Així comença... "Presents imperfectes"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, a diferència de la pràctica totalitat dels altres llibres d'aquesta sèrie, n'he llegit la primera pàgina per primera vegada per escriure'n aquesta referència, i alhora per començar-lo a llegir; en altres paraules, és un llibre que vaig començar a llegir ahir, no només per fer aquestes quatre ratlles, sobretot per tenir-lo llegit abans d'assistir, dijous de la setmana vinent, al Club de Lectura de la Biblioteca Just M. Casero.

"Presents imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi de novel·la curta Just M. Casero 2024 i, com mana la tradició des de fa uns anys, el llibre guanyador del premi Casero és la lectura del mes d'octubre del Club de Lectura de la Biblioteca Just M. Casero, en una sessió en què participa, en aquest cas, l'autora, i que representa l'inici dels "actes" del Premi Casero, just a les portes de l'inici de les Fires de Girona.

El cas és que, tot i que jo no formo part d'aquest club de lectura, sí que hi vaig, juntament amb la meva mare i altres familiars, a la sessió del mes d'octubre, amb la lectura del darrer Premi Casero; és per això que el llibre, que es va presentar al mes de gener, no me'l llegeixo fins ara, dies abans de la sessió del club.

Poca cosa us puc dir del llibre, que tot just acabo de començar, més enllà de compartir, com mana aquesta secció com comença...

"Presents imperfectes", d'Elisabet Jané, és un llibre que comença així:

EL LLORO

L'orella dreta de la senyora Maria suporta tres punts de sutura d'una picossada. L'agressor ha estat un lloro de cartró i guix que, la setmana passada, l'home de la senyora Maria va comprar per al lavabo reformat. Adquirida al mercat de segona mà, l'andròmina animalística, no arrenca, per poc, l'orella de la seva dona.

El matí de l'escomesa, la senyora Maria es trobava feinejant al quarto de bany mentre esperava el manyà que havia de canviar-los el vidre de la finestra; era un vidre amb flors de l'any de la Maria Castanya que calia substituir per un vidre translúcid modern, sense cap dibuix. Al costat de la finestra, l'home de la senyora Maria hi havia col·locat el lloro nou amb el seu peu. Estava, el marit, entusiasmat: l'ocell de color verd aportava un toc exòtic al lavabo acabat de reformar, i a més, feia joc amb un tamboret del mateix to de verd que ja tenien.

Aigües desbocades

Vaig llegir l'obra de teatre "Aigües encantades", de Joan Puig i Ferreter, fa més de trenta anys, com a lectura obligatòria de COU. Em va agradar i em va atrapar des del primer moment. Aquell conflicte entre la raó i la fe, entre el progrés i la superstició, em va semblar, també aleshores, extremadament contemporani.

L'obra parla d'un poble que no gosa tocar l’aigua d’una font perquè la considera encantada; un poble governat per la tradició, que prefereix morir de set abans que desafiar la creença i fer cas a l’arribada d’un enginyer que proposa canalitzar l’aigua per al bé de tots.

La por d’aquests dies no és a les aigües encantades, sinó a les desbocades, que han inundat, plovent sobre mullat, les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Baix Camp, per desesperació dels seus veïns i veïnes, que no es recuperen d'una riuada que ja els n'arriba una altra.

Potser avui no creiem en les aigües encantades, però sembla que ens hem oblidat de respectar-les, siguin encantades o no. Potser no caldria aquell respecte temorós, però sí un mínim respecte per no haver-ne de patir els virulents embats quan es desferma la tempesta. Hem construït sobre rieres i torrents, hem canalitzat l'aigua com si fos un destorb, i encara ens sorprèn quan reclama el seu camí. No sé si podem parlar de catàstrofe natural, potser la catàstrofe som nosaltres, que no n’acabem d’aprendre mai.

Les aigües no són ni màgiques ni venjatives; potser, simplement, tenen memòria i tornen allà on sempre havien estat. I ens recorden, com feia Puig i Ferreter, que no hi ha progrés sense respecte, ni domini total (ni possible) sobre els fenòmens naturals, sobre les forces de la natura.

La pau, segons Trump

Donald Trump ha tornat a entrar en escena, si és que, des que ha tornat a ser president dels Estats Units d'Amèrica, n'ha sortit mai. 

És un president omnipresent amb un excés de verborrea que denota que és dels que, a banda de parlar molt, sobretot li agrada escoltar-se. Escoltar-se i adular-se, ventant-se de ser el més poderós del món i reclamant premis i reconeixements sense vergonya ni pudor, amb una immodèstia que ja no s'esforça a dissimular; el darrer exemple, reclamar el Premi Nobel de la Pau pel seu paper en el recent acord entre Israel i Palestina, i per haver evitat no sé quantes guerres. 

Veient-lo actuar, potser més que el Premi Nobel de la Pau, mereixeria, no un Premi Oscar, sinó un Razzie, aquells premis que reconeixen el pitjor del cinema. Donald Trump, més que diplomàcia, el que transmet és una calculada sobreactuació constant, una representació on ell mateix és l’únic protagonista. Donald Trump és, en certa manera, la millor paròdia d'ell mateix, i fins i tot guanya per golejada en histrionisme a tots els seus imitadors.

La seva política, interna i internacional, va al ritme dels seus impulsos i interessos, sempre pensant en els particulars comercials i estratègics pels Estats Units, evidenciant que la pau, com la guerra, fins i tot pot ser un negoci lucratiu, un acord de compravenda on la dignitat humana cotitza a la baixa.

Sabem, i convé recordar-ho que la pau és molt més que l’absència de guerra; no n’hi ha prou amb aturar les bombes ni amb signar documents davant les càmeres, la pau demana justícia, reparació, reconeixement i futur. Que s'aturin les bombes és imprescindible, tot i que només és un primer pas; el veritable repte és construir un espai, també físic, que eviti que les bombes tornin a caure, tant en una direcció, com en l'altra.

Una pau que, en aquest indret del món, fa dècades que no existeix...

Així comença... "La Fageda. Història d'una bogeria"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "La Fageda. Història d'una bogeria" (La Magrana, 2008), en el que la periodista, escriptora i editora Dolors González relata l'origen de la Cooperativa La Fageda, una història d'èxit social i empresarial, referent no només a casa nostra, sinó a escala internacional.

El llibre, que compta amb un pròleg de Cristóbal Colón, fundador i president de La Fageda, relata la història de l'organització, també recull històries de les persones que hi han treballat i treballen, per la qual cosa és un magnífic relat que, amb el pas dels anys, ha adquirit caràcter de crònica.

Un dels aprenentatges de la història de La Fageda, com de tants altres projectes d'èxit, és que precisament l'èxit no apareix per art de màgia, sinó gràcies al treball i a la persistència, i a l'aprenentatge dels errors i dels encerts. La Fageda no ha estat sempre un projecte d'èxit, ni va començar amb els iogurts i postres làctics, ni va començar al cor de la Fageda d'en Jordà; la seva és, sobretot, una història d'atreviment i un punt de bogeria, com assenyala el  mateix títol del llibre, i sobretot és una història molt arrelada al territori.

