Atracament a les dues!

L'any 1962 José María Forqué va dirigir la comèdia espanyola "Atraco a las tres", protagonitzada entre d'altres per José Luis López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Alfredo Landa, Manuel Alexandre, Agustín González, i Rafaela Aparicio.

La pel·lícula narra les peripècies dels treballadors d'una entitat bancària que planifiquen atracar el seu propi banc; amb aquesta trama com a excusa José María Forqué fa un retrat crític de la societat espanyola d'aquella època, del poder, de les seves misèries...

Ben diferent va ser l'atracament a les dues de l'altre dia a Girona!

"No hi ha hagut víctimes", ens va deixar anar el cambrer com si res, però nosaltres, concentrats en els nostres plats i immersos en la nostra conversa, no sabíem d'on ens baixava aquest comentari. Qui més qui menys, entre els comensals que compartíem taula als Jardins de la Mercè, va pensar que sí, que havíem sobreviscut als primers plats!

"Ah perdoneu, em pensava que us ho havia comentat", ens va dir el cambrer, "es veu que hi ha hagut un atracament a punta de pistola a la zona del Güell però diuen que no hi ha víctimes!" La notícia corria com la pólvora i la inquietud s'escampava pels carrers i les xarxes socials alhora!

És clar que qui pitjor ho va passar van ser els treballadors i els clients de l'entitat bancària atracada i els dels comerços del costat, un bar i una carnisseria... Nervis, corredisses, por i sí, també heroïnes i herois anònims i inesperats que amb el seu atreviment, segurament alimentat per l'instint o inconsciència per una sobtada pujada d'adrenalina, van ajudar a avortar l'atracament, com ens va dir el cambrer, sense lamentar víctimes, i a la posterior detenció dels reincidents atracadors, ara ja entre reixes!

Atracament a les dues! Ben segur que amb les històries i els relats dels fets que aquests dies anem coneixent se'n podria fer una pel·lícula d'acció! Tampoc són poques ni tan diferents les misèries dels nostres dies... I del poder, millor no en parlem...

Rufians

Un se'n diu, els altres dos ho són, o si més no ho semblen (de perversos i sense honor...) a tenor no només de les seves paraules, també dels seus actes.

Jorge Fernàndez Díaz, exministre d'Interior i Daniel de Alfonso, exdirector de la Oficina Antifrau de Catalunya, simbolitzen el tot s'hi val de la política espanyola, són un clar exemple de la pitjor versió d'un sistema que s'allunya ha no només d'allò políticament correcte, també i encara pitjor d'allò democràticament desitjable.

Contra el procés, el referèndum i la independència no tot s'hi val, si més no en democràcia, i les seves actuacions polítiques semblen més pròpies de quan Girona, Catalunya i Espanya sencera eren grisa i negra.

La setmana passada Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso van sotmetre's al control parlamentari del Congrés de Diputats en la comissió per "l'Operació Catalunya" i de tot el que va passar en la seva tensa compareixença es va destacar especialment la intervenció del diputat d'ERC Gabriel Rufián, qui no va estalviar adjectius per adreçar-se, i definir De Alfonso: “gánster”, “conspirador”, “mamporrero”, “lacayo”, “Vito Corleone”, “corrupto”, “gallo”...

Amb la seva llengua afilada i el seu estil fustigador Rufián va tornar a fer de les seves, com era previsible... No tot s'hi val, tampoc, en defensa del procés, el referèndum i la independència... No tot s'hi val, tampoc, contra els presumptes conspiradors que en nom de la unitat d'Espanya s'apliquen el tot s'hi val contra la independència...

Quin espectacle tot plegat, quina llàstima! Gabriel Rufián era el dit que assenyalava la Lluna i nosaltres els necis que el miràvem i en molts casos, admiràvem... I la Lluna segueix allà, sense voler-nos mostrar la seva part fosca, la seva cara oculta, per més que sabem que la té!

Rufians! Un seguirà afilant la llengua en seu parlamentària, els altres seguiran esquivant parlar de les clavegueres en les que, sembla, sabien moure's tan bé...

Adéu Carme...

El teu cor ahir es va aturar... i ens vas glaçar el nostre! De tu ens podíem esperar moltes coses, però no aquesta, encara no Carme! Buf, quin pal!

Anys enrere, ho reconec i no me n'avergonyeixo, et vaig admirar, i tant si et vaig admirar! Tot i reconèixer, al seu dia, no haver-te votat, estrictament, mai!

"Una Carme Chacón emotiva i optimista", així et vaig resumir després de la teva intervenció en aquell multitudinari míting del Palau Sant Jordi! Sí Carme, jo també hi era! Quins temps aquells, Carme, i quin PSC! Sí, jo també els enyoro a vegades, però són un temps i un PSC que ja no tornaran...

"Dona, embarassada i catalana!", així et definíem quan vas ser nomenada Ministra de Defensa! Si del que es tractava era de trencar motlles i de fer-ne de nous, a fe que vas aconseguir-ho! Ahir vam tornar-te a veure, en els informatius d'urgència que informaven de la teva mort, embarassada entre militars, tota una Ministra de Defensa embarassada passant revista als militars! Si hi ha imatges que valen més que mill paraules aquesta n'és una!

Anys enrere et vaig admirar Carme; "candidata jove, política madura, mare incipient", així et vaig titular en un article del meu bloc anys enrere! I sí, també vaig discrepar d'alguns dels teus posicionaments, sense que necessàriament una cosa negués l'altra.

Amb la teva sobtada pèrdua el socialisme català i espanyol perden una veu potent amb la que en moltes coses no coincideixo, i que potser sí aquests darrers anys s'havia apaivagat una mica, però al capdavall una veu important dins el socialisme català i espanyol.

Quin greu que marxis ara, Carme, en un moment tan convuls i apassionant alhora dins el PSOE! Però sobretot quin greu que marxis ara, Carme, tan jove... 

Adéu Carme, que la terra et sigui lleu!

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Ain't No Sunshine"

El cinema té molts recursos per fer-nos viure, en pocs minuts, fins i tot en qüestió de segons, el pas del temps, a vegades tan sols cal fer una fosa en negre i fer aparèixer, sobre impressionat a la següent escena, el text "X dies/mesos/anys després"...

És clar que sempre és millor, i més agraït per l'espectador, que els directors s'ho treballin una mica més i facin del pas del temps un recurs cinematogràfic una mica més elaborat, com en aquesta escena en la que el personatge interpretat per Hugh Grant passeja pel mercat londinenc de Portobello, un breu recorregut en el que passa el temps, passen les estacions... Si heu vist la pel·lícula segur que recordeu l'escena!

I si recordeu l'escena no haureu oblidat que la música que acompanya aquest estacional passeig de Hugh Grant és l'extraordinària cançó "Ain't No Sunshine" de Bill Withers! 

Una cançó de les que, per cert, aguanta molt i molt bé el pas del temps!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: Un dia al Celler!

El Celler de Can Roca ja no és (considerat) el millor restaurant del món, tampoc el segon sinó que és el tercer!

Ens podem mirar aquesta posició com un descens, que ho és! Però eixamplant el focus també podem afirmar que, fins i tot baixant al tercer lloc, el Celler de Can Roca es manté un any més, i ja en són força, al podi dels millors restaurants del món!

Lluny de lamentar la tercera posició els germans Roca se'n van enorgullir: el 3 és un número màgic! I màgia és el que fan ells, un dia rere l'altre, al Celler!

Un dia al Celler from El Celler de Can Roca on Vimeo.


Bon divendres!

"Rambladar"

Feia anys, molts anys, que no m'aturava a la Rambla de la Llibertat de Girona; com molts gironins hi circulo tot sovint en tot tipus de dies: atrafegats feiners, passejadors dissabtes, esporàdics diumenges i festius i, naturalment, els atapeïts dies assenyalats, especialment la diada de Sant Jordi, que en qüestió de dies tornarem a celebrar!

I sí, també hi he festejat, a la Rambla de Girona! Fa molts anys amb la Sira vam fer un llarg de la Rambla fent-nos petons, un dels molts que aquest cèntric i transitat passeig va ser testimoni del nostre festeig...

Més recentment la Rambla la faig corrents, de matinada, alguns dies Rambla amunt, d'altres Rambla avall, quan ni tan sols ha fet, encara, el primer badall.

De petit a la Rambla hi veníem amb la meva mare a comprar les flors que l'endemà dúiem al cementiri del Pont Major per embellir l'austera làpida que tanca el nínxol que dóna repòs etern al meu pare.

De jove anava a la Rambla a tallar-me els cabells, primer a John Mary i després a Giramé, on em vaig rapar per primera vegada la llarga (i rossa) cabellera que duia... Encara conservo aquell floc de cabells!

Dies enrere em vaig aturar a la Rambla, vaig seure en un banc entre Can Pijaume i Fontdalmas, dues de les històriques sabateries que hi ha, i simplement em vaig limitar a badar...

La cambrera d'un bar no badava, era un no parar d'anar i venir frenètic del local a la terrassa, com una oreneta anant i tornant del niu. Servia els darrers cafès del servei de dinar i a mesura que les taules es buidaven les desparava i netejava mecànicament, amb ofici i sense perdre mai el somriure, que s'eixamplava més quan li dedicava a la cambrera de la terrassa del costat, per allò de la complicitat.

A aquella primera hora de la tarda la Rambla era un davallar de turistes curiosos, estudiants estarrufats, ciclistes motivats, lluint mallot i càmera "go-pro", i és clar, els inevitables coneguts i saludats. Un grupet de japonesos es van fer una selfie estirant el pal, típic record de Girona, amb el (de nou) polèmic campanar de la Catedral de fons traient el nas...

Aleshores la cambrera ja lligava les taules i les cadires amb un cable, que ja havia acabat el servei; va desaparèixer per moments i va aparèixer de nou, ja vestida de carrer, per trepitjar-lo ara per gaudir de la treva que la seva exigent jornada laboral li donava, fins a l'hora dels sopars...

La meva espera no era desesperada, però havia de començar a fer via, que badar està molt bé però, com l'alcohol, sempre amb mesura! Vaig enfilar Rambla amunt cap al Pont de Pedra al ritme de la melodia d'un acordionista ambulant que fins el moment havia arreplegat poques monedes, i amb el delit que tocava no en serien gaires més al cap del dia, vaig pronosticar... La seva jornada laboral, com la de la cambrera i la meva, no deixava de tenir un punt rutinari, gris...

Feia anys, molts anys, que no m'aturava a la Rambla de la Llibertat de Girona per, simplement, "rambladar"!

Dotze a zero

Dotze a zero! Aquest va ser el vergonyós resultat que lluïa el marcador del Miniestadi al final del partit de Segona Divisió B entre el Barça B i l'Eldenc.

I aquesta va ser la piulada del valent jugador Cheikh Saad de l'Eldenc que ho va destapar tot! I per tot, ja ho sabem, vull dir "arreglar" el partit per guanyar diners de les apostes: "A mi nadie me va a joder la carrera i menos por estas cosas verguenza puta verguenza! Luego nose como pueden mirar a la gente a la cara!!".

Si a final de temporada, quan els equips d'elit s'hi juguen les garrofes (per anar a Europa, per salvar-se, per guanyar el títol!) es parla de maletins i suborns ara les sospites de trampes s'escampen no en l'elit del futbol sinó en categories, per bé que professionals, inferiors.

Aquest vergonyós dotze a zero no només posa en qüestió el partit en qüestió sinó que fa planar l'ombra de la sospita sobre (quasi) tota la competició! La temptació és massa gran!

La temptació d'inversors o grups d'inversors (la màfia calabresa?) de fer diners amb les apostes a càrrec de jugadors modestos comprats a un preu molt superior a la seva modesta fitxa... La temptació és massa gran!

Aquest vergonyós dotze a zero mata l'esport i tots els seus valors positius i embruta el futbol, en aquest cas, sinó el mata directament! Les apostes, com el dopatge, les trampes en general, han fet molt de mal a molts esports i esportistes, però com la corrupció a la política sembla inherent al propi esport; allò de feta la llei, feta la trampa!

Una vegada més els tramposos guanyen per golejada: dotze a zero! Quina llàstima!

L'art de trencar ous!

Trencar els ous pot semblar fàcil, però, per poc que us hi hagueu d'haver posat, compartireu amb mi que no, que no és tan senzill com sembla! La truita sol ser el primer plat cuinat al foc al que s'enfronten la majoria de joves, en el seu llarg i dur camí cap a l'emancipació! Sí, aprendre a trencar els ous és un dels primers i imprescindibles exercicis que cal aprendre i fer per ser independents!

Amb el pas dels anys he anat guanyant traça, en això de trencar ous, arribant a trencar-ne, sense perdre massa la dignitat, amb una sola mà!

Per fer una truita no m'hi miro massa, a l'hora de trencar els ous; més aviat tiro pel dret: un parell de tocs sobre el marbre per esquerdar la clova, separar-la amb els dits i deixar que clara i rovell caiguin, sense preocupar-me si el rovell es trenca o no; també per fer la majoria de coques, on el secret no rau tant en trencar els ous sinó en remenar-los amb força i, alhora i sobretot, airejant-los per tal que la massa quedi ben flonja i esponjosa!

És clar que algunes coques, o altres delícies com el tiramisú que fem a casa, requereixen trencar amb cura i precisió els ous, evitant que el rovell es trenqui en qualsevol part del procés de trencadissa: esquerdar la clova, separar-la i separar el rovell de la clara per poder-les muntar a punt de neu! En aquests casos la concentració és màxima i, tot i així, algunes vegades el rovell es trenca!

Temps enrere separava el rovell de la clara fent-lo bascular d'una meitat de clova a l'altra; també havia provat un petit estri, com una cullera foradada, que retenia el rovell i deixava escolar les clares; fins i tot havia fet cas d'algunes recomanacions d'aquelles que sembles estúpid si no les segueixes: separar el rovell directament amb la mà! D'un temps ençà aboco l'ou sencer en una petita tassa i amb una cullera sopera n'estiro, amb cura, el rovell. No sóc infal·lible, però he millorat la meva particular estadística de clares aprofitades!

