Deu fer uns quaranta anys que copso la realitat, i em miro la vida, a través d'unes ulleres, i fa més d'una dècada que ho faig amb lents bifocals; progressives bifocals, per a ser més precisos.
Des de fa unes setmanes quan alço la mirada per fitar l'horitzó, el veig borrós, entelat, sense poder percebre nítidament la seva corbada línia. No em passa el mateix quan baixo la mirada per veure el que tinc a prop, a un pam del nas...
I per més que renti les ulleres, no hi ha res a fer, doncs no és un problema de les lents, dels vidres, sinó de la meva mirada.
L'estat d'alarma i el confinament han afectat a la meva capacitat de visualitzar el futur, de preveure escenaris a mig termini i, encara més, a llarg termini. Què farem aquest estiu? Anirem a la platja? Podrem fer les tradicionals trobades familiars a Garbet? I d'aquí un any, farem el Sant Jordi com abans?
Aquest diumenge passat vaig llevar-me d'hora per sortir (de nou!) a córrer una estona, així en plan suau, però em vaig despertar, literalment, amb mitja vista entelada! Amb l'ull esquerre ho veia tot borrós, com si em trobés al bell mig d'una espessa boira. Durant unes hores vaig experimentar, amb l'ull esquerre, com fito aquests dies l'horitzó.
Vaig despertar la Sira i em va dir que semblava en David Bowie, que tenia un ull blau i l'altre marronós... Aquest color marronós deuria ser fruit d'un vessament, possiblement provocat per un augment de la pressió de l'ull, fruit de la meva uveïtis crònica.
Vaig anar al CAP i després al Trueta, i poc a poc vaig anar recuperant nitidesa. Les gotes habituals en aquests casos i una visita de control per avui van ser el tractament i la planificació. A migdia vaig recuperar del tot la vista, bé, tot el que per mi és recuperable.
El que encara no puc veure nítidament, però, és l'horitzó... I aquí no hi ha gotes que no arreglin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada