dilluns, 4 de maig de 2020

L'àvia Assumpció...


L'àvia Assumpció en realitat no era la meva àvia, però es podria dir que va ser-ho aquests darrers vint-i-set anys, des dels meus divuit anys, quan vaig començar a festejar amb la Sira... Es festeja encara?

Des del primer moment, quan vaig començar a formar part de la família Canyigueral Viñals de Sarrià de Ter a principis d'estiu de 1993, l'àvia Assumpció em va rebre sempre amb els braços oberts, i em va tractar com un més de la família, amb aquella estima incondicional de les àvies, que a mi durant tots aquests anys també m'ha regalat.

Els néts i les nétes al final no ens deslliurem d'un sentiment de permanent deute amb els nostres avis i, especialment també en el meu cas, amb les nostres àvies, per tota la seva generositat, per migrats que fossin els seus recursos econòmics. Les àvies paguen amb una altra moneda, ja ho sabem, i l'àvia Assumpció no n'ha estat una excepció.

L'àvia Assumpció, filla de Can Tomàs de Sarrià de Dalt, va exercir d'àvia amb totes les seves nétes i el seu únic nét, i també amb les meves filles, besnétes seves, especialment amb les dues grans quan les seves dues àvies, aleshores més joves, encara estaven en la seva plenitud laboral. L'àvia Assumpció ens resolia aquella tarda que no podíem ser a la parada del bus escolar, o aquell matí de malaltia de la criatura... Les àvies al rescat, en el seu cas, la besàvia!

L'àvia Assumpció, vídua des de finals dels anys setanta, tenia quelcom que cap de les altres meves àvies, les de consanguinitat, no tenien, tot i ser si fa o no fa de la mateixa generació: carnet de conduir!

Potser us semblarà una estupidesa, un fet irrellevant, o potser només una simple anècdota, però per mi aquesta circumstància explica molt bé com era l'àvia Assumpció, i defineix molt bé el seu esperit. Quantes dones nascudes l'any 1924 coneixeu o heu conegut tenen o tenien carnet de conduir?

I perdoneu que hi insisteixi i ho reiteri: quantes dones (no persones en general, sinó dones!), nascudes als anys vint del segle passat tenien carnet de conduir?

L'àvia Assumpció es va treure el carnet de conduir no sense esforç, perseverança i dificultats, i se'l va treure ja de gran, quan el seu home, l'Àngel Cañigueral Cid va emmalaltir i perdre la vista. Treure’s el carnet i veure-la conduir era tota una declaració de principis, i d’intencions!

També defineix el seu caràcter generós i esperit altruista la seva col•laboració amb el Patronat de pares i mares de famílies de la Parròquia de Sarrià de Ter, fent de cuinera a les colònies d'estiu, o la seva entrega a la comunitat de Frater, acompanyant a persones amb discapacitat a Sant Feliu de Pallerols i fins i tot a Lourdes.

Per això a ningú ens va estranyar que, ja amb una edat avançada, en comptes de situar-se entre el públic per escoltar-ne els concerts, com la majoria dels seus coetanis, volgués formar part activa de la coral Els Cantaires de Sarrià de Ter des dels seus inicis i fins que, malauradament, en un dels tradicionals concerts de Nadal, va patir un ictus.

Allò va ser un cop molt dur per ella, i també per a la família. Aquells dies, mentre ella era a l'hospital Dr. Josep Trueta, a casa vam plorar molt. Aquella dona activa i energètica, restava mig paralitzada i amb enormes dificultats per parlar i comunicar-se. Reconec que a mi particularment això és el que més em va costar d'acceptar.

Tantes xerrades que hi havia tingut, tantes converses sobre la família, la política o, simplement, la vida mundana, i ara no sabia si m'entenia, i per mi el pitjor, jo no la sabia entendre, per més que ella s'hi esforcés.

Aquests darrers anys hem anat aprenent a viure amb la seva situació, ella també, i ha seguit participant a la majoria de les celebracions familiars, presidint com sempre la llarga i nombrosa taula. La dedicació i les atencions dels seus fills i la seva filla han estat admirables, teixint una xarxa de suport a primera línia per, tot i estar ingressada en una residència, fer-la sentir sempre acompanyada. Una xarxa ampliada per les seves nétes i besnétes, i per la resta de la família. Estima de veritat, amor en estat pur.

La pandèmia del Covid-19 ha estat, per ella, un escull massa exigent i el passat dijous 30 d'abril l'àvia Assumpció es va morir. No per esperades aquestes notícies són menys tristes. I més ens entristeix, aquests dies, no poder fer el dol abraçant-nos de veritat...

Aquests dies a casa he rebuscat les seves fotos i he vist una entranyable seqüència fotogràfica de la comunió de la Clàudia, quan l'àvia Assumpció li dóna el regal i es fonen amb una bonica abraçada... També he recordat les visites setmanals que la Irina li feia a la residència El Puig d'en Roca de Girona, durant tots els mesos que va fer-hi de voluntària, després de visitar altres residents... I recordat com reia, i se li il•luminava la cara, quan veia fotos de l'Abril i, sobretot, quan la veia en viu i en directe! També hem reviscut la foto amb la Sira fora de la residència amb un tros de coca (naturalment feta a casa!), per a celebrar el seu aniversari, fa dos anys...

L’àvia Assumpció estava molt orgullosa de la seva família, de les seves nétes i nét, besnétes i besnéts, i a banda d’àvia i, naturalment, de mare, es reivindicava per molt més, doncs és evident que era molt més. Dies enrere la meva mare em recordava que l’àvia Assumpció s’hi enfadava, mig en serio mig en broma, quan la meva mare s’hi referia o la cridava com a “àvia”; Mercè, li deia, jo no sóc la teva àvia, digues “Assumpció”! Geni i figura, rere un somriure sorneguer que va saber vèncer i sobreviure fins i tot a l’ictus!

L'àvia Assumpció en realitat no era la meva àvia, i jo l'he estimat i estimaré com una àvia més. Em sento afortunat que formi part de la meva vida, compartint-ne l'estima amb tota la seva família, que també és la meva.

I com tothom que l'hem estimat, la recordarem amb tendresa i afecte, testimoni inalterable d'una dona valenta.

2 comentaris: