El mirall no enganya, en tot cas ho fa la nostra mirada, que al contrari del mirall, excepte quan és convex o còncau, deforma o transforma la realitat. El mirall és neutre, en canvi la nostra mirada és intencionadament subjectiva, i fins i tot subversiva quan ens mirem al mirall.
La imatge mental que tenim de nosaltres mateixos no sempre coincideix, fidelment, amb la que ens retorna el mirall, i acceptar-la és un exercici diari necessari, imprescindible per a reconèixer-nos i, a ser possible, acceptar-nos tal com som. I qui som nosaltres?: el que ens mostra el mirall, o el que el mira?
El mirall, al contrari de les fotografies, ens ofereix una imatge dinàmica i actualitzada, per més que nosaltres ens esforcem a mantenir fixa aquella foto de fa anys que ens identifica, aquella imatge amarada de records i endolcida de nostàlgia...
Un dia a la ràdio parlaven de la incalculable quantitat de vegades al dia que ens mirem al mirall, o en vidres d'aparadors, de cotxes, etc., i resulta que són moltes més de les que ens pensem! Necessitem mirar-nos i, entenc, no sempre per jutjar-nos; també per a reafirmar-nos.
L'altre dia pensava com seria la nostra vida sense miralls, com seria la nostra vida sense mirar-nos tant, sense que res (ni un mirall, ni un vidre, ni l'aigua tranquil·la d'un riu) reflectís la nostra imatge als nostres ulls, sense aquesta mirada hipercrítica, possiblement la menys amable, la menys condescendent. Una vida, també, sense el mite de Narcís...
Sense miralls seria una altra vida, i nosaltres, possiblement, seríem un altres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada