Girona té dos grans moments; a la tardor, com va descriure-la tan bé Josep M. de Segarra, amb les Fires de Sant Narcís com a colofó, i a la primavera, amb el Temps de Flors com a moment de màxima explosió.
És especialment en aquest moment, en el Temps de Flors, quan més persones, vingudes d'arreu del món, fan bo el defenestrat lema "Girona m'enamora", que es manté viu gràcies a la sardana homònima, que desperta passió i orgull a parts iguals entre les gironines i gironins de pro, que segueixen amb sonores palmades el ritme compassat de la tornada...
Girona, però, no només és cantada pels gironins, també Joan Isaac li va dedicar una cançó, en la que diu que té un ulls verdíssims i una mirada prenyada de melangia...
És clar que no totes les mirades són tan complaents, o autocomplaents; per això sempre va bé posar-hi un contrapunt, una mirada més crítica que equilibri un xic la balança, una mirada que observa la Girona més enllà de la que enamora i emociona, més enllà de la postal, la institucional, de la marca.
Perquè sí, com diuen els sarrianencs Fi-Asko, "Girona es mira però no es toca"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada