Per qui toquen les campanes?

Quan a les acaballes de la primavera ja albirem l'estiu, torna l'anunci de la cervesa amb el mar, naturalment Mediterrani, de fons, torna la foto de la paella de la Rahola (orfes de la foto a la platja de l'Ana Obregón) i torna l'enèsim debat, enguany centrat a Banyoles, sobre si les campanes han de repicar, o no, de nit!

Com les reposicions televisives estiuenques, el debat sobre els tocs nocturns de campana són un clàssic d'estiu i, si en féssim un repàs històric, podríem anar resseguint la geografia catalana; enguany Banyoles ha estat protagonista, amb l'església de Santa Maria dels Turers.

L'escena ja la coneixem: el toc de les hores petites destorba el son dels turistes, que no poden conciliar bé la son giravoltant en llits que no són els seus i, suposo, atordits per d'altres sorolls que també desconeixen. La majoria, conscients que hi passaran pocs dies, suporten estoicament, o en silenci, els repics, qui sap si fins i tot entenent que formen part de l'encant del destí turístic; d'altres se'n queixen amargament i en fan soroll, argumentant no només que són un turment, sinó fins i tot un anacronisme.

Per qui toquen les campanes?
La resposta és simple: per a tothom, per a qui les vol escoltar, i qui no. Però potser no és aquesta, la pregunta clau, sinó "perquè toquen les campanes?" I aquí la resposta, a banda de simple, és palmària: per donar les hores a qui les vol, i naturalment també a qui no.

A mi les campanes no em molesten, tampoc els trens que van i vénen; són sorolls quotidians que, a mode de metrònom, marquen el ritme de les hores; sí que em molesten altres sorolls urbans, especialment l'estrident esgarip de les motos petaneres, que atordeixen tothom al seu pas...

Potser sí algun dia les campanes d'arreu deixaran de tocar, i els campanars seran talaies silencioses, vestigi d'una època pretèrita; potser aleshores el seu silenci serà més eixordador, i ens acabarem descarregant una aplicació al mòbil que ens marqui les hores a toc de campanes.