8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.