Listen. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que m'ha fet ballar més el cap que els peus, i no per la música sinó per qui la va compondre i qui la va interpretar. M'explico.

La cançó fa temps que forma part d'una llista de reproducció que tinc a Spotify; no recordo d'on la vaig pescar, segurament al vol en una sèrie o pel·lícula, ves a saber...

La cançó, arreu on la busques, l'interpreta un músic anomenat Paul Bryan, del que no hi ha massa informació a internet, o si més no jo no la sé trobar. El cas és que per poc que cerquis, en relació amb qui va compondre aquesta cançó, ensopegues amb un músic brasiler que es diu Sérgio Antônio Sá De Albuquerque, de nom artístic, sobretot com a compositor, Sérgio Sá.

Aleshores, dedueixes que un és el compositor i l'altre l'intèrpret, quelcom molt habitual en el món de la música, també en el de Sérgio Sá, compositor de molts temes, d'estils diferents, per a molts músics i cantants brasilers. Però resulta inquietant que moltes cerques de Paul Bryan desemboquin a Sérgio Sá, fins que descobreixes que, efectivament, són la mateixa persona!

És clar que el més interessant de la cançó no és aquesta intrahistòria del seu compositor i intèrpret, sinó la mateixa cançó, que es mou entre el pop orquestral i el folk melòdic i que si és aquí és per la bonica melodia xiulada que conté...

Així comença... Demà serà un altre dia

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'una persona que n'ha venut molts, de llibres, molts dels que ha escrit ell i, sobretot, moltíssims d'altres escriptors, per la seva condició de llibreter, des de fa uns anys jubilat, tot i que del que no s'ha jubilat, i encara té corda, és d'activista cultural; parlo, naturalment, de l'inimitable Guillem Terribas.

L'any 2007 aquest inquiet llibreter gironí (bé, saltenc si som estrictes) va publicar el seu primer llibre, "Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" (Ara Llibres, 2007), unes memòries que apleguen un munt de records, històries i anècdotes personals i professionals que paga la pena llegir, només, fent un cop d'ull a la quantitat i qualitat de noms que apareixen a l'índex onomàstic que hi ha a les darreres pàgines del llibre, i que són una mostra evident del seu activisme cultural.

Guillem Terribas ha publicat des d'aleshores altres llibres, tant des de la seva condició de cinèfil com d'avi, i no sé si algun dia haurà d'actualitzar les seves memòries, perquè en Guillem Terribas és d'aquelles persones que té tantes coses per explicar com, pràcticament, llibres ha venut!

"Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" és un llibre que comença així:

La primera imatge que recordo de la meva vida són unes mans que acompanyen una careta que se m'acosta. Estic cridant de por. El meu pare em té agafat entre les cames. La visió d'una carretera inacabable, envoltada de plàtans, es va diluint com els meus crits. Tot seguit, la foscor. Em desperto tombat en una gandula de la cuina de casa, al costat d'una estufa de llenya. Estic sol. Tinc por, crido i em comença a sortir sang de no sé on. Arriba corrents la meva mare, que ha anat un moment al costat de casa a buscar la llet. M'han operat de les glàndules i dels carnots. Encara no tinc quatre anys.

Vaig passar la meva infantesa pràcticament al carrer. Al carrer d'Hernán Cortés (ara carrer Llarg) de Salt, una població que llavors encara no era la ciutat dormitori al costat de Giro-na que és ara. Van tardar molts anys a asfaltar-lo. Gairebé tots els veïns feien de pagès. A can Ferragut, la casa del costat, tenien vaques i molta terra. M'hi passava moltes estones. A casa d'en Vicenç Casas, el meu primer amic, també tenien vaques i mol-ta terra, a més d'un viver on ens banyàvem a l'estiu.

"M'agradaria deixar de créixer i sentir-me sempre com ara", li vaig dir a en Vicenç un dia mentre jugàvem i ens ho estàvem passant molt bé. És el primer pensament meu que recordo.

Quan l'arbre ens impedeix veure el bosc

Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que, en més o menys mesura amb més o menys (in)justícia, ens passa a tothom: algunes vegades l'arbre ens impedeix veure el bosc.

Segurament ha passat sempre, i el sempre també inclou els nostres dies, el nostre present, el nostre ara; a vegades un detall, minúscul si voleu, sovint eclipsa el conjunt, com la lluna, moltíssim més petita que el sol, és capaç d'eclipsar-lo. 

Una taca en una camisa blanca, per petita que sigui, inevitablement l'embruta, com una errada pot condemnar un discurs ben articulat, o una decisió qüestionable, fins i tot una mala decisió, ensorrar una trajectòria impecable. Algunes vegades, la línia entre el bé i el mal és tan fina que no admet l'error, empetitint l'espai d'aprenentatge.

Tot sovint, l’atenció, la mirada, es focalitza obsessivament en la imperfecció, ja no negant-li bellesa, sinó utilitat, i oblidant que en moltes ocasions, simplement és una gota d'un oceà, el context, si voleu, que sempre és més ampli. Com si un arbre tort ens impedís veure la majestuositat del bosc que l’envolta.

És clar que aquesta mirada crítica no és sempre injustificada, ans al contrari, és fins i tot necessària, que el detall pot ser revelador i, en alguns casos, significatiu. No es tracta, per tant, de restar importància als aspectes petits o puntuals, sinó de no permetre que esdevinguin l’única lent amb què mirem, i per tant jutgem, una realitat que segurament és molt més rica i complexa. 

Sense necessitat d'obviar la part (l'arbre tort hi és, segurament), potser caldria evitar convertir-la en el tot. Una crítica concreta, si no es contextualitza adequadament, pot arribar a desfigurar la percepció global d’un projecte, d'una idea, també d'una persona.

Hi pensava l'altre dia, en tot això, recordant quantes vegades he jutjat una persona, per exemple, a partir d'una part de la seva vida, la minúscula part que jo conec, sense voler conèixer ni ser conscient de tot el que és, més enllà d'aquell detall. 

Hi pensava l'altre dia i em preguntava quantes vegades jo mateix havia topat amb aquest arbre, fins i tot quantes vegades l'arbre l'havia plantat jo mateix, just davant del bosc... Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que el primer pas per mirar d'evitar-ho, és ser-ne conscient.

Sallar

No recordo haver fet servir mai el verb sallar en la primera accepció del seu significat al diccionari: “córrer una nau tallant l’aigua”, en una frase com la que el mateix diccionari posa d'exemple: "l’embarcació sallava enmig de la mar". La imatge, ben segur, la podem tenir ben clara, i jo més aviat diria "tallant les onades", tot i que no sempre a l'aigua hi ha onades per tallar, que les embarcacions  també sallen en aigües tranquil·les. 

Sallar és el nom d'una nova entitat que neix amb la voluntat d’obrir camí davant d’un dels grans reptes dels nostres dies, del nostre present, l’accés a l’habitatge, precaritzat aquests darrers anys i esdevenint un dels principals factors d'exclusió social. 

La Fundació Sallar treballa per garantir un habitatge digne a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, i alhora per ampliar i consolidar el parc públic de lloguer social de manera sostenible i a llarg termini a través de l’exercici del dret de tanteig i retracte, un dret reconegut legalment per la Generalitat de Catalunya, que permet adquirir la titularitat i la gestió dels habitatges durant 75 anys, evitant caure, així, en la dinàmica especulativa del mercat immobiliari i garantint, d'aquesta manera, que tots els habitatges es destinen al lloguer social.

Aquest model d'ampliació i consolidació del parc públic de lloguer social és possible gràcies a la garantia de finançament de l’Institut Català de Finances (ICF), que a través de la línia de préstecs ICF Habitatge Social, proporciona els recursos necessaris a entitats socials com Sallar, també als ajuntaments, per l'adquisició de la titularitat i la gestió d’habitatge assequible, amb finalitat social.

Sallar, però, no es limita a la gestió del parc d’habitatge social, també contribueix a la rehabilitació dels immobles i, sobretot, a l'acompanyament social de les persones que hi viuen o hi accedeixen, afavorint així processos de regularització, d’estabilitat, d'autonomia i d'inclusió. 

El repte de l'habitatge, de l’habitatge entès com un dret i no com una mercaderia, només el podrem afrontar, amb garanties i estabilitat, amb la col·laboració de tothom (administracions, empreses, tercer sector social...), tal com mostra aquest vídeo explicatiu de què és, què fa, com ho fa i per a qui ho fa, Sallar.

El Barça es torna a vestir de blanc

El Barça ho ha tornat a fer; el Barça de bàsquet, per a ser més exactes, el masculí de bàsquet. Trenta-dos anys després el Barça de bàsquet ha tornat a encadenar dues temporades en blanc, sense guanyar cap títol.

Després de tancar la temporada passada en blanc i defenestrant l'entrenador, Roger Grimau, aquesta es va començar amb la il·lusió renovada d'un nou tècnic, Joan Peñarroya, i d'una plantilla que semblava prou competitiva. Però la temporada ha estat marcada per la plaga de lesions, algunes d'importants de jugadors importants, i l'equip ha hagut de competir sense que les baixes se substituïssin, és a dir, desgastant més la migrada plantilla.

D'aquí, entre altres coses, que l'equip hagi estat inconstant i irregular i, sobretot, que s'hagi especialitzat, en la majoria dels casos, a perdre els finals ajustats, fins i tot a no saber administrar un avantatge prou clar a favor, com la del darrer partit contra l'Unicaja, a poc més d'un minut i mig pel final guanyava de nou punts, i es va deixar empatar el partit per acabar-lo perdent, juntament amb l'eliminatòria, a la pròrroga.

Aquest any els quarts de final han estat el topall d'aquest equip, per la qual cosa no ensumat de prop cap títol, ni tan sols l'opció de guanyar-ne un. I la impressió és que, si bé formalment els partits s'han perdut a la pista, la temporada s'ha perdut, sobretot, als despatxos.

El Barça de bàsquet s'ha tornat a vestir de blanc per segona temporada consecutiva, i no s'hauria de permetre tornar-hi una tercera. La construcció de l'equip de la pròxima temporada comença ara, una vegada confirmat l'entrenador. Per tal que ell pugui fer la seva feina des de la banqueta, primer cal fer bé la feina des dels despatxos, i és allà on, inevitablement, ara se centren totes les mirades.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, l'ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid, continua essent un vers lliure. Un vers, naturalment, que només admet ser recitat en castellà.

El darrer, i esperpèntic, episodi de la seva particular croada, no només contra Pedro Sánchez, també contra tot allò que soni mínimament català, va ser l'espectacle de marxar, en plena conferència de presidents autonòmics, en sentir parlar alguna llengua que no fos castellà per part d'algun altre president, tal com havia anunciat que faria. El gest no només li ha donat la notorietat i quota mediàtica que buscava, també l'ha seguit posicionant, cada vegada més, a l'ala més dretana del Partit Popular, confonent-se per moments, especialment en les seves declaracions posteriors, amb l'extrema dreta.

De les seves paraules, del to amb què les va pronunciar, es desprèn un odi resclosit cap a les llengües cooficials d'Espanya que put a franquisme i que, com la colònia que vol tapar la pudor de suor, intenta dissimular enarborant la bandera de la llibertat.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso, el gallec, l'euskera i el català, només haurien de servir com a nota folklòrica d'una Espanya pluriuninacional, amb una clara voluntat de portar-les a l'extinció.

Davant el seu gest, possiblement més simbòlic que efectiu, s'ha de destacar, i alhora valorar, el respecte (com a mínim institucional) de la resta de presidents del Partit Popular presents a la conferència, que traductor en mà van mantenir-s'hi en tot moment a la trobada, sense renunciar a les seves discrepàncies.

Diuen les males llengües, que no sé si alhora són les més ben informades, que a banda de rebentar la conferència de presidents, Isabel Díaz Ayuso també va rebentar l'estratègia d'oposició del seu propi partit en aquesta trobada, enviant un nou torpede a la línia de flotació d'Alberto Núñez Feijóo.

Tal com diu l'expressió castellana, Isabel Díaz Ayuso "no deja títere con cabeza"...

Whistle For The Choir. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que aborda un dels temes més recurrents de la música moderna: l'amor? No, l'amor no correspost, aquell amor que emocionalment ens fa circular entre l’esperança i la resignació, i que tant encaixa amb tants estils musicals, com l'indie rock que practicaven el grup escocès The Fratellis a principis de segle, per exemple amb "Whistle For The Choir", una balada amarada de malenconia.

Així comença... "Una eterna claredat"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que en aparença (física) és petit i prim, però que en el seu contingut és, sobretot profund. Em refereixo al llibre "Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" (CCG Edicions, 2008) de Just M. Casero, que és una selecció i edició d'alguns dels poemes que el meu pare va escriure que va fer Roger Costa-Pau.

Just M. Casero, que ahir hauria fet 79 anys, va escriure poemes des de la seva joventut, poemes, molts d'ells, a banda de desconeguts, inacabats. Aquest llibre en recull alguns, i els acompanyen una presentació a càrrec del mateix Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet.

"Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" és un llibre que, en la presentació que en fa Roger Costa-Pau, comença així:

Just Casero, una veu

Presentem aquests poemes en forma d'antologia en el seu aspecte extern. 1, en efecte, el volum conté a la perfecció tots els elements d'aquesta fesomia. Però Una eterna claredat (antologia de poemes, 1960-70) és un llibre de totes totes. I ha de ser llegit com a tal per la seva unitat en la forma i també en el contingut. Vet aquí la clau que ens obre la porta a aquesta descoberta que abans que cap altra cosa és una emoció: «Just Casero, poeta, Just Casero, una veu».

L'any 1997, Jaume Guillamet va recollir els poemes de Casero en el volum «Just M. Casero. Poesia dispersa». La feina de transcripció, ordenació i datació de les composicions líriques d'un dels seus millors amics que ell va fer en aquell moment té un valor que ultrapassa l'amistat i l'estimació; Guillamet ja ens advertia aleshores que existia un Just poeta... Farà cosa de tres anys que un d'aquests volums fotocopiats em va arribar a les mans. L'amic Guillem Terribas em va encomanar una petita selecció de poemes per ser llegits per part d'uns quants dels amics entranyables de Just en l'acte d'inauguració de la biblioteca que porta el seu nom; això passava la tardor del 2005. No m'entretindré ara en els detalls d'aquella història francament agradosa; només vull fer notar que aquesta primera selecció de poemes va ser la clau d'un projecte molt més ambiciós i suculent: construir aquest "Una eterna claredat...", ara esdevingut realitat molt per culpa de l'empenta de Terribas, sí, però també per l'advertència a la qual he al·ludit fa un moment que Guillamet havia llançat als quatre vents aquell 1997. I, no cal dir, pel suport amatent i incondicional de Mercè Gumbau.

El penúltim gir de guió del Campus de Salut del nou Trueta

Els girs de guió són aquells moments que, en les novel·les, les pel·lícules o les sèries ho capgiren tot, de forma inesperada, en una història. Quan estan ben fets, sorprenen i donen força al relat, fent que t'hi enganxis i que t’ho miris tot amb uns altres ulls; quan estan ben fets, són fins i tot plaents. 

Però si són barroers, previsibles o fins i tot si n’hi ha massa, generen una immensa decepció, rebaixant la qualitat del producte, sigui novel·la, pel·lícula o sèrie, fent que, en comptes de mantenir l’interès, desertem de la lectura o del visionament, sobretot ara que amb tanta oferta audiovisual, tenim el poder del comandament a les mans.

El projecte del Campus de Salut vinculat al nou Hospital Trueta fa massa temps que té massa girs de guió. En més de dues dècades, ha acumulat canvis d’ubicació, de model, de prioritats i d’actors polítics. Primer es va planificar prop de la seva actual ubicació, al nord de Girona, amb l'interès de col·laboració de Sarrià de Ter, i després va aparèixer la pugna entre Girona i Salt, amb la (desesperada?) proposta de Domeny... La batalla política, partidista i territorial va ser intensa fins que es va arribar, semblava, a un consens institucional. I en l'execució del tràmit urbanístic d'aquest consens va aparèixer l'afectació, i la posterior lluita (veïnal i política), per la defensa del Parc Jordi Vilamitjana.

I ara, en plena negociació pressupostària, arriba el penúltim gir: l’acord entre el Govern i els Comuns per, se suposa, garantir els recursos que permetin preservar el Parc Jordi Vilamitjana, una proposta tan il·lusionadora com poc concreta, que fa témer que no sigui, només, un miratge... 

Aquest penúltim gir de guió no és només un detall urbanístic, és un gest polític amb una important càrrega simbòlica pel que simbolitza la defensa del Parc Jordi Vilamitjana, i és un moviment que reobre un debat que, si més no a escala institucional, es donava per tancat, per exemple, amb l'acte de compromís que el Govern de la Generalitat, els ajuntaments de Salt i de Girona i la UdG van rubricar dies enrere.

Aquest nou gir de guió és una nova escena en un serial que ja no sabem si és un drama, una tragicomèdia o una saga infinita. El risc és que, mentre es reescriu el guió amb un excés de girs, el final segueix ajornat. I el risc és que les expectatives que ara s'obren, sobre la possibilitat de salvar el Parc Jordi Vilamitjana, es quedin precisament només en això, expectatives.

No sé quants girs de guió més tindrà aquest serial, però em sembla que ja fa massa temporades que  qui més qui menys n'esperem, finalment, el desenllaç.

El control de Luis Enrique

A Luis Enrique li agrada el control, controlar el que passa al terreny de joc des de la banda de la mateixa manera que el director d'orquestra li agrada controlar el que fan els músics, des del seu pedestal batuta en mà. 

No crec que sigui ni un caprici ni una obsessió particular de Luis Enrique, sinó que aquesta és una qüestió inherent, amb més o menys intensitat, a qualsevol entrenador, simplement que amb Luis Enrique s'ha fet més evident, especialment pel comentari que va fer en un documental: "Ara que ha marxat Mbappé, puc controlar totes les zones del camp", ja que segons el tècnic asturià Mbappé jugava on volia, i amb la seva sortida de l'equip ara tots els jugadors del PSG juguen on vol l’entrenador.

La casualitat, qui sap si la (mala) fortuna, ha fet que precisament sense el seu gran tòtem ofensiu dels darrers anys, el PSG ha guanyat, per primer cop a la història i sense ell, la Champions League; un PSG d’autor que ho ha guanyat tot amb la firma del seu entrenador. 

Aquesta voluntat de voler-ho controlar tot, fins i tot de desmarcar-se de les pressions mediàtiques, ja la va  demostrar amb la selecció espanyola, on va construir un equip competitiu sense fer cas de les convocatòries que volien certs mitjans de comunicació. També ho va demostrar al Barça, on malgrat tenir el trident Messi-Suárez-Neymar va imposar un sistema sòlid, equilibrat i intens, i va arriscar intentant fer amb Messi el que després va fer amb Mbappé. Al capdavall, Luis Enrique vol jugadors que interpretin el seu guió, no estrelles que se'l saltin.

En un futbol massa  dominat pel màrqueting i l’ego de les estrelles, Luis Enrique defensa la idea de l’equip per sobre del jugador, i aquesta temporada ha pogut expressar aquesta idea en aquest PSG campió. Quan va arribar al Barça com a entrenador, ja ho va expressar prou bé: aquí l'estrella soc jo, va dir; em sembla que era una manera de dir que al vestidor manava ell per sobre de qualsevol estrella, que era ell qui havia de controlar el vestidor i el joc.

El solista, naturalment, pot brillar; però és ell qui té la batuta als dits...

Quan coosir s'escriu amb dues os...

Aquest dijous tenim una cita amb la costura, però no necessitarem ni fil, ni agulla ni màquina de cosir i, tot i això, us asseguro que cosirem, i tant si cosirem! 

Aquest dijous a la tarda la sala El Canal de Salt s’omplirà gent amb ganes de teixir, de teixir, sobretot,  comunitat, amb la presentació del projecte COOSIR, una iniciativa de la Cooperativa Idària.

COOSIR (sí, ho heu llegit bé, és la unió, amb fil i agulla, de les paraules “cooperativa” i “cosir”) és molt més que un taller de confecció, és un projecte que utilitza la costura com a eina d’inclusió social i inserció laboral, és una manera de teixir el futur des de l'economia verda, circular i de proximitat, i amb perspectiva feminista.

La presentació del projecte s'acompanyarà de la projecció de la pel·lícula "L’àvia i el foraster", i comptarem amb la presència i participació del director, Sergi Miralles, per al debat que es farà posteriorment, fent que sigui una d’aquelles sessions en què la pel·lícula no s’acaba quan surten els crèdits, ans al contrari.

La cita és gratuïta i oberta a tothom, tot i que requereix una inscripció prèvia.
Us atreviu a COOSIR? Us hi esperem!

Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.

Heartaches. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Heartaches", que exemplifica que a vegades pot ser que l'èxit tardi a arribar, però finalment arriba!

Aquesta cançó, composta per John Klenner i Al Hoffman, es va publicar l’any 1931 sense gaire èxit; l’any 1933 el músic Ted Weems en va fer una versió instrumental, amb la seva orquestra, que contenia un característic xiulet i va guanyar certa popularitat, però no va ser fins 14 anys després, en una reedició de l’any 1947, que una emissora de ràdio la va començar a reproduir amb més freqüència i la cançó va esdevenir, aleshores, tot un èxit, un èxit inesperat!

Així comença... "A cadascú el que és seu"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de l'escriptor sicilià Leonardo Sciascia, que és l'únic testimoni d'un fet, si voleu anecdòtic, de la meva, d'ara fa poc més de 37 anys...

A la primera pàgina del llibre, just quan girem la portada, hi ha quelcom més que el meu nom; com en altres llibres que tinc, també hi ha el motiu pel qual aquest llibre, que ja fa temps que té les pàgines esgrogueïdes, va arribar a les meves mans.

Escrit per mi mateix, a la part superior dreta d'aquesta primera pàgina hi diu: "Roger Casero. Concurs de redacció en català. 30-4-88. St. Jordi. Escola de Magisteri". Aquest llibre va ser l'única recompensa, a banda de la satisfacció de participar-hi, del concurs de redacció en català a Girona, després de ser seleccionat per la meva escola.

No recordo quina redacció vaig escriure; recordo més la que vaig escriure a l'escola i que em va dur a participar en el concurs en l'àmbit de Girona; recordo vagament el dia, sobretot la impressió que em va causar, físicament, l'edifici i les aules de "l'Escola de Magisteri", que aleshores acollia els estudis de Magisteri i avui acull els de medicina i infermeria.

El que sí que vaig descobrir aleshores és que m'agradava escriure, però no me'n sortia gaire amb la ficció; segurament aquell concurs va ser un toc de realitat...

Del llibre, podria comentar-vos que me'l devia llegir aquell estiu, i ara he hagut de recórrer a la breu sinopsi que hi ha a la contraportada per recordar-ne la trama: "Ens trobem en un poble de l'interior de Sicília. Una carta anònima amenaça de mort el farmacèutic Manno, un home que fins aquell dia vivia tranquil, no havia fet mai cap mal a ningú, i no es ficava en política. Però l'amenaça s'acompleix puntualment, durant una cacera, sense donar temps a Manno d'encomanar-se a Déu ni al diable. Laurana, un jove professor d'institut, mogut per la seva passió intel·lectual, intentarà de buscar l'assassí enmig d'una xarxa de silenci i complicitat."

"A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de Leonardo Sciascia amb traducció, en aquesta edició, de Francesc Parcerisas, és un llibre que comença així:

La carta va arribar amb la repartició de la tarda. El carter, com de costum, va deixar el feix multicolor dels impresos publicitaris damunt el taulell, després, amb precaució, quasi com si tingués por que explotés, deixà la carta: sobre groc, adreça impresa en un rectangle blanc enganxat al sobre.
-Aquesta carta no em fa gens de gràcia -va dir el carter.
El farmacèutic va aixecar els ulls del diari, va treure's les ulleres i demanà:
-Què dius? -una mica dur i encuriosit.
-Deia que aquesta carta no em fa gens de gràcia.
Amb l'índex va apropar-la lentament, per sobre el marbre del taulell, cap al farmacèutic.
El farmacèutic va inclinar-se per mirar-la, sense tocar-la; després va aixecar-se, es tornà a posar les ulleres i la va mirar de nou.
-Per què no et fa gràcia?
-L'han tirada al correu aquí, aquesta nit o aquest matí d'hora; i, i, l'adreça, l'han retallada d'un full amb l'encapçalament de la farmàcia.
-Molt bé va constatar el farmacèutic, i esguarda el carter, embarassat i inquiet, com si esperés una explicació o una decisió.
-És una carta anònima va dir el carter.
-Una carta anònima? -va repetir el farmacèutic

Contenidors intel·ligents, ciutadania emprenyada

L'altre dia, quan vaig obrir el contenidor, quasi m'emociono: estava notablement ple i amb molts residus del que pertocava aquell dia (envasos) i, sobretot, hi havia més escombraries a dins, que no pas a fora. Llàstima, però, que una flor no fa estiu.

El canvi del model de recollida de residus és, possiblement, el tema que més preocupa i del que més parla, la ciutadania. Potser el nou Campus de Salut és el projecte, amb polèmica i tensió incloses, de major impacte, també urbanístic, de futur de la ciutat (i l'àrea i la demarcació de Girona per extensió), però avui el problema real i, sobretot, quotidià dels veïns i veïnes de Girona és el de les escombraries.

El procés d'implantació, començat ara fa un xic més d'un any, encara no s'ha completat, i la percepció és que en cada fase el nou model ha anat guanyant, sobretot, detractors. La resistència inicial és, pràcticament, inevitable: allà on fins ara hi havia contenidors oberts de totes les fraccions, ara hi ha contenidors tancats (es parla més de contenidors tancats que d'intel·ligents) amb limitacions de fraccions segons el dia. Tan sols aquest simple matís (que no és simple) obliga a cada habitatge, a cada persona, a fer un canvi d'hàbits en la gestió domèstica dels residus; és a dir, a disposar d'una targeta per obrir el contenidor i a llençar només la fracció (o fraccions) que toquen cada dia. Sembla evident que aquest és un canvi que no tothom ha acceptat de bon grat.

Em comentava un veí, l'altre dia, que aquest nou model de recollida posa les coses més difícils a la gent conscienciada que separa els residus de fa anys, que motiva menys als que podrien fer-ho i que no té cap efecte pels que passen de tot, i segueixen llençant les escombraries on els sembla, menys a dins dels contenidors.

El fet és que, per més que l'Ajuntament de Girona expliqui que el canvi està motivat per una directiva o una llei europea, molts veïns i veïnes no poden evitar percebre que qui els està obligant a fer tots aquests canvis és l'Ajuntament, un caprici de l'Ajuntament i, més concretament, de l'equip de govern, tot i que aquest canvi el planifiqués i aprovés un altre equip de govern.

Aquest enuig, que es propaga inevitablement en el boca-orella de moltes converses, s'ha reforçat encara més amb la dèria, per moltes persones, de la renaturalització de les zones verdes urbanes, incrementant la percepció que la ciutat bruteja no només per la quantitat d'escombraries que hi ha al voltant dels contenidors, sinó per les males herbes que creixen descontroladament (?) als escocells i, sobretot, a les voreres. I aquí la percepció és que, a banda de fer més brut, aquestes herbes fan lleig, quan no entorpeixen la visibilitat del trànsit en alguns indrets.

A aquestes altures apel·lar a la pedagogia és tan necessari com, tristament, inútil. Les queixes s'acumulen i alimenten l'estat d'opinió que el sistema no funciona. El govern municipal té dos anys per intentar endreçar aquest tema que, ara com ara, com cap altre és el que més factura li pot passar, electoralment.

A veure demà, com trobo els contenidors, què sentiré, emoció o decepció?

Ara que es parla del porter Joan Garcia...

Per com va arribar al Barça, retirat, pel seu caràcter impertèrrit (tot i les llàgrimes que va vessar en una celebració), per les seves cantades i, alhora, grans aturades, pel fet de ser un "porter fumador"... per tot això i molt més possiblement Wojciech Szczesny ha estat el porter d'aquesta temporada, però és indiscutible que, després d'haver fet una gran temporada amb el RCD Espanyol, Joan Garcia és, aquests dies, el porter del moment.

La seva clàusula de rescissió, accessible per als grans equips, fan que sigui objecte de desig de molts clubs, entre ells el Barça, club que ni el mateix porter, contradient les paraules del seu entrenador (l'irreductible Manolo González), descarta. No sé si Joan Garcia està arrancant els pètals d'una margarida, aquests dies, decidint si fitxa, o no, per al Barça.

Ara que es parla del porter Joan Garcia, però, no puc deixar de pensar en un altre gran porter del RCD Espanyol, el camerunès Tommy N'Kono, el porter que de petit vaig admirar més després, naturalment, de l'estimat i malaurat Urruti!

A la seva manera, Tommy N'Kono va trencar motlles, tant per la seva vestimenta (amb pantalons llargs) com pel seu estil i els seus reflexos felins! Feia goig veure'l jugar, sobretot comparant-lo amb la sobrietat d'Andoni Zubizarreta, un gran porter discret.

La de porter és una posició diferencial en molts esports, també en el futbol, i més enllà de la qualitat tècnica, pesen el caràcter i la personalitat, ja que han de ser jugadors mentalment forts; potser és per això que no sempre són de tracte fàcil, i a diferència d'altres posicions, la distància entre la titularitat i la banqueta sol estar més marcada i definida, i un porter titular, rarament accepta ser suplent. Que li ho preguntin a Ter Stegen.

Veurem què passa amb la porteria del Barça, veurem si Joan Garcia forma part de la complicada equació blaugrana, o si fa les maletes per marxar més enllà de la ciutat comtal.

Preservem la memòria

Aquest dissabte 31 de maig, el Cinema Truffaut de Girona acollirà l’estrena del documental "Preservem la memòria", una iniciativa impulsada per l’AV Pont Major que se centra, sobretot, en les vivències i records de la gent gran del barri. Més enllà d’un simple exercici de recuperació històrica, aquest documental també vol ser una reivindicació de la memòria oral, avui menys valorada, com a eina essencial per entendre la identitat d’un territori; en aquest cas, la del nostre barri.

És a través dels testimonis orals, de les seves vivències i records, que ens podem fer una imatge aproximada de com el Pont Major va ser molt més que un simple barri perifèric: va ser un punt neuràlgic de connexió amb la ciutat, amb una vida comercial pròpia i un teixit social actiu i divers. D’aquest dinamisme encara se’n conserven alguns vestigis, tot i que cada vegada menys. Per això, les veus dels veïns i veïnes més grans esdevenen un arxiu viu i insubstituïble, capaç de reconstruir amb emoció i autenticitat una història —la seva— que sovint ha quedat fora dels grans relats oficials.

Els testimonis orals no només aporten dades o fets; també aporten perspectiva i, des de la seva subjectivitat i emocions, context. Són fragments de vida explicats des de la quotidianitat, des del record íntim del que s’ha viscut en primera persona. I és precisament aquesta dimensió subjectiva la que fa d’aquests relats un patrimoni valuós que permet construir allò que anomenem memòria col·lectiva, una memòria que, si no es recull, corre el risc de desaparèixer.

El documental "Preservem la memòria" és quelcom més que una reivindicació del passat: és un antídot contra l’oblit i un gest de reconeixement cap a aquelles generacions que, sense fer soroll, també han construït el dia a dia del barri de Pont Major. I, en conseqüència, també és una invitació a escoltar: a escoltar el relat i les històries d’un passat que, tot i que no hàgim viscut directament, també és nostre.

La projecció és oberta i gratuïta. Ens agradarà que ens hi pugueu acompanyar.

Una (inesperada i dolorosa) derrota per seguir creixent

Hi ha derrotes que destrueixen equips i n’hi ha que els endureixen. Algunes deixen un llegat de desencís, d’altres una llavor de resistència. 

El Barça femení va perdre de forma inesperada i dolorosa la final de la Champions League contra l’Arsenal. Va ser una derrota païda entre llàgrimes que trenca, de moment, l'hegemonia europea d'un equip forjada amb esforç, talent i un estil inconfusible. Però, a diferència d’altres episodis que han suposat la fi d’un cicle, aquesta desfeta no sembla marcar el final de res. Més aviat, pot marcar l’inici d’una nova etapa dins del mateix projecte.

El record de la final masculina de 1994 planeja sempre que es parla de grans derrotes del Barça a Europa. Aquell 4-0 contra el Milan, contra un Barça que se sentia favorit i guanyador des d'abans de baixar de l'autobús, va suposar la fi abrupta del Dream Team i l’inici d’un període d’incertesa. Però la sensació avui és diferent. 

Aquell equip es va descompondre. Aquest, en canvi, sembla preparat per digerir el cop i transformar-lo en energia renovada. L’Arsenal va ser superior, va jugar millor i va saber anul·lar les virtuts d’un Barça irreconeixible. Però una derrota així no hauria de ser llegida només com un fracàs, sinó com un advertiment, una oportunitat per reforçar-se mentalment i tàcticament.

Aquest equip ha demostrat, al llarg dels últims anys, una ambició insaciable. Ha estat, i és encara, tot un referent futbolístic, mediàtic i social que inspira generacions. I, sobretot, aquest equip ha après a perdre, també a Europa, abans d'aprendre a guanyar. La derrota d’una final no és nova per a elles. Ja saben què significa aixecar-se després d’una patacada. 

Les derrotes poden ser definitives, i també poden ser punts d’inflexió. O t'enfonsen irremeiablement o, si no et maten, et fan més fort. El Barça femení té tots els ingredients per triar la segona opció. Perquè perdre, de tant en tant, no només és inevitable, també pot ser necessari.

Aquestes jugadores senten que tenen un deute, a banda que amb elles mateixes, amb l'afició, i no dubto que s'esforçaran per tornar-hi, per tornar a disputar una final de la Champions League, per tornar-la a guanyar.

Games Without Frontiers. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó de Peter Gabriel, "Games Without Frontiers", el títol de la qual s'inspira en el programa de televisió "Jeux sans frontières", produït com el Festival d'Eurovisió, per la Unió Europea de Radiodifusió.

Aquest programa, que en una primera etapa es va emetre entre el 1965 i el 1982, era una mena de gimcana entre països europeus que simulava cooperació entre nacions; Espanya va participar-hi en la segona etapa del programa, entre el 1988 i el 1999, i entre d'altres el van presentar els (aleshores) popularíssims Ignacio Salas i Guillermo Summers.

En aquesta cançó Peter Gabriel juga amb el títol (en clara al·lusió al programa) per fer una crítica a la guerra i als conflictes internacionals, denunciant el comportament infantil i competitiu dels països i nacions, com si la guerra fos simplement un joc, un joc sense conseqüències. Entre els noms que es mencionen a la cançó, apareixen un Adolf i un Enrico, clares referències a Hitler i Mussolini.

Els xiulets, en aquesta cançó, no només se senten, també es canten en aquests dos versos:

"Whistling tunes we hide in the dunes by the seaside"
(Xiulant cançons, ens amaguem entre les dunes vora el mar)

"Whistling tunes we're kissing baboons in the jungle"
(Xiulant cançons, besem babuïns a la jungla)

"Jocs sense fronteres / Guerra sense llàgrimes", diu la cançó...

Així comença... "La noia del tren"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "La noia del tren" (2015, La Campana) de Paula Hawkins amb traducció d'Imma Falcó, que al seu dia, fa 10 anys, va ser tot un fenomen literari, amb més de 20 milions de llibres venuts, esdevenint tot un "best-seller" i generant una adaptació cinematogràfica, també de gran èxit.

"La noia del tren" és la Rachel, una dona vulnerable i alcohòlica (no sé si alcohòlica per vulnerable o vulnerable per alcohòlica...), que agafa cada dia el mateix tren per anar a treballar a Londres i, des de la finestra, observa una parella que viu a prop de la casa on ella va viure amb el seu exmarit, i que s’imagina perfecta… Fins que un dia veu alguna cosa estranya i la dona desapareix. A partir d’aquí, la Rachel es veu arrossegada a un misteri fosc on res ni ningú és el que sembla.

"La noia del tren", una història que explora la fragilitat humana, la confiança i la desconfiança, la dependència emocional i com la percepció, a vegades, pot enganyar més que no pas revelar, és un llibre que comença així:

"Està enterrada sota un bedoll, baixant cap a les antigues vies del tren. La tomba està marcada amb un túmul. De fet, només és una pila de pedres. No volia atraure l'atenció de la gent cap al lloc on reposa, però tampoc la podia deixar sense cap recordatori. Allà hi descansarà en pau, sense que la molesti ningú, sense cap altre so que el cant dels ocells i la fressa dels trens."

Gestionar les expectatives

Si seguiu habitualment el futbol haureu notat com, d'uns anys ençà, les estadístiques han esdevingut un element important en la valoració dels jugadors i dels equips, i són tantes les dades que ara es recullen del seu rendiment (més enllà de gols i assistències, quilòmetres recorreguts, zones del camp que ha trepitjat, etc.) que fins i tot són utilitzades a l'hora de fer alineacions, valorant la càrrega de partits i la necessitat de descansar, prevenint fins i tot potencials lesions.

Amb la introducció de la intel·ligència artificial també veiem, a les retransmissions, dades en relació amb els atacs dels equips (si són més per banda dreta, esquerra o pel centre), o en relació amb els percentatges del destí de les pilotes en els llançaments de córner. L'explotació i anàlisi de les dades, també en el món del futbol, sembla infinita...

Un dels conceptes que aquests darrers anys s'han introduït en el món del futbol són els "expected goals" (els objectius esperats), una mètrica que calcula la probabilitat que una oportunitat es converteixi en gol. És clar que tenir un millor coeficient "expected goals" que l'equip contrari no garanteix marcar més gols, ni guanyar el partit, ja que l'important no és la probabilitat que entri la pilota, sinó que aquesta entri de forma efectiva, dins la porteria.

Això dels "expected goals", dels objectius esperats, m'ha fet pensar en la gestió de les expectatives, cosa que caldrà fer, amb cura i calma, amb el Barça de Hansi Flick la pròxima temporada. Veient com ha anat aquesta temporada, segurament l'expectativa, l'objectiu esperat, serà millorar-la, és a dir, revalidar els títols d'aquesta temporada i sumar-hi el de la Champions League. 

Inevitablement, es parla que aquest equip, jove, amb talent i un punt irreverent, pot marcar una època, sinònim de títols a cabassos cada temporada, amb Champions League incloses, però no perdria de vista que això és només l'objectiu esperat, l'expectativa, i que la realitat pot ser ben diferent.

Entenc que cal ser ambiciós, però el culer prudent (temorenc si voleu) que porto a dins, m'obstina a gestionar les expectatives i a valorar, de moment, més el que s'ha aconseguit que no els objectius esperats del futur, que sempre té un punt d'incert.

Renaturalització o deixadesa?

El debat (a Girona, suposo que com a tants altres llocs, no tanquem un debat que ja n'estem obrint un altre...) està servit i, com sol passar en aquests casos, genera comentaris de tots els colors i per a tots els gustos, generant de tot menys, ara per ara, consens.

El debat sobre el nou model de jardineria urbana, que substitueix la gespa tradicional i plantes ornamentals per vegetació autòctona que creix (més o menys) espontàniament, no està deixant indiferent a gaire ningú i divideix, a traç gruixut, entre qui voldria recuperar la percepció estètica tradicional de l’espai públic (gespa ben segada i zona enjardinada), i entre qui valora i aplaudeix aquest nou concepte, tenint presents les necessitats ecològiques i de sostenibilitat del present. Per poc que apuntis el tema, apareix la controvèrsia, que no és només tècnica o mediambiental, sinó sobretot cultural, estètica i fins i tot emocional.

El concepte de renaturalització, ara tan en voga, defensa un canvi de paradigma per recuperar espais urbans més semblants als ecosistemes originals del territori, utilitzant plantes autòctones resistents a la sequera, amb cicles vitals propis i que afavoreixin la biodiversitat. Aquest model respon a criteris de sostenibilitat, especialment en un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i crisi de biodiversitat, fent que el resultat, l’aspecte visual d’aquestes zones, xoqui amb l’imaginari col·lectiu de com haurien de ser les zones verdes i enjardinades de l'espai públic (gespes ben retallades amb flors de colors vius dibuixant simetries o figures geomètriques, evidenciant l'ordre i el control humà sobre la natura.

Aquesta visió clàssica de les zones enjardinades fa que quan les herbes creixen espontàniament (mal anomenades ara males herbes), quan hi ha fullaraca o flors silvestres seques, molts ciutadans ho interpretin com a deixadesa i fins i tot brutícia, encara que siguin el resultat, com està passant a Girona i a tantes altres viles i ciutats, d’una gestió i decisió conscient, volguda i planificada.

Aquest canvi de model, en cas d'apostar-hi, no pot ser només tècnic; cal, paral·lelament, pedagogia i comunicació, explicar-ne els beneficis i, fins i tot també, establir-ne els límits o acotar-ne l'execució, en la mesura que aquest nou model de jardineria es vagi entenent i assimilant. I és que el dubte és raonable: On acaba la renaturalització i on comença la deixadesa?

Potser caldria evitar segons quines actuacions sota el pretext de la renaturalització, alhora que caldria entendre que renaturalitzar no significa no intervenir... La línia, en alguns casos, és tan fina!

I encara que la bellesa és molt subjectiva, sigui amb el model clàssic o amb el renaturalitzat, el que esperem dels espais verds, dels jardins urbans de la ciutat, és que siguin bonics, i potser algunes actuacions en clau renaturalització no embruten, però fan lleig...

Israel, 12 punts

Al darrer Festival d’Eurovisió, Espanya va atorgar sorprenentment (?) els 12 punts del vot popular a Israel. Aquest resultat, que anys enrere hauria passat com una anècdota musical més, o per una simple qüestió d’afinitats estètiques, enguany no es pot entendre fora del tens context polític i bèl·lic que protagonitza Israel. En plena ofensiva militar d’Israel sobre Gaza, ofensiva condemnada per nombroses organitzacions internacionals com a desproporcionada i qualificable de crim de guerra, i fins i tot de genocidi, la seva participació a Eurovisió ha generat controvèrsia, protestes i pronunciaments contraris arreu del continent.

El que va passar a Espanya és curiós, fins i tot paradigmàtic: mentre a les xarxes socials, als mitjans i als carrers es demanava l’exclusió d’Israel del festival, una mobilització paral·lela, sembla que molt ben organitzada, des de sectors de la dreta i l’extrema dreta (no sé si més pro israelians o més en contra de Pedro Sánchez) va desplegar una campanya per votar massivament a favor d’Israel. No es tractava d’un simple suport genuí a la proposta musical de la cantant israeliana, més aviat es tractava d'un gest, molt més que simbòlic, de suport polític. Votar Israel era, en aquest context, tota una declaració d'intencions, un posicionament polític i una clara, i contundent, afirmació ideològica.

Aquests 12 punts del vot popular espanyol a Israel, reproduïts també en altres països, no només tenien per missió relativitzar la dimensió humanitària del conflicte a Gaza, sinó que confirmava una vegada més fins a quin punt Eurovisió continua essent un festival geopolític disfressat d’espectacle musical. La seva història ho corrobora, amb puntuacions que mai han estat del tot neutres: vot entre països veïns, vot per aliances estratègiques, vot per vells ressentiments... 

Eurovisió, un festival que aquests darrers anys ha anat a l'alça, presentat com una celebració musical de la unitat i comunió europees (amb Austràlia com a convidada de pedra), no pot evitar veure's atrapat entre el seu esperit fundacional i les contradiccions del món actual, també de l'Europa actual, una Europa cada vegada més polaritzada; és així com aquest festival també s’ha convertit en una finestra on no només es mostren cançons, sinó nacions i, inevitablement, també posicionaments ideològics.

Aquests 12 punts a Israel, més enllà de la música, evidencien que res, ni tan sols una gala d’Eurovisió, és aliè a la política. I que la cultura, com l'esport, la política o d'altres manifestacions, quan s’escau pot esdevenir pont quan s'escau, trinxera.

El mural de les gallines!

 

Al barri de Pont Major de Girona se'ns han escapat unes gallines!

Són unes gallines molt entremaliades i juganeres, i han fugit de la plaça de l'Om, on normalment viuen, juguen i s'ajoquen: són les gallines de la Majordoma de la plaça de l'Om!

Diu la llegenda que un dia la Majordoma estenia una gran bugada i les gallines, entremaliades de mena, van fer caure l'estenedor i la roba per terra; enfurismada, la Majordoma va clavar una estaca amb tanta força que d'aquella estaca en va créixer, alt i fort, l'om que des d'aleshores va donar el nom a la plaça.

Des d'aleshores, doncs, el barri de Pont Major de Girona tenim una llegenda més per explicar, la de la Majordoma de la plaça de l'Om, representada com a gegantona d'un quant temps ençà, i sempre la veureu, quan surt en qualsevol celebració o cercavila, acompanyada de les seves entremaliades gallines, unes gallines de llegenda!

I ara, ai l'as, unes quantes gallines s'han escapolit i campen pel barri; diuen molts veïns i veïnes que les han vist, amb els seus colors vius i alegres, juganeres com sempre a tocar del Pont de l'Aigua, i per més que alguns s'esforcen a fer-les anar cap a la plaça de l'Om, sembla que aquestes no es volen moure d'allà!

I allà les trobareu, tant si enfileu cap al Pont de l'Aigua com si tireu cap a Campdorà, alegres i estarrufades, animant i embellint el barri!

(Sittin' On) The Dock of the Bay. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, tot un clàssic de la música soul, "(Sittin' On) The Dock Of The Bay", una de les cançons més emblemàtiques del malaurat Otis Redding, que va morir amb tan sols 26 anys víctima d'un accident d'aviació.

La cançó, amb aires melancòlics, ens situa asseguts en un moll d'una badia deixant passar el temps, veient passar el dia i els vaixells, observant el món que ens envolta sense més èpica que veure baixar la marea... Una escena que, inevitablement, també convida, en alguns moments, a xiular, tal com fa la cançó...

Així comença... "Epigrames"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que conté un estil poètic sorprenent i fins i tot addictiu, l'epigrama, que segons el diccionari és la "composició poètica breu, de to satíric i contingut moral, social, polític". 

I si algú va sublimar en l'art d'escriure epigrames, va ser Carles Fages de Climent, que amb els seus "Epigrames" (Brau, 2002), fa un retrat irònic, crític i fins i tot burleta del paisatge humà, social i polític d’una època, la que li va tocar viure.

Carles Fages de Climent, però, té la seva pròpia definició d'epigrama, atribuïda a un pagès de l'Empordà:

"Un pagerol ho ha encertat:
l'epigrama ve a ser com
un vers que agrada a tothom
excepte a l'interessat".

Aquesta definició ja és tota una declaració de principis!

"Epigrames", de Carles Fages de Climent, és un llibre que comença així:

"Sembla que el Gaiter de la Muga ha fet
testament amb estalvi de notari
i tacte exquisidament discret:
hereu universal de l'epigramari
més perillós, audaç i estrictament secret,
no pas al primogènit sinó al nét,
per editar quan es compleixi el centenari."

La jungla interior de Frank Cuesta

Sincerament, tota aquesta qüestió de Frank Cuesta, de Frank de la Jungla, em costa d'entendre. Suposo que tot plegat té, al darrere, una qüestió judicial, però les anades i vingudes dels seus vídeos, les confessions i desmentiments, em fan encara més comprensible la persona i el personatge, si és que en aquest cas es poden separar.

I és que tot plegat, la confessió i posterior rectificació (?) no fan més que alimentar la incredulitat i el desconcert sobre qui és realment Frank Cuesta i, més enllà dels fets concrets, que ni m'atreveixo a escodrinyar, la polèmica generada pot servir-nos per preguntar-nos realment qui som, per reflexionar reflexió sobre la nostra pròpia identitat i, fins i tot, sobre la nostra pròpia capacitat per autoenganyar-nos.

A vegades projectem una imatge de nosaltres mateixos, ja sigui per quedar bé, per agradar, per protegir-nos, per  destacar, etc., que tot i que parla de nosaltres només n'és una part, una cara; per nosaltres només és un tros, tot i que per a moltes persones aquella part és el tot que veu de nosaltres. El risc és quan una d'aquestes parts creix i es fa gran sense control, quan aquesta part es converteix en personatge, quan el personatge minimitza la resta de les parts, quan el personatge es menja la persona.

En altres paraules, el problema és que de tant repetir un relat, el relat que el personatge acaba magnificant, ens el comencem a creure, de manera que allò que va començar com una representació estratègica (o casual) d'una part de nosaltres, arriba un punt que sembla no tenir aturador i esdevé una gàbia, una màscara que no ens sabem, o no podem, o no volem, treure'ns.

Aquesta situació (ser víctimes del personatge que nosaltres mateixos hem creat) no l'hem vist, només, amb Frank Cuesta, resulta impossible no pensar en Enric Marco, el català que durant anys va construir i creure's un relat, el de supervivent dels camps de concentració nazis. Com ells, molts altres han caigut en aquesta trampa, trampa en la qual també podem caure nosaltres: confondre la veritat amb el desig, la realitat de qui som amb la fantasia de qui voldríem ser.

Frank Cuesta, amb el seu relat enrevessat, s'ha convertit en un exemple més d’aquesta jungla interior on l’ego, la por, la impostura i la necessitat de reconeixement s’enreden i ens devoren, on la línia entre l'autenticitat i la ficció és tan difusa que pot arribar a esdevenir imperceptible.

Potser el que més m'inquieta de tot plegat és que, en realitat, tot això no ens és tan aliè. Tots tenim versions de nosaltres mateixos que mostrem al món que amaguen els nostres dubtes, les renúncies, les  nostres fragilitats. Per això, quan mirem el cas Cuesta, no ho fem només entre la morbositat i la perplexitat, ho fem també amb la incòmoda intuïció que aquesta enrevessada jungla interior no és una exclusivitat seva, que d'una manera o altra cadascú de nosaltres també podem córrer el risc de perdre'ns en la nostra pròpia jungla interior.