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, és un bon dia per recuperar la història d'una de les entitats que, juntament amb moltes altres, ha lluitat i segueix lluitant per la integració i inclusió de les persones amb problemes de salut mental.

"La Fageda. Història d'una bogeria" és un llibre que comença així:

UN PROJECTE DE BOJOS

7 d'abril de 1982. Despatx de l'alcalde d'Olot, senyor Joan Sala i Villegas, economista i empresari d'èxit, un dels propietaris de la marca olotina de roba i calçat Privata. L'il·lustríssim alcalde ha concedit audiència a dos senyors que assisteixen puntualment a la cita. Un d'ells, Josep Torrell, és un metge conegut a la comarca com a coordinador de l'atenció psiquiàtrica a la zona de la Garrotxa. Arriba acompanyat d'un desconegut de poc més de trenta anys.

-Bona tarda.

-Bona tarda. Diguin.

-Senyor alcalde -comença Josep Torrell-, m'agradaria que escoltés el meu amic, el senyor Cristóbal Colón. Ell voldria dur a terme alguna activitat empresarial a la comarca, encara no sap quina, amb catorze persones que pateixen malalties mentals. La seva iniciativa tindria el suport de la direcció del psiquiàtric de Salt.

L'alcalde no respon. Està paint la informació. Inconscientment, mou el cap i observa en silenci l'acompanyant:

-Hola. Me llamo Cristóbal Colón y soy psicólogo. Me disculpará, pero apenas hablo catalán. Tengo previsto montar una empresa con las catorce personas de las que le hablaba hace un momento el doctor Torrell y mi objetivo es ofrecer trabajo a todas las personas con enfermedad mental de la comarca porque pienso que trabajar les puede ayudar en su vida.

Es torna a fer un silenci estrany. L'alcalde es mira tots dos visitants i tot seguit revisa l'agenda, amb l'esperança de trobar-hi alguna pista que l'ajudi a entendre què li estan explicant. Una empresa de no se sap què, dirigida per un tal Cristóbal Colón, psicòleg, per acabar-ho d'adobar, i que vol contractar persones amb malalties mentals com a treballadors... Un psicòleg engegant una empresa? Amb el suport d'un psiquiàtric?

Que la realitat no t’espatlli un bon titular

Ja sabem que amb el llenguatge, a vegades, cal ser molt precís i curós, ja que tan sols una coma pot canviar completament el significat d'una frase: no és el mateix dir "no, t'estimo”, que "no t'estimo".

D'aquesta precisió i cura n'ha d'estar especialment pendent el periodisme, la professió en què dipositem l'explicació de la realitat, tot i que de manera subjectiva, però alhora sotmesa a un codi deontològic i a un rigor periodístic, fonamentat, entre d'altres elements, en les famoses “5 W”: qui, què, on, quan i per què.

La capacitat de modificar (tergiversar, manipular... digueu-li com vulgueu) el relat de la realitat és tan temptadora com subtil, ja que, en moltes ocasions, cala més com les coses semblen ser que no pas com són realment. Aquests dies s'ha fet especialment viral el titular d'una entrevista al músic i productor Josep Maria Mainat:

"Josep Maria Mainat trenca amb ERC: «M’agrada Sílvia Orriols quan parla d’independència»".

El problema d'aquest titular no és la seva literalitat, ja que, efectivament, en l'entrevista Josep Maria Mainat manifesta el trencament amb ERC i pronuncia literalment allò que diu sobre Sílvia Orriols. El problema és la relació entre ambdues realitats, presentades sense context ni matisos, per tal de configurar-ne una tercera, a criteri del periodista: la interpretació que Mainat s’allunya d’ERC per apropar-se a Aliança Catalana.

Mainat, vist el titular i, suposadament, la volada que va tenir, va respondre al periodista titllant el titular de manipulat, incomplet i deformat, i va compartir el fragment de la seva declaració:

"El discurs independentista d'Aliança Catalana em sembla bé, però el seu discurs islamòfob no m'agrada gens, l'odio. Això és racisme de carrer. Per tant, no puc estar-hi d'acord de cap manera."

D'aquesta polèmica no m'interessa el que pensa Mainat, ni tan sols els motius que van dur el periodista a generar aquest titular. De fet, dins del periodisme fa anys que corre la cèlebre frase: “No deixis que la realitat t'espatlli un bon titular.”

No, el que m'interessa d'aquesta història és la facilitat amb què el llenguatge, la manera com expliquem les coses, pot desdibuixar la realitat o, dins i fora del periodisme, dibuixar-la segons el nostre interès.

TN sense corbata

TV3, perdó, Televisió de Catalunya, perdó, 3Cat, fa uns dies va implementar una sèrie de canvis en els seus informatius, unificant els canals radiofònic de Catalunya Informació i televisiu del 3/24 sota la nova marca 3CatInfo. El canvi ha generat, i encara genera, polèmica pel que representa de prescindir de marques tan consolidades i referents en l'àmbit informatiu. Alguns temen que sigui el primer pas cap a la desaparició de noms històrics com Catalunya Ràdio o TV3, substituïts per una única marca: 3Cat.

Aquest procés de renovació ha arribat també als Telenotícies, que han estrenat grafismes nous (no exempts de polèmica, especialment pels mapes d’El Temps), un plató immens i tecnologia d'última generació que permet, diuen, integrar continguts en diferents formats més enllà de la televisió i la ràdio. En definitiva, un salt qualitatiu cap a una nova etapa digital i multiplataforma.

Entre tants canvis n'hi ha un que potser ha passat més desapercebut i que em sembla especialment significatiu: la desaparició de la corbata. Si ja fa temps que havia estat desterrada dels homes del temps i dels periodistes d'esports, ara tampoc la porten els presentadors de la informació general. La corbata ha desaparegut dels Telenotícies de TV3.

Més enllà de la moda o la comoditat, la corbata ha tingut sempre un valor simbòlic potent en la comunicació no verbal. Representa formalitat, rigor i autoritat, un codi visual que ajuda a reforçar la credibilitat del missatge. Prescindir-ne pot llegir-se com un gest de naturalitat i proximitat, una manera d'adaptar-se a uns temps en què l'audiència valora més l’empatia que la solemnitat.

La qüestió és si aquesta proximitat resta o suma credibilitat. Potser la clau és trobar l'equilibri, connectant amb el públic sense perdre professionalitat. Al capdavall, el vestit també comunica. I si bé ja no esperem que el periodista porti corbata, segurament ens costaria confiar en un pilot d'avió vestit de carrer. No perquè la roba el faci millor pilot, sinó perquè l'uniforme, en alguns contextos, ens transmet seguretat i competència. 

Potser la desaparició de la corbata als informatius ens parla d'un canvi més profund: la transformació del relat de la confiança, que avui es construeix menys des de la distància formal i més des de la proximitat, especialment entre el públic més jove...

Així comença... "Bob Dylan"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, segons consta escrit en una de les pàgines inicials, vaig comprar-me el 28 de setembre de 1992, ara fa 33 anys, el llibre és "Bob Dylan" (Edicions 62), de David Castillo, i va ser la primera biografia de Bob Dylan en català, centrada des dels seus inicis al voltant del folk, la seva electrificació i la seva trajectòria fins a finals dels vuitanta.

Aquest llibre es va reeditar l'any 2017 (també a Edicions 62), a partir de l'atorgament del Premi Nobel de Literatura l'any 2016, aportant, a banda de l'actualització de la seva biografia i producció musical dels anys noranta endavant, la valoració del seu llegat poètic i musical.

"Bob Dylan", l'edició de 1992, és un llibre que comença així:

Bob Dylan va posar la sola de les botes a la ciutat de Nova York el 1961. La gran metròpoli es presentava en la seva immensitat com l'arribada a un somni. Tot l'anormal de les petites ciutats on havia viscut es transformava en un univers canviant i cosmopolita. Els prejudicis formaven, de sobte, part del passat. L'ambient angoixant i província quedava enrere definitivament. Ara, només es tractava de lluitar contra un mateix per treure profit de les idees, dels mestratges i de les combinacions que li oferia l'aprenentatge al costat dels professionals tan idolatrats. Els problemes passarien a ser d'una altra mena, de supervivència.

Dylan havia nascut a Duluth, una població a la ribera del llac Superior, a l'Estat de Minnesota, segons diuen el 24 de maig de 1941, tot i que en la portada del llibre que acompanya la capsa "The Bootleg Series", de 1991, hi ha una fotografia amb efectes personals i el seu passaport obert, on figura l'11 de maig com a data de naixement. Aquest detall sense importància és un dels continus paranys amb què Dylan ha envoltat la seva biografia. Declaracions falses, veritats a mitges, equívocs, jocs de paraules i contradiccions han acompanyat les contestes de les escasses entrevistes que el cantant ha concedit. La confusió i el misteri amagaven la majoria de fets de la seva vida privada. Ell mateix confessaria a Anthony Scadutto que era del signe zodiacal dels Bessons: "Hi ha una escissió en tots els Bessons. Vacil·len contínuament. Aquesta sensació és molt forta en mi." Es tracta d'uns Bessons, però amb banyes. 

Bob Dylan és el gran dels dos fills d'Abraham Zimmerman, un petit comerciant jueu d'origen rus, i de Betty Stone, filla de descendents d'irlandesos. Als sis anys es va traslladar amb la seva família a Hibbing, la ciutat de la seva mare. Poblada majoritàriament per emigrants croats, italians, ucraïnesos, eslaus i escandinaus, a pocs quilòmetres de la frontera canadenca, Hibbing és famosa perquè és la mina a cel obert més gran del món. Allà va iniciar, des de nen, l'afició per la música. Als vuit anys ja teclejava el piano i als dotze, amb els primers estalvis que havia aconseguit ajudant a la botiga del seu pare, es va comprar una harmònica i una guitarra Silvertone als magatzems Sears Roebuck. L'ambient dur i brusc que envoltava les relacions d'una comunitat majoritàriament catòlica el va convertir en un noi diferent. La ciutat ha estat marcada per l'immens sot de més de cinc quilòmetres i cent cinquanta metres de profunditat. Aquesta mina ha esdevingut la principal riquesa de la regió. El paisatge desolat contrasta amb les cases de fusta i, tal com recordava una amiga de la infantesa, resulta contradictori que Bob procedeixi d'una zona on no es pensa, amb una mentalitat molt estreta i un ambient repressiu. Dins d'aquell panorama, Minneapolis es va convertir en el gran somni, la llibertat i l'esperit obert d'una gran ciutat. Les freqüents visites a la capital de l'Estat van sovintejar. Més de tres-cents quilòmetres el separaven de la civilització. Les botigues de discos rebien un noi que sentia passió per diferents estils, com ara el blues, els espirituals negres, el country, el gospel, el rhythm and blues i el rock primigeni d'Elvis, Bill Haley, Buddy Holly i, sobretot, Little Richard. L'autor de "Long tall Sally" i "Tutti Frutti" va ser l'autèntic mestre, pioner i precursor d'alguns dels principals solistes i conjunts dels anys seixanta, com, per exemple, The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, Creedence Clearwater Revival i el mateix Dylan. Little Richard va revolucionar el cervell de Dylan i de la majoria de compositors de la nova generació. Entre Elvis, Little Richard i el rhythm and blues, Dylan funda a meitat dels anys cinquanta el seu primer grup, els Golden Chords.

20 anys d'un Estatut que no va ser

Ahir va fer vint anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, un Estatut que havia de representar un punt d'inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya, amb un esperit més federal amb segell maragallià, i en realitat va ser-ho, un punt d'inflexió, tot i que no en el sentit que els qui el van impulsar, esperaven.

Aquella proposta de Nou Estatut va ser, finalment, retallada i rebregada i va servir per abonar, Catalunya endins, el procés independentista alhora que per alimentar, Catalunya enllà, l'anticatalanisme. Perdoneu-me la simplificació, ja que tot plegat va ser, i és encara, molt més complex, però les derivades d'aquell Estatut que no va ser, promogut pel PSC de Pasqual Maragall, van passar factura, sobretot, al mateix PSC, escindint-se en mil bocins (com anys més tard, per altres circumstàncies, li va passar a CiU) i patint una llarga i dolorosa travessia del desert.

Vint anys més tard, curiosament, el PSC governa de nou la Generalitat de Catalunya, també el govern d'Espanya, en una Catalunya on l'independentisme s'ha dividit, i en una Espanya on l'anticatalanisme segueix creixent, cada vegada més desacomplexadament. 

Fa vint anys jo vaig tenir moltes esperances, i il·lusions, en la nova proposta d'Estatut de Catalunya, l'eina que hauria de permetre'ns reforçar l'autogovern amb més competències i, naturalment, amb més finançament; vint anys després, seguim reclamant més autogovern amb més competències i, sobretot, amb més finançament, i ho fem, ara, sota l'amenaça, probable, d'un terrible retrocés si la dreta i l'extrema dreta espanyoles arriben a governar Espanya.

Fa vint anys ens pensàvem que estàvem malament (i certament ho estàvem), i per això reclamàvem un nou Estatut; vint anys després la impressió (i la realitat) és que estem pitjor, que el nostre país i la nostra llengua pateixen una alarmant fragilitat, que els que volen veure el nostre país i la nostra llengua anorreats, no només són més, també se senten (i tal vegada són) més forts.

Vint anys més tard, fins i tot l'Estatut retallat i rebregat sembla una quimera...

L’alba del mestre que va prometre el mar

Dissabte a la tarda, finalment, vaig veure "El mestre que va prometre el mar", una pel·lícula inspirada en el llibre de Francesc Escribano "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar". El film narra la vida del mestre català destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), detingut i executat per una milícia de la Falange Espanyola pocs dies després del cop d'estat franquista del 18 de juliol de 1936.

La pel·lícula parla, sobretot, del silenci; del silenci imposat pel franquisme i dels efectes devastadors que va deixar en les generacions que van viure la Guerra Civil i la postguerra. Un silenci incòmode i atordidor que, d'alguna manera, encara sentim avui. Un silenci que no s'esvairà fins que s'hagin obert totes les fosses i s'hagi recuperat, i dignificat, la vida de tantes persones executades que encara romanen desaparegudes, com el mateix Antoni Benaiges i Nogués.

Quan vaig veure l'escena de la seva execució, em va venir al cap la cançó "Al alba" de Luis Eduardo Aute, que havia escoltat a la ràdio al matí, una cançó que, tot i no néixer amb aquesta intenció, va quedar per sempre vinculada als darrers afusellaments del franquisme, el 27 de setembre de 1975, dissabte va fer, justament, cinquanta anys.

És trist recordar aquests fets i esfereïdor comprovar que, d'alguna manera, el germen que va fer créixer el franquisme encara perviu. Davant les imatges de la milícia falangista de la pel·lícula, resulta inevitable establir paral·lelismes i no veure-hi alguns grups d'extrema dreta d'avui dia.

En la política actual encara ressonen ecos d'aquella guerra i d'aquella llarga postguerra; malgrat els esforços de les lleis de memòria històrica, avui encara persisteixen massa silencis.

Així comença... "Dones migpartides"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Dones migpartides" (Pòrtic, 2025) de Ramon Solsona, Premi Carles Rahola d'Assaig d'enguany, que contribueix a trencar el silenci a què van estar sotmeses tantes dones narradores per culpa de la dictadura franquista, que les va anorrear i silenciar.

Ramon Solsona rescata de l'oblit la veu d'escriptores catalanes que van viure la República, la guerra i la postguerra, i que van veure com la seva trajectòria quedava tallada per la repressió i el silenci.

"Dones migpartides" és un llibre que comença així:

Fins als vint anys, Albina Francitorra (1912-2013) va publicar articles i contes a la premsa. Quan el 1932 es va casar amb l'advocat i escriptor Tomàs Roig, ell va deixar les coses clares: «En aquesta casa, amb un que escrigui n'hi ha prou». Un, no una. Així, mentre ella es dedicava a tenir set fills -entre els quals l'escriptora Montserrat Roig-, el marit no va parar d'escriure contes, novel·les, poesies, assajos, biografies i obres de teatre. Això no és anècdota, sinó que té un valor de categoria.

La invisibilització de la literatura escrita per dones començava amb aquest repartiment desigual de papers, continuava amb les dificultats per accedir al món editorial i donar-se a conèixer, xocava amb un cànon fet de barbes i bigotis i culminava amb un oblit quasi instantani. Avui, quan les dones no han de demanar permís a ningú per escriure, es fa sentir el batec de les escriptores que van quedar sepultades per capes de desmemòria. En aquest llibre n'hi bateguen unes quantes.

Ràdio Sarrià: nova temporada!

A Ràdio Sarrià no ens hem recuperat dels nervis, l'adrenalina i l'eufòria del pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter, que com és tradició des de l'any passat, tornem a sortir al carrer per a fer la presentació oficial de la nova temporada radiofònica!

I si l'any passat vam anar al Pla de l'Horta, el barri on va néixer la nostra estimada ràdio, enguany anirem al barri de La Rasa, seguint així amb la itinerància d'aquest programa especial que ens serveix per a presentar la nova temporada.

Aquesta temporada, que en la seva majoria de programació és de continuïtat, tindrà tres nous programes radiofònics i ja seran més d'una vintena, els programes i espais, de durada i periodicitat diversa, que es poden escoltar a l'antena de Ràdio Sarrià.

És a dir, la programació de Ràdio Sarrià no només es consolida, sinó que creix, i aquesta circumstància és un bon símptoma de la vitalitat d'aquesta petita gran ràdio, feta amb mitjans modestos i sobretot amb molta passió.

En emissores com Ràdio Sarrià la passió és essencial, és la base i la clau de l'èxit, ja que els programes es produeixen gràcies al voluntariat de les persones col·laboradores, que hi posen generosament el cos, la veu i l'ànima. Passió per la ràdio i, alhora, compromís amb el poble, la participació i la informació local.

D'altra manera no seria que més de trenta persones voluntàries produïssin més de vint programes que podeu escoltar a Ràdio Sarrià, un projecte que està esdevenint, sens dubte, un petit miracle!

Les llegendes del Pont

Tot va començar, per iniciativa d'unes quantes famílies del barri, proposant de fer una gegantona recuperant una de les llegendes del barri: la Majordoma de la plaça de l'Om. Amb ella també es van crear unes divertides i entremaliades gallines, ampliant així la imatgeria festiva de Girona. És així com va néixer, a l'aixopluc de l'AV Pont Major, la Colla de la Gegantona del Pont.

Amb la creació de la colla, de la Majordoma i de les gallines, la llegenda de la Majordoma de la plaça de l'Om es va actualitzar i es va començar a representar, creant alhora uns titelles, i s'hi va sumar una altra llegenda vinculada al Pont Major, la d'en Cinto i la Maria, creada fa més de 20 anys per la colla dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter; la geganta, la Maria, és filla del Pont Major.

I més recentment també s'ha recuperat, i escenificat, una altra llegenda vinculada al Pont Major, la del Bou d'Or. Aquesta història, plena de misteri i d'imaginació popular, completa un univers que barreja memòria oral, humor i un punt de màgia. Són relats que també expliquen d'on venim i com el barri es mira a sí a si mateix, s'explica a través de la cultura popular.

Ara, finalment, aquestes tres llegendes es volen recollir en un llibre editat per la Colla de la Gegantona del Pont Major, amb la voluntat de finançar-lo a través d'una campanya de micromecenatge. El projecte, més que un simple recull de contes, és una manera de reforçar la identitat del barri i de convidar tothom a viure les seves històries en directe.

En temps de globalització i presses, iniciatives com aquesta són un petit acte de resistència cultural. Preservar i difondre les llegendes locals és una manera de reconèixer el valor del patrimoni immaterial i transmetre'l a les noves generacions, reforçant que la cultura popular no és una peça de museu, sinó una manifestació viva que es renova i es projecta cap al futur. Amb el llibre i la força de la comunitat, aquestes llegendes podran seguir bategant al barri, i molt més enllà.

Us animo a fer-hi una contribució, a fer que aquest projecte es faci realitat.

Així comença... "La llavor dels somnis"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "La llavor dels somnis" (CCG Edicions, 2001), d'Antònia Adroher i Carmel Rosa, que no només explica l'apassionant i, alhora, convulsa vida d'aquestes dues persones, sinó que sobretot explica el context social, bèl·lic i polític en què van viure: la Guerra Civil, l'exili, la 2a Guerra Mundial, l'activisme antifranquista, la recuperació de la democràcia...

Aquest passat dilluns ja va fer 18 anys de la mort de l'Antònia Adroher i Pascual, mestra de professió i activista política, portadora de la bandera republicana el 14 d'abril de 1931 fins al balcó de l'Ajuntament de Girona, i esdevenint, l'any 1936, la primera regidora. 

A l'exili Antònia Adroher es va retrobar amb un antic company del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), Carmel Rosa Baserba, "Roc", activista polític i periodista, col·laborador entre d'altres de l'agència France-Presse, i esdevenint des d'aleshores en el seu company de vida, fins a la fi dels seus dies.

Va ser un gran encert que la seva història, la personal i la política, quedés recollida en aquest llibre, que és una llavor per a l'esperança i, naturalment, els somnis per als moments més tràgics de la vida.

"La llavor dels somnis" és un llibre que comença així:

Trobada amorosa en un exili bèl·lic

Davallava en bicicleta el pont de pedra sobre el riu Garona, a Tolosa de Llenguadoc, quan vaig veure, fugisserament, una cara coneguda. Era l'Antònia de Girona, que avançava per la vorera de la meva dreta amb el seu caminar pausat i ondulant.

Feia mesos que l'havia perdut de vista, des de la sortida precipitada de Girona, quan la guerra feia els últims badalls i la retirada de civils i militars s'accelerava. S'acabava el mes de gener del 1939, pocs dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

Ens coneixíem, amb l'Antònia superficialment, com passava amb tants companys del partit. Ella militava a Girona i jo a Barcelona. Ens havíem trobat en reunions o actes de propaganda. Però l'Antònia era difícil de no recordar perquè era la germana d'un dirigent conegut, l'Enric Adroher, "Gironella", i perquè era una dona força atractiva. De la seva activitat dins del partit en coneixia poca cosa. Sabia, tanmateix, que havia estat la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona en la regidoria d'Ensenyament i Cultura. Era mestra.

És un genocidi

El que està perpetrant l’Estat d’Israel a la Franja de Gaza és, amb totes les lletres i amb tot el dramatisme del terme, un genocidi, l’extermini d’un poble segons el diccionari. No és només una opinió personal, ho assenyala l’ONU a través de la Comissió Internacional Independent d’Investigació sobre els Territoris Palestins Ocupats, que afirma i argumenta que “Israel ha comès genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza”.

El mot genocidi incomoda a alguns partits polítics, especialment els situats a la dreta i l’extrema dreta, que eviten pronunciar-lo no només pel seu significat lingüístic, també pel seu pes jurídic i les responsabilitats que implica.

Sembla prou evident que Israel està exterminant un poble mentre ocupa el seu territori. Els supervivents només tenen com a sortida l’entrada al camp (de concentració) d’Al-Mawasi, una cruel rèplica palestina del gueto de Varsòvia, després d’haver patit bombardejos i fam, després d'haver vist morir familiars, veïns i veïnes i amistats per les bombes, per les bales i per la fam. Paradoxes terribles de la condició humana.

Encara més desconcertant és la tebiesa de la resposta internacional davant d’aquest genocidi, sobretot si la comparem amb la reacció molt més contundent davant de la invasió russa d’Ucraïna. Una altra paradoxa que ens interpel·la com a societat.

I resulta gairebé incomprensible que hi hagi qui s’ofengui més per les protestes a les etapes de La Vuelta, amb manifestants intentant aturar la competició ciclista, que per les imatges de la massacre quotidiana a Gaza.

És un genocidi. I el més trist és la sensació que, tot i saber-ho, no som capaços de posar-hi fi.

A voltes amb "La Vuelta"

Aquesta edició de "La Vuelta" ha estat marcada, sobretot, per les protestes contra el genocidi del govern d'Israel sobre Palestina i el seu poble. Les mobilitzacions no s'han limitat a la multitudinària exhibició de banderes palestines: també hi ha hagut "invasions de camp" i intents d'aturar la cursa a peu de carretera en diferents etapes, especialment arran de la presència de l'equip ciclista israelià Israel-Premier Tech, propietat d'un empresari proper al primer ministre Netanyahu, motiu central de la protesta.

Aquestes accions han tensat la cursa fins al punt que la direcció i l'organització s'han vist obligades, en més d'una ocasió, a escurçar o modificar el recorregut, amb la complexitat logística que això implica i amb conseqüències tant en el traçat com en el desenvolupament esportiu.

Les protestes han generat moments de tensió, amb la intervenció policial, amb càrregues incloses, i amb detencions. També han revifat l'enèsim (i estèril) debat sobre si cal barrejar política i esport, quan en realitat el debat hauria de ser sobre fins a quin punt la política condiciona l'esport.

Perquè és evident que resulta impossible separar-los: l'esport també és política. Ho veiem en molts àmbits, i la no participació de Rússia en competicions internacionals n'és un exemple clar. I davant d'aquest exemple inevitablement sorgeix la pregunta: per què Rússia no i, en canvi, Israel sí que pot continuar competint?

De totes les veus que s'han escoltat aquests dies, m'ha agradat especialment la del futbolista gallec Borja Iglesias, un jugador diferencial sobretot a les sales de premsa. Preguntat sobre els "sabotatges" a "La Vuelta", va respondre: "Se le da más importancia a parar un evento que a un genocidio."

Les seves paraules contrasten amb les declaracions de l'exciclista i comentarista Perico Delgado davant les protestes:

• "Esto es un tema político y no tiene nada que ver con el deporte."
• "Estas acciones deslucen el deporte y dañan la imagen del país."
• "Alguien ha hecho negocio vendiendo banderas."

I encara contrasten més amb les paraules del narrador de TVE de "La Vuelta", el periodista Carlos de Andrés, que en antena va defensar la llibertat d'expressió i de protesta, i sobretot va denunciar el genocidi d'Israel contra Palestina.

En definitiva, aquesta edició de "La Vuelta" ens recorda que l'esport no és mai una bombolla aïllada, sinó un aparador global on també es projecten les contradiccions del nostre món. I més enllà dels ports, les escalades, les escapades i els esprints, hi ha causes que, per molt incòmodes que resultin, no es poden ignorar.

Així comença... "L'àmbit de tots els àmbits"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poemes que és, possiblement, un dels més llegits del nostre país, una gran obra, "L'àmbit de tots els àmbits" (Edicions del Mall, 1981), d'un gran poeta, Miquel Martí i Pol. 

L'edició conté un pròleg del també poeta Salvador Espriu, que entre moltes altres coses, respecte del primer poema del llibre, el que reprodueixo aquí, diu: 

"En els vint-i-cinc versos del primer poema, "Ara mateix", (...) el poeta, (...) enfila amb una reflexiva pressa una agulla, (...) amb el fil d'un propòsit que amb un bri d'ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar torta la nostra roba nacional, que prou veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern."

"L'àmbit de tots els àmbits" és un llibre que comença així:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

El pregó d'Ona Sarrià

Plourà o no plourà? Aquesta era la principal preocupació que l'Ajuntament de Sarrià de Ter i l'Associació Cultural Ona Sarrià teníem els dies previs, fins i tot hores prèvies, al pregó de la Festa Major. La previsió marcava pluja pel dijous a la tarda i a mesura que passaven els dies, i les hores, s'anava concretant i afinant més la previsió i calia, sobretot, prendre la decisió: muntar-ho i preparar-ho tot al carrer Major i al balcó de l'Ajuntament, o al pavelló municipal?

Finalment, el mateix dijous a primera hora de la tarda es va prendre la decisió: muntem al carrer Major i a l'Ajuntament, conscients que plourà al llarg de la tarda, però no a l'hora del pregó, a les nou de la nit. Finalment, i feliç, la decisió va ser encertada i, efectivament, a la tarda va fer un ruixat, però vam poder fer el pregó amb total normalitat.

Potser va ser per això que, entre qui havíem de fer el pregó, els nervis d'aquests darrers dies i hores es van centrar més en la previsió meteorològica que no en el mateix pregó, del que dies abans vam fer una gravació a manera d'assaig general. El cas és que finalment va arribar el moment, després del programa previ de Ràdio Sarrià fet des del mateix Ajuntament, de sortir al balcó per fer el pregó, que, com no podria ser d'altra manera, vam voler-lo fer radiofònic...

I aquest en va ser el resultat!

Així comença... "El perfum"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, com tots, podem olorar entaforant el nas entre les seves pàgines i, això no obstant, en notarem moltes més olors si, en comptes de ficar-hi el nas, el llegim. Em refereixo a "El perfum" (Seix Barral, 1987, amb traducció de Judith Vilar), un llibre que l'escriptor alemany Patrick Süskind va convertir en tot un fenomen literari gràcies a la fascinant història, ambientada en la (pudent) França del segle XVIII, d'un noi amb un olfacte excepcional i una obsessió per crear la fragància perfecta, obsessió que l'aboca al crim i a la tragèdia.

"El perfum" és un llibre que comença així:

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d'una època en la qual sovinteja-ren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S'anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d'altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etcètera, ha caigut en oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la immoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugisser de les olors.

A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudien a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alcoves pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolçassa dels orinals. Les xemeneies pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrompudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius, pudien les places, pudien les esglésies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor.

I naturalment a París la fetor ja era desmesurada, perquè París era la ciutat més gran de França. I dins de París hi havia, al seu torn, un indret on la fetor regnava de manera especialment infernal, entre la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie, és a dir, el Cime-tière des Innocents. Durant vuit-cents anys hi havien dut els morts de l'hospital Hôtel-Dieu i de les parròquies veïnes, durant vuit-cents anys s'hi havien traginat i abocat dins llargues fosses, dia rere dia, dotzenes de cadàvers, durant vuit-cents anys s'havien amuntegat els ossos en sepulcres i osseres. I a la fi, a la vigília de la Revolució Francesa, quan algunes de les fosses reblertes d'ossos s'ensorraren perillosament i la fetor del sobreeixit cementiri incità els veïns no tan sols a protestar, sinó a revelar-se de debò, fou tancat i abandonat, i en aquell lloc, una vegada amuntegats a les catacumbes de Montmartre els milions d'ossos i cranis, s'hi bastí un mercat de queviures.

I fou aquí, a l'indret més pudent de tot el regne, on va néixer el 17 de juliol del 1738 Jean-Baptiste GrenouiIle. Fou un dels dies més xafogosos de l'any.

Pregoners!

📣Atenció, notícia d'última hora!
Bona nit,
aquest vespre la junta d'Ona Sarrià hem estat convocats per l'alcalde i l'equip de govern a l'Ajuntament de Sarrià de Ter perquè ens havien de comunicar una notícia important, que, com segurament compartireu, ens honora i que hem rebut amb molta emoció🥹 i il·lusió🤩! Podeu escoltar l'exclusiva en aquest àudio!🥳🎉

Amb aquest missatge, enviat la nit del 15 de juliol al grup de WhatsApp de Ràdio Sarrià, vam informar la gran colla que formem l'Associació Cultural Ona Sarrià, que l'Ajuntament de Sarrià de Ter ens havia fet la proposta de ser els pregoners de la Festa Major d'enguany, a través d'un arxiu d'àudio que ens va fer escoltar, a la junta directiva de l'entitat, convocada al mateix ajuntament.

Tot va començar dies enrere, quan vam rebre una comunicació de l'alcalde que ens convocava a una reunió a l'Ajuntament amb la secretària municipal; la reunió es feia just després d'un ple municipal, per assegurar la presència de la funcionària pública, i era important que hi fóssim tota la junta.

Amb aquestes premisses, i tenint present que en aquell plenari municipal de mitjans de juliol s'aprovaven dos punts vinculats amb la ràdio, jo ja temia el pitjor: que la reunió requerís la presència de la secretària, amb perdó i respecte per la persona i la figura institucional que representa, per mi no era un bon presagi. Estava convençut que la reunió era per a comunicar alguna mala notícia, algun problema amb el reglament, el protocol o la direcció de la ràdio...

Res més lluny de la realitat, el fet que la secretària ja no hi fos, d'entrada, em va sorprendre i, després, em va tranquil·litzar, i de seguida vam veure que la convocatòria amb la secretària havia estat un pretext per assegurar la màxima representació de la junta d'Ona Sarrià.

Escoltat l'àudio, vam rebre la notícia de ser els pregoners amb una barreja d'alegria, d'il·lusió i de cangueli, pel respecte que implica tal responsabilitat. És clar que, mentre anàvem assumint l'encàrrec més d'un i una ja anàvem rumiant idees i propostes per a fer el pregó...

El fet és que han anat passant dies i setmanes des d'aleshores, i avui ja som quasi al cap de carrer: demà dijous a les 9 del vespre estem citats al balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter per a fer el pregó. Un pregó que, naturalment, també es podrà escoltar per Ràdio Sarrià!

Tot l'any com a l'estiu

Hi ha una nadala del grup "Glaucs", el que dècades enrere va muntar el músic Jofre Bardagí, que es titula "Jo voldria que tot l'any fos com Nadal", recollint aquest desig impossible que la (suposada) pau i alegria que es respira per festes de Nadal...

Em serveixo del títol d'aquesta cançó per, parafrasejant-lo, informar-vos del canvi que, a partir d'avui, faré en el calendari de publicacions d'articles d'aquest bloc, que s'actualitzarà, tot l'any, com a l'estiu, és a dir, a raó de tres dies per setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Aquesta és una decisió meditada i pensada de fa temps, i aquest estiu l'he acabat prenent tot i que reconec que és una decisió que no m'ha estat fàcil. En qüestió de setmanes farà 18 anys que escric i publico 6 entrades a la setmana aquest bloc, de dilluns a dissabte, i més enllà de l'hàbit, que no necessàriament fa el monjo, la dificultat més gran ha estat la inèrcia, trencar aquesta inèrcia i passar de 6 publicacions a la setmana a 3. 

Si hi havia un moment per fer-ho és ara, seguint les petjades del ritme de publicacions vacacionals, i prorrogant-lo indefinidament al llarg de l'any. El motiu? La necessitat de gestionar millor el temps que dedico a tot el que no és feina ni família...

