Al seu dia jo també vaig estudiar les normes ortogràfiques, que no són poques ni senzilles, especialment les que regulen les dièresis o els diftongs.
Amb els anys potser ens hem quedat més amb les d'accentuació, tot i que per moments l'accent diacrític pugui portar-nos de corcoll, amb la retallada que es va fer no fa gaire.
No sé vosaltres, però jo quan escric i tinc algun dubte ortogràfic més que repassar les normes ortogràfiques visualitzo la paraula escrita, com si fos una imatge; suposo que és més pràctic així, que una imatge val més que les mil paraules de les normes ortogràfiques!
És clar que ja fa temps que tenim els correctors en línia, o els dels processadors de textos, que ens faciliten molt la feina! Reconec, però, que tot i aquests recursos jo, quan escric, segueixo cometent faltes ortogràfiques, algunes per la meva poca traça a l'hora de teclejar, d'altres perquè a vegades els dits volen córrer més que el cervell i em capgiren lletres...
Escriure, per poc que s'escrigui, exigeix repassar, rellegir, no només per assegurar que allò escrit tingui sentit, algun sentit, també per assegurar-nos que no hi hem deixat cap falta d'ortografia. Tot i això, se me'n colen més de les que voldria! Sort de la meva correctora de capçalera, la meva mare!
Respecte aquesta qüestió ho tenia clar, molt clar, Joan Fuster:
"És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia."Em declaro culpable, culpable d'acumular dia sí, dia també, un reguitzell interminable de pecats mortals en forma de faltes d'ortografia. Que Joan Fuster m'agafi confessat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada