, volia el referèndum, però Junts pel Sí ja el donava per fet; ara Junts pel Sí ha donat a la CUP el que volia (no vols caldo, doncs dues tasses!), però naturalment tot té un preu: els pressupostos 2017. La CUP podrà gesticular i negociar molt, però no pot no aprovar-los; aquesta és, ara la seva debilitat...

Reconec que una part de mi no pot evitar pensar que ara el referèndum té la mateixa utilitat que van tenir al seu dia el 9N i la candidatura de Junts pel Sí: que res canviï, especialment pel PDECat, la nova Convergència; i que res canviï vol dir seguir governant, naturalment amb la presidència del país. El referèndum per seguir mantenint a ratlla, tot i que amb l'alè al clatell, a ERC, procurant evitar el que avui sembla ja inevitable, que ERC superi al PDECat en unes eleccions al Parlament, i qui sap, fins i tot que les guanyi!

El referèndum com a pastanaga per seguir endavant, que qui dies passa anys empeny; el referèndum per seguir mantenint el pols dialèctic (diàleg de sords) amb l'estat, el referèndum per collar curt aquests antisistema de la CUP, sempre massa imprevisibles...

Si fos possible retrocedir en el temps m'agradaria saber on seriem avui si la CUP no hagués vetat els pressupostos i Junts pel Sí hagués seguit fidel al seu full de ruta... En quin dels nou punts estaríem avui? Jo sincerament no ho sé, amb tants fulls de ruta i canvis de rumb jo ja he perdut el nord, si és que n'hi ha algun...