Així doncs, contradient el que vaig afirmar a principis d'agost, a partir d'avui seguiré publicant coses que faig, coses que veig i coses que penso no de dilluns a dissabte sinó (només?) els dilluns, dimecres i divendres, fent que tot l'any sigui com l'estiu...

Així comença... "Què es pot esperar quan s'està esperant"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, salvant les distàncies, deu ser quasi en tantes cases com al seu dia La Bíblia, ja que és més que un dels llibres de referència per a les dones que estan embarassades, m'atreviria a dir que és el llibre de referència, quasi la bíblia de les dones embarassades! No en va fa més de 40 anys que es va publicar la primera edició, i avui dia segueix essent un llibre de referència per a la moltes dones embarassades.

Parlo, és evident, del llibre "Què es pot esperar quan s'està esperant" (Ediciones Médici, 1998), d'Arlene Eisenberg, Heidi Murkoff i Sandee E. Hathaway, amb traducció de Victòria Tarrida i M. Àngels Termes, un llibre que aleshores a casa va arribar abans del primer embaràs, en una mena de declaració d'intencions... Avui és un llibre que, d'alguna manera, ha tornat a fer-se present...

El llibre, en l'edició que tenim a casa, en un primer capítol d'agraïments titulat "Un milió de gràcies", comença així:

Els llibres i els bebès tenen moltes coses en comú. Tots dos exigeixen molt de temps, molta feina, dedicació i atencions (sense esmentar una sana dosi de preocupacions) per convertir-se en el millor producte possible. Tots dos requereixen també la cooperació d'un equip de persones. Hem tingut la gran sort de comptar amb un de molt bo per a la creació del nostre llibre, i a totes aquestes persones els dediquem el nostre agraïment.

Girona FC: plantilla oberta, equip per fer

"Qui no vulgui jugar, que faci un pas al costat".
Amb aquestes declaracions, un dels capitans del Girona FC, David López, va expressar el seu malestar per la manca de compromís d’alguns jugadors de la plantilla. Míchel, l’entrenador, també va mostrar la seva disconformitat, venint a dir que no tenia equip; equip entès com el grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú.

El Girona FC ha començat de manera estrepitosa la competició de lliga, i no estrictament pels resultats, dues derrotes, sinó per la manera com s’han produït: fruit d’errades clamoroses que denoten manca de concentració. Sembla que alguns jugadors, amb un peu al Girona i l’altre al mercat, tenen el cap en un altre lloc, i no pas al camp.

Costa d’entendre, de fa anys, que la lliga s’iniciï sense les plantilles dels clubs tancades, amb el mercat encara obert de bat a bat. És evident que aquesta situació afecta tots els clubs, no només el Girona. Una altra cosa és que, darrerament, el Girona sigui dels que més tard tanquen la seva plantilla. I un dels riscos d’anar tard és precisament aquest: que alguns jugadors pensin més en els possibles equips on poden acabar jugant que no pas en el Girona FC.

Confeccionar un equip (un grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú) no és fàcil i no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. D’això també es queixa Míchel en relació amb el club i la confecció de la plantilla.

Acabades les dues primeres jornades, el Girona FC és a la cua de la classificació amb vuit gols encaixats i només un a favor, un balanç certament preocupant. Entenc que, fins i tot en aquests moments, saltin les alarmes. Però abans de demanar que rodin caps (el de Quique Cárcel, director esportiu, o el del mateix Míchel), jo donaria el temps necessari per, primer, tancar la plantilla i, després, confeccionar l’equip.

I valorar, d’aquí a uns mesos, si un i l’altre mereixen menjar-se els torrons a Girona. Jo confio que sí, que ambdós se'ls seguiran menjant aquí.

Mar i muntanya

I vosaltres, sou més de mar o de muntanya?

Potser algunes o alguns de vosaltres ho teniu clar i podeu respondre de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-vos-ho... Jo, sincerament, prefereixo que no em feu triar entre mar i muntanya. No són pas antagònics, sinó absolutament complementaris.

Carn o peix? Blanc o negre? Esquerra o dreta? Mar o muntanya? Sovint reduïm la vida a dicotomies, com si només es pogués optar per una cosa o per l’altra. És cert que, a vegades, simplificar ajuda, un sí o un no poden resoldre un dilema, algunes qüestions no volen matisos, amb algunes qüestions no s'hi valen matisos... Però fins i tot en qüestions aparentment binàries, com la independència, tan pròpia de casa nostra, la realitat s'omple de matisos, d’arestes i, per a alguns, de contradiccions.

Però tornem a les vacances... Amb les vacances d’estiu passa una mica el mateix; quan s'acosten, la pregunta és gairebé inevitable: mar o muntanya? Però la resposta no té per què ser necessàriament excloent, al contrari, la tria pot ser múltiple i fins i tot combinada. I encara més en el nostre cas, en què tenim la sort immensa de poder gaudir, sovint a pocs quilòmetres de distància, tant d'una cosa com de l'altra, tant del mar com de la muntanya, una combinació que no només és deliciosa al plat, sinó també a la vida.

Les meves vacances d'estiu, des de fa molts anys, si no tota la vida, tenen una mica de mar i una mica de muntanya, i la meva impressió és que si algun estiu em manca algun d'aquests paratges, em sembla que tindré la impressió que l'estiu, amb les seves vacances, no haurà estat del tot complet...

És per això, que si m'ho pregunteu (mar o muntanya?), jo respondré, de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-m'ho, mar i muntanya, així, amb la i, la conjunció copulativa, i no amb la o, la conjunció disjuntiva.

Així comença... "La catastròfica visita al zoo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de l'autor, Joël Dicker, que més he llegit aquests darrers estius, ja que des de fa sis o set estius, tants com llibres té publicats, que llegeixo un dels seus llibres... 

Aquest estiu no ha estat una excepció i m'he llegit, en dos dies a peu de platja, sota el para-sol assegut en una cadira, naturalment de platja, "La catastròfica visita al zoo" (La Campana, 2025), un llibre en què Joël Dicker escriu una novel·la molt divertida per a tots els públics mantenint l'estil narratiu que tant el caracteritza. 

És un llibre que agradarà als lectors fidels de l'escriptor suís i que, sens dubte, generarà una nova fornada de nous lectors i lectores joves que, més aviat que tard, podran seguir llegint-lo amb els seus anteriors llibres, un xic més densos i complexos, igualment (per a mi), apassionants.

Em pregunto, i alhora m'agradaria, que d'aquest llibre se'n fes una adaptació cinematogràfica... 

"La catastròfica visita al zoo" és un llibre que comença així:

Un divendres de desembre, quan faltaven pocs dies per a Nadal, van tenir lloc uns fets al zoo de la petita ciutat on vaig néixer que van deixar empremta entre la gent.

Durant tots aquests anys, ningú ha sabut la veritat sobre el que va passar realment. Fins que ha aparegut aquest llibre.

Ni jo mateixa, que en vaig ser una de les protagonistes, hauria dit mai que un dia ho explicaria tot. Però vaig canviar d'idea quan em vaig adonar que, quan ens fem adults, tenim una tendència força empipadora a oblidar el nen que vam ser. I això que encara el portem a dins, ben viu. Em vaig prometre que un dia hi posaria remei, i això és el que em proposo amb aquest llibre. És per això que, posats a revelar tot el que va passar, he decidit explicar els fets tal com els vaig viure aleshores, quan era encara una nena.

Aquesta nena que us presento amb molt de gust i a qui, a partir d'aquest moment, cedeixo la paraula.

Piscines de merda

Ja no sé quantes són les piscines dels nostres pobles, viles i ciutats que s'han hagut de tancar per la contaminació de restes fecals, per culpa d'un repte viral que convida a defecar a les piscines públiques, o a abocar-hi femta, per gravar la reacció de les persones que s'hi banyen. Algunes piscines fins i tot s'han hagut de tancar en més d'una ocasió.

La broma, certament pesada, no només té conseqüències sanitàries per motius obvis, també econòmiques, pel cost de depurar l'aigua i el vas de la piscina, i socials per la no utilització del servei que donen quan s'han de tancar.

És evident que darrere d’aquesta mena de "reptes" hi ha molt més que una gamberrada puntual, hi ha una mostra d’una frivolitat preocupant, a l'enèsima recerca desesperada de visites i "likes" a canvi de posar en risc la salut i la convivència. Els qui ho fan no només embruten una piscina, embruten també un espai comunitari i de convivència, i el converteixen en un escenari de burla i fastig.

A les persones que perpetren aquestes bromes pesades els faria un suggeriment: si tanta il·lusió els fa nedar envoltats de merda, no cal que vagin a "cagar-se" literalment en una piscina pública, es poden comprar una d'aquestes piscines petites de plàstic i que omplir-la amb la seva pròpia collita; i naturalment, poden banyar-s'hi i gravar-se, i fins i tot és possible que aconsegueixin molts més "likes", i la resta ens estalviarem la seva pudor, i la seva manca de pudor.

Ser pedra

 L'altre dia, arran de la publicació a les xarxes socials de la foto que il·lustra aquest article, escrivia: "Com amb les persones, a la vida hi ha pedres que et fan entrebancar i d’altres que et mostren el camí." 

La frase ens situa com a caminants, caminants que a voltes s'entrebanquen amb una pedra, a voltes les pedres li marquen el bon camí. Just després de publicar-la, vaig pensar que nosaltres també som com les pedres, a voltes les que fan entrebancar, a voltes les que marquen el camí. 

És probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com una pedra, un entrebanc, una nosa, com la pedra que, per petita que sigui, se'ns cola dins la sabata... També és probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com les fites dels senders de muntanya, la pedra que marca el bon camí...

El més segur és que tots i cadascú de nosaltres siguem, d'una manera o altra, ambdós tipus de pedra, en funció de les persones i de les circumstàncies que ens hi uneixen. I sí, voldria ser més fita que no una vulgar "rolling stone", ser aquella pedra que orienta i inspira, i no la que frena i fereix, però potser la clau és ser conscient que en realitat som ambdues pedres, tot i que no necessàriament alhora. 

Possiblement, no podem evitar deixar de ser pedra, perquè la vida tard o d'hora ens posarà enmig del camí d’algú, d'algú que potser s'entrebancarà amb nosaltres, d'algú que potser gràcies a nosaltres trobarà el bon camí. 

El plaer i el dolor, el gaudi i el patiment, són part intrínseca de la vida, i tal com cantaven Simon and Garfunkel, precisament la manera de no patir és esdevenir una roca (una pedra), esdevenir una illa...

Així comença... "Els estius a Cantallops"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que tinc pendent llegir i que, salvant les distàncies, el títol (Els estius a Cantallops) també podria formar part d'un capítol de la meva mai escrita biografia...

"Els estius a Cantallops: correspondència entre Eduard Toldrà i Manuel Capdevila (1921–1961)" (Brau Edicions, 2018) és un recull de cartes escrites i enviades entre el compositor Eduard Toldrà i el seu amic i biògraf Manuel Capdevila al llarg de quaranta anys. 

Aquest epistolari ofereix una visió íntima i propera de la seva amistat, combinant records personals, reflexions sobre la música i el context cultural de l’època, amb el paisatge i l’ambient d'aquest petit i bonic poble empordanès, Cantallops, on estiuejava el cèlebre compositor, com a teló de fons.

"Els estius a Cantallops" és un llibre que comença, en el seu preludi, així:

Ciutat, 21 de desembre de 1921

Molt senyor meu i amic:
Acabo de llegir les lletres que m'han deixat a casa. No tan sols no hi tinc cap inconvenient, sinó que em sentiré molt honorat de veure publicada la sardana "Lluna plena" en la simpàtica revista que dirigeix.

Mil mercès! Crec que no els farà falta un exemplar, cregut que faran ús del que vaig donar a l'Esbart Català (de Dansaires).

Manin sempre a qui és bon amic.

Eduard Toldrà

Nota bene: Puc donar-li ja el títol de la sardana que escriuré per a la festa del 15 de gener a l'Esbart. Es dirà "L'hereu i la pubilla".

Molt més que "la Sole de l'Ajuntment"! Entrevista a Sole Muñoz Moreno

Algunes vegades, algunes persones reben el que s'anomena un antropònim toponímic o contextual, és a dir, una versió popular del nom que fa referència a un lloc determinat; és possible que, sobretot si viviu en pobles o en barris relativament petits, vosaltres mateixos en tingueu un pel qual la gent es refereix a vosaltres.

Un cas paradigmàtic, ja esmentat en aquest bloc si no recordo malament, és el de la meva àvia materna, coneguda com "la Juanita de Can Llonch", tot i que ella a Can Llonch no hi va viure mai... 

Un altre cas curiós és el de "la Sole de l'Ajuntament", que en el meu entorn se la seguia anomenant així (també a vegades pel cognom), fins i tot després de plegar de l'Ajuntament de Sarrià de Ter i tornar a treballar a la Diputació de Girona. No va ser mai, si més no per a mi, "la Sole de la Diputació"...

L'atribució de l'antropònim toponímic o contextual no sol ser tant una decisió de la mateixa persona com del seu entorn, i sobretot té la finalitat d'optimitzar la comunicació, facilitant la identificació de la persona. En aquest sentit, aquests noms tenen una funció eminentment pràctica: permeten identificar de manera ràpida i inequívoca una persona dins d’un entorn on sovint els noms i cognoms oficials no són prou distintius.

És clar que aquesta simplificació, per útil i pràctica que pugui resultar, té l'inconvenient que redueix la persona a una sola faceta, part de la professional en aquest cas, invisibilitzant totes les altres dimensions. 

És evident que la Sole Muñoz Moreno és molt més que "la Sole de l'Ajuntament", i de moltes de les altres "Soles", no de totes, és impossible!, en vam parlar setmanes enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.