Tres derrotes

Les derrotes solen tenir un sabor amarg, aquell que et deixa un mal gust de boca que cou a la gola, fent-ne un nus, i s'endinsa laringe avall cap a les profunditats de la nostra ànima per pertorbar-la.

No totes les derrotes, però, tenen el mateix gust i són diferents els matisos que hi ha entre unes i altres. Més que amargues, hi ha derrotes agres, aquelles que fan que tot se't regiri, que trasbalsen de mala manera i per moments, dies, setmanes o anys et deixen noquejat; també hi ha les derrotes dolces, les que malgrat tot celebres perquè perdre (o guanyar) no ho és sempre tot i hi ha altres coses que també es poden en valor.

En l'esport, també en la vida, és tant important saber guanyar com saber perdre; aprenem a perdre a base de derrotes, a guanyar a base de victòries i la vida ens ofereix ambdues coses, per minses que siguin les victòries, per devastadores que ens semblin les derrotes.

Tres derrotes han marcat, aquests darrers dies, l'estat d'ànim general de la "culerada". 

La primera derrota, la de l'equip de bàsquet en el primer partit, de semifinals, de la Final Four de l'Eurolliga. Una derrota contra pronòstic i especialment dolorosa perquè, a banda de tallar el camí cap a la desitjada final, va ser contra en Real Madrid. El Barça no només era favorit, també tenia un balanç molt favorable en els darrers enfrontaments directes; però el Madrid, superat l'esvoranc de joc i resultats, venia amb una dinàmica més positiva i el Barça amb massa dubtes. Una derrota agra d'un equip dissenyat i entrenat per guanyar l'Eurolliga i que no permet gaires laments, que aviat el Barça començarà la defensa del títol de la Lliga ACB...

La segona derrota, la de l'equip femení de futbol en la final de la Lliga de Campions. Un correctiu que va ressituar el Barça al seu lloc; com un dels grans equips d'Europa però no el millor. Aquesta final em va fer pensar en la que el Barça de Cruyff va perdre l'any 1994 contra el Milan; el Barça partia com a favorit i tot i que el partit no era un tràmit, tothom el veia com el vencedor; quelcom semblant va passar dissabte amb les noies, que semblava que simplement sortirien al camp i guanyarien i es van trobar amb un equip que les va superar en agressivitat i encert i amb mitja part quasi van sentenciar la final i el títol. La derrota del Barça de 1994 va ser el principi del final de l'era Cruyff com a entrenador, del "Dream Team"; la derrota de l'equip femení ha de servir, com la de fa tres anys també contra l'Olimique de Lió, per seguir creixent.

La tercera derrota ha estat l'única balsàmica per a la "culerada": la del Real Madrid de bàsquet a la final de l'Eurolliga contra l'Efes d'Istanbul. Sí, és així de trist, però hi ha un tipus de culer que quasi gaudeix més de les derrotes de l'equip blanc que de segons quines victòries pròpies, que qui no es consola és perquè no vol. Si el Real Madrid hagués alçat el títol europeu hauria fet molt més dolorosa, encara, la derrota blaugrana.

Tres derrotes, tres sabors diferents. I la "culerada" encara n'espera una més, de derrota, la del Real Madrid a la final de la Champions League contra el Liverpool, però això ja són figues d'un altre paner...