No per sabuda, per prevista o previsible s'entén, la mort d'una persona propera fa menys mal, és menys trista.
Naturalment l'impacte és major en cas d'una mort sobtada i imprevista que no quan és fruit d'un procés de malaltia, quan fins i tot malauradament és anunciada per un procés irreversible. Quan la persona mor les emocions ens inunden.
Quelcom semblant m'està passant en relació als estudis d'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. Per més que sabés que l'extinció de l'ESO era més que probable, era un escenari plausible, ara que Educació ja ho ha fet oficial no puc evitar que m'inundin les emocions, sobretot la tristesa i, ho reconec, la indignació.
La tristesa perquè, jo que sóc i visc al Pont Major, el barri perd un institut, perd estudis de caràcter obligatori; indignació perquè en aquesta situació hi hem arribat per manca (o una poc dissimulada) voluntat política.
Institut, famílies i barri hem estat desatesos per les administracions competents en les nostres demandes per evitar aquesta situació i m'indigna que al final fins i tot nosaltres hem acabat, quasi, implorant cures pal·liatives quan el mal ja estava fet i era irreversible.
Quan el meu avi matern es va morir a casa seva es va poder reformar la cuina; ara que Educació ja ha sentenciat l'ESO del Xifra podrà potenciar-lo com a institut especialitzat en Formació Professional. És evident que per més que la cuina necessités una reforma la mort del meu avi va ser molt sentida i ens va entristir molt.
També m'entristeix, em dol i m'indigna l'extinció de l'ESO del Xifra, també per la manca d'autocrítica d'Educació, que ja va per casa, per l'institut, amb el catàleg de la nova cuina, venent-nos mobles i electrodomèstics nous.
No per sabuda l'extinció del Xifra em fa menys mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada