Apologia de l'odi

La manifestació de neonazis al barri madrileny de Chueca cridant consignes d'odi contra el col·lectiu LGTBI fa feredat, i inquieta pensar com hem arribat a aquest punt per acció dels qui es manifestaven i per omissió de qui ho va autoritzar i permetre. Un error, i greu, del sistema, i que el propi sistema hauria d'esmenar. Tant odi no pot quedar impune, més quan aquest està tipificat com a delicte.

És clar que aquesta manifestació, certament preocupant, és només la punta de l'iceberg i com sempre el més important, i preocupant, és el que no sura, el que no es veu. I el que no es veu, o no volem mirar, és que sembla que darrerament s'està imposant una mena d'apologia de l'odi, que es podria simplificar així: odiar mola!

L'odi (sentiment profund de malvolença o aversió envers algú; repugnància o aversió profunda per alguna cosa) potser és inevitable, i és precisament per això que cal canalitzar-lo i no deixar-lo expressar de forma crua i ofensiva, violenta i perillosa. Control de les emocions, en diem. També aplicació de la llei.

Entenc que l'odi, que sol ser una manifestació de la por, en cas de sentir-se vers algú o alguna cosa és de mal reprimir; possiblement és impossible de contenir i, com altres emocions, convé processar i reconduir; però sembla que darrerament, en general, hem tendit a normalitzar-lo començant per l'insult (a Twitter és gratis i sol està més que recompensat), seguint per l'amenaça i acabant amb l'agressió; és a dir, en comptes de contenir-lo, li hem donat carta blanca, ànims, força i camp per córrer!

El gran caldo de cultiu de l'odi és la manca de respecte a la diversitat, en qualsevol de les seves expressions, que són totes (gènere i orientació sexual, ideologia, ètnia, religió...), i en la despersonalització de qui pensa o és diferent: nazisme en estat pur.

Podem interpel·lar a l'educació, i al seu paper clau en l'acceptació de la diversitat i el control i gestió de les emocions i de la prevenció de l'odi, però no podem carregar-ho tot a l'educació, que es veu superada, de llarg, per l'ambigüitat amb la que es mou certa dreta, per la facilitat amb la que l'odi circula per les xarxes, i per una legislació que no pot contenir-lo ni impedir que es passegi i s'expressi pel carrer.

Potser és millor, d'entrada, interpel·lar-nos a nosaltres mateixos: com portem nosaltres l'acceptació de la diversitat? Respectem les persones que pensen diferent? I aquí no s'hi val a dir que respectes les seves idees, ja que les idees es poden no compartir i rebatre; el que cal respectar són les persones que les defensen, per diferents que siguin les persones, i les seves idees.