El preu de no compartir el relat

Una de les evidències més clares, i tristes, que aquests dies hi ha entre la comunitat educativa del Pont Major i les administracions (Ajuntament i Educació) és que no compartim el relat, el relat de com hem arribat a aquesta situació.

Escoltes Educació, també l'Ajuntament, i argumenten l'extinció de l'ESO al Xifra per la manca de demanda (poca inscripció) i la davallava demogràfica, com si ambdues coses fossin naturals, fruit d'unes circumstàncies que res tenen a veure amb ells, amb les seves decisions, amb el que han decidit fer i, sobretot, no fer.

I quan exposes el relat i els interpel·les, quan els expliques el que va passar (i no va passar) fa quatre anys, et deixen anar "jo fa quatre anys no hi era", espolsant-se la responsabilitat, quedant-se tan tranquils.

És molt frustrant quan volen fer passar bou per bèstia grossa, quan es queden només amb el seu relat (números i dades) i obvien el nostre, el compartit per la comunitat educativa, el que hem deixat escrit en articles, cartes i informes de l'AMPA, l'Institut Xifra i el Pla Comunitari Construïm Ponts, articles, cartes i informes no d'ara sinó de fa quatre anys, quan ja anunciàvem els riscos del que passaria, i per inacció de les administracions ha acabat passant, generant així la tempesta perfecta.

Ni empatia ni reconeixement; aquestes són dues qüestions que aquests dies, també aquests quatre anys, hem trobat a faltar per part de les administracions que, se suposa, han de vetllar per lluitar contra la segregació i promoure l'equitat, però que fins ara han mirat cap a un altre costat i quan han vist que el mal ja era, per ells, irremeiable han optat per al sacrifici. Han alimentat (o no evitat, tan se val) la segregació fins al punt que eradicar l'ESO del Xifra ha resultat ser la solució inevitable, i l'oportuna per a la necessitat de disposar d'un institut de Formació Professional sense ESO.

El preu de no compartir el relat és el no reconeixement no només a unes demandes clares i explícites que s'han desatès, també a l'impacte emocional que això ha causat a l'alumnat, el professorat i les famílies del Xifra al llarg d'aquests quatre anys, i ara també a la comunitat educativa de les escoles adscrites, que han vist com d'un dia per l'altre l'institut desapareixia del seu mapa.

Les administracions, els responsables polítics parlen de números i reglaments quan al davant tenen famílies en xoc, havent d'assumir a contra rellotge una nova realitat inesperada, un canvi precipitat que els altera i del que no han pogut dir, més enllà de queixar-se per la pressa de la decisió, ni ase ni bèstia.

El preu de no compartir el relat és la incomprensió d'unes administracions i d'uns responsables polítics que, atrinxerats als seus despatxos rere un munt (i un mur) de dades, no comprenen ni acompanyen i es sorprenen, després, quan la gent s'indigna.