L'enèsim número de telèfon bloquejat

Ja he perdut el compte: un dia més, una trucada més, una altra trucada d'un número desconegut, una altra trucada no resposta, un altre número de telèfon bloquejat. A aquestes altures, el meu telèfon mòbil s’està convertint en una mena de cementiri de números desconeguts, per no dir fantasmes. També us passa a vosaltres? Sospito que sí...

El ritual és sempre, si fa o no fa, el mateix: sona el telèfon, per descomptat d'un número desconegut i, amb una barreja de resignació i curiositat, per si qui fa la trucada és algú saludat, responc. I per resposta rebo un silenci; un silenci que penja, immediatament, la comunicació. Ja no sé si és pitjor rebre per resposta aquest molest silenci o la veu artificial que em demana que desi el número i els enviï un missatge, que tenen una bona oferta de feina (que no he demanat) per a mi, o bé la veu real d'una persona que intenta encolomar-me una tarifa, una alarma, una assegurança, una estafa, o ves a saber què més. 

Bé, aquesta trucada sense conversa, en la que la comunicació es penja tan bon punt despenjo, m'inquieta molt més, ja que no n'entenc el motiu, ni les intencions. Jo sempre responc dient "hola", per allò de ser amable i per evitar el temut "sí", que diuen que poden fer servir per a estafar-te...

M'incomoden cada vegada més les trucades de números desconeguts. De fet, darrerament ja no les responc, aquestes trucades, a risc de no respondre alguna persona que en realitat no és desconeguda. Ja m'ha passat més d'una vegada. Aleshores un correu electrònic, o un missatge de text aclareixen l'origen d'aquell número desconegut, que deixa de ser-ho, però potser en el camí no he estat prou diligent, o prou amable.

Em molesten molt, aquestes trucades; per inoportunes i per inútils. També per invasives. El telèfon mòbil s'ha convertit en una mena porta giratòria en la que hi entren tota mena d'intrusos, de trucades no desitjades ni demanades que no fan més que fer-nos perdre el temps i els nervis, que ens molesten fins al punt d'alterar-nos l'estat d'ànim i fer-nos enfadar. 

Després d'aquestes inoportunes i molestes trucades el que acostumo a fer és bloquejar aquell número de telèfon. És una reacció no exempta d'un cert temor, de la por que aquella trucada representi la porta d'entrada al meu telèfon mòbil i, per tant, a les meves dades, a la meva vida d'algun virus, algun programari maliciós, etc. 

La sensació de vulnerabilitat és inevitable. Engreixo el llistat de números de telèfons bloquejats, però aquestes trucades molestes no cessen, per la qual cosa em sembla que l'acció de bloquejar-los és totalment estèril. Demà serà un altre dia, un dia més, una trucada més, una altra trucada d'un número desconegut, una altra trucada no resposta, un altre número de telèfon bloquejat...

Dones sense veu, ni vot

Cal reconèixer que l'església, com també passa amb les monarquies, sap fer una gran posada en escena en els moments clau, com la mort i comiat d'un papa i la celebració d'un conclave. L'escenificació, les coreografies, els vestits, etc., configuren un autèntic espectacle digne de veure.

Aquests dies ha estat especialment vistós la corrua de cardenals, vestits d'un vermell intens, sortint de Sant Pere del Vaticà acompanyant el fèretre del papa Francesc, o entrant a la Capella Sixtina per celebrar el conclave. Reconec que tota aquesta pompositat, potser fel fet de ser alhora un fet històric i excepcional, em meravella. Em meravella, però, alhora, no m'enlluerna prou per no veure que aquesta mateixa posada en escena posa en evidència el caràcter marcadament patriarcal de l'Església catòlica.

Segons dades del mateix Vaticà, aproximadament el 43 % religiosos i religioses consagrats són homes (monjos, capellans, frares, bisbes, etc.), mentre que aproximadament el 57 són dones (monges i religioses). És a dir, en una organització en què la majoria de membres són dones, aquestes no tenen amb prou feines veu, i no tenen, en absolut, vot.

La paradoxa és prou evident: l'Església catòlica, una organització profundament feminitzada per la base, amb centenars de milers de dones que dediquen la seva vida al servei religiós, a l’educació, la sanitat, la cura dels pobres i la pregària, manté les dones completament allunyades de les instàncies i dels organismes de decisió i, per tant, de poder. Les dones consagrades no tenen accés ni a dir missa ni a càrrecs de govern eclesiàstic rellevants, i el seu dret a vot és nul en els processos clau, no només el conclave que elegeix el papa de Roma, també en altres espais de decisió interns de les diòcesis i episcopats.

La paradoxa encara és més eixordadora quan la mateixa Església catòlica mentre predica (afortunadament) conceptes com la justícia, la dignitat humana i el valor del servei. Aquest és un dels temes que més debat genera aquests dies, també, i per més que el papa Francesc hagués fet gestos en favor d'una major visibilitat de les dones religioses, el paper que els segueix atorgant l'església és secundari i de submissió, i no d'apoderament i emancipació.

No sembla que amb Lleó XIV la situació de les dones religioses, dins l'Església catòlica, canviï substancialment, de manera que seguirà essent una organització amb una gran base femenina i una privilegiada cúpula masculina, on les que més hi treballen no decideixen res, no tenen veu, ni vot.

L'enèsima remuntada per (quasi) guanyar la lliga

El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar un partit remuntant dos gols en contra. El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar al Real Madrid, la quarta victòria de la temporada en els quatre clàssics, la tercera remuntada contra el Real Madrid. El Barça ho ha tornat a fer: ha guanyat un partit després que un jugador de l'equip rival hagi fet un estèril "hat-trick".

Una característica d'aquest Barça de Hansi Flick és la seva mentalitat, la seva actitud competitiva de no donar cap partit per perdut; això s'ha vist, sobretot, a partir del mes de gener, després del novembre (i part de desembre) de merda.

Tot i la patacada en la semifinal de la Champions League contra l'Inter de Milà, podem afirmar que aquest Barça de Hansi Flick és el Barça de les remuntades, de no defallir tot i rebre un o dos gols en contra, de saber-se sobreposar i capgirar el marcador.

És clar que aquesta característica fa brillar virtuts (mentalitat, competitivitat, determinació, insistència) que es posen en joc amb la pressió i la contundència golejadora, i no amaga defectes, com la fragilitat defensiva o la manca de control en moments clau del partit, com la gestió dels darrers minuts del partit contra l'Inter, abans que els "nerazzurri" empatessin el partit...

El Barça de Hansi Flick, amb aquesta nova remuntada contra el Real Madrid, ja acarona el títol de lliga, que pot guanyar matemàticament a la pròxima jornada en el partit contra l'Espanyol. Si no hi ha sorpreses, el Barça guanyarà el títol de lliga dos anys després, després de la lliga de Xavi; si aquella va ser la lliga dels "1 a 0" (fins a onze vegades es va produir aquest resultat), aquesta de Hansi Flick serà recordada com la lliga de les remuntades!

Good Life. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Good Life", del grup de pop-rock estatunidenc OneRepublic, una d'aquelles cançons que, com la gran majoria de les cançons que xiulen, transmeten bon rotllo, d'aquelles que, malgrat els dubtes i les dificultats, malgrat els entrebancs i mals moments (que també hi són), la nostra és, en general, una bona vida.