dilluns, 8 de febrer de 2016

La Transició

Càrrega policial durant una de les manifestacions del febrer de 1976. Foto: M. Armengol / Arxiu fotogràfic de Barcelona.

Generalment quan sento parlar de la Transició espanyola paro l'orella, i generalment qui en parla ho fa bé per lloar-la com a model, cada vegada menys, bé per injuriar-la, cada vegada més, com una de les moltes causes dels nostres mals i dèficits democràtics d'avui.

Amb la Transició espanyola cada vegada costa més trobar un terme mig; el mínim comú denominador és que va permetre transitar de la dictadura de Franco a la democràcia d'avui, però amb el pas dels anys a aquest trànsit li hem atribuït més culpes de les que li corresponen.

Cert que la Transició no va eradicar les males praxis del poder polític i econòmic dominant durant la llarga i fosca nit del franquisme, però tampoc les han pogut eradicar quasi 40 anys de consolidada democràcia. Qui té més responsabilitat, doncs?

Em preocupen els qui, alçant-la fins als altars fundacionals de la nostra democràcia, situen la Transició com un bé preuat i el seu principal fill, la Constitució espanyola, com una llei pràcticament inalterable.

També em preocupen els qui redueixen la Transició quasi al no res, com si no hagués passat, transvestint-la amb "todo atado y bien atado" que simbolitza la monarquia parlamentària, també filla d'aquest moment!

La Transició espanyola, com la democràcia que va venir després, no va ser perfecta ni per uns ni pels altres, ni pels vencedors ni pels vençuts, va ser possiblement tan necessària com inevitable, tot i que ni de bon tros va ser un camí de roses!

La Transició va ser un procés dur, complex, de confrontació i sobretot de lluita, lluita política, de mobilitzacions al carrer, de córrer davant els grisos, com avui fa 40 anys a Barcelona, per reclamar la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia!

Jo sóc fill de la Transició i als meus pares els hi dec, a banda de la vida, la lluita que van fer per la recuperació de la democràcia, de la llibertat, de l'autogovern, del català... Ells, com tantes altres persones, també van dedicar-hi temps i energies, lluita i il·lusió, i sí, també com tants altres van tenir i patir més d'un disgust!

Al meu pare la Transició li va costar, literalment, un ull de la cara!

Potser aquest en va ser el principal disgust, per dir-ne d'alguna manera: avui fa 40 anys de l'impacte de pilota de goma que el meu pare va rebre en plena manifestació per la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia; durant la seva convalescència l'artista Enric Marquès va fer-li un retrat amb l'ull tapat, un dels símbols, per mi, de la Transició espanyola.

Fa uns anys que el quadre es pot veure a la secció sobre la Transició espanyola del Museu d'Història de Girona, juntament amb altres testimonis gràfics que documenten i expliquen la Transició.

En dies com avui se'ns fa imprescindible recordar aquells moments, fer memòria i, naturalment, ser crítics i revisar-los; al capdavall la Transició espanyola va ser tan imperfecta com ho és avui la nostra democràcia, com ho som també nosaltres mateixos, però fins i tot així, imperfecta, va ser del tot necessària!

Moltes gràcies a tots els qui vau lluitar per fer-la inevitable!