Trencar ous és molt entretingut, molt més agraït que pelar patates, cas que la truita sigui espanyola! Cada ou és un repte, doncs t'obre molts interrogants: s'esquerdarà bé, la clova? Es separaran bé les dues meitats, més o menys simètriques, de la clova? Arribarà a destí sencer, el rovell? I el millor de tots els interrogants: trencar l'ou tindrà premi en forma de dos rovells? Ensopegar dos rovells bé mereix fer una crida a la família i concentrar-nos plegats al voltant de tal meravella!

Trencar ous, metafòricament, per fer una truita no és un delicte d'incitació a la sedició, bonica paraula que el diccionari defineix com a "alçament contra l'autoritat establerta".

Suposo que és una bona notícia, no? Doncs la celebrarem menjant una bona truita! Els ous ja els trenco jo!

Els pressupostos del referèndum

El vicepresident del govern de la Generalitat, Oriol Junqueras, feia aquest cap de setmana una crida a la ciutadania a mobilitzar-se i defensar els pressupostos; la crida la va fer en qualitat de president d'ERC en una intervenció del consell nacional del seu partit. Defensar el pressupost? Mobilitzar-nos pel pressupost?

La crida no és gratuïta doncs el govern espanyol ja ha demanat al Tribunal Constitucional la suspensió del pressupost presentant un recurs d'inconstitucionalitat contra les partides pressupostàries que han de servir per realitzar el referèndum o referèndum!

El pressupost, doncs, com a nou cavall de batalla entre els governs de Catalunya i Espanya. El pressupost fins ara havia estat un escull intern dins l'independentisme, prou que ho sabem amb la negativa de la CUP a aprovar el de 2016 i provocant la qüestió de confiança al president Puigdemont, regal enverinat que ell va saber aprofitar per fer un viratge del full de ruta amb el referèndum o referèndum!

I és que, tal i com va anunciar el president Puigdemont, pressupost i referèndum van íntimament lligats! I per més escarafalls que faci la CUP fins i tot ells han acabat acceptant aquesta premissa facilitant-ne, ara sí, l'aprovació a contracor, amb el nas tapat, però aprovant-los al cap i a la fi...

"El que cal defensar, perquè és de majories, i perquè està perseguit, és el referèndum. No aquests pressupostos", piulava la diputada de la CUP Anna Gabriel responent a la crida d'Oriol Junqueras. Ja poden anar dient els de la CUP, ja poden anar llençant amenaces que si no es fa el referèndum faran caure el govern... de moment han ajudat a aprovar uns pressupostos només per la pastanaga del referèndum, ells que deien que una cosa (referèndum) i l'altra (pressupostos) anaven separades; amb la qüestió de confiança el govern, i especialment el president Puigdemont, van tornar a prendre el control del procés, desactivant el factor CUP: sense pressupostos no hi ha referèndum!

En qüestió de dies aquests pressupostos també seran perseguits, doncs contenen la llavor del mal: les partides per fer el referèndum! Per això els ha aprovat part de la CUP i pel mateix motiu el govern espanyol els recorrerà i perseguirà fins a la seva suspensió, no en va són els pressupostos del referèndum!

I si fins ara el referèndum el capitalitzava el president Puigdemont (referèndum o referèndum) ara guanyarà més protagonisme el vicepresident Junqueras en la seva qualitat de titular del Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat i, per tant, màxim responsable d'aquests pressupostos!

Junqueras, fins ara en un (diuen) calculat segon terme, entra fort en escena com a responsable dels pressupostos del referèndum... la partida, apassionant i esgotadora a vegades a parts iguals, continua!

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Always Look on the Bright Side of Life"

Ahir es va estrenar l'enèsima pel·lícula sobre la vida de Jesucrist, que en aquest cas pren el cos i la forma de l'actor Ewan McGregor. La pel·lícula (Últimos días en el desierto) relata els quaranta dies que Jesucrist va passar en el desert, dejunant i orant i enfrontant-se també a la temptació del diable! L'estrena, a més, es produeix en plena Quaresma!

Aquesta estrena serveix d'excusa per repassar les moltes cares que Jesucrist ha tingut en la història del cinema, com les de Max Von Sydow (La història más grande jamás contada), Enrique Irazoki (L'Evangeli segons Sant Mateu), Willem Dafoe (La última tentación de Cristo) o Jim Caviezel (La pasión de Cristo).

I són moltes més les pel·lícules en les que Jesucrist pren vida a la pantalla, entre elles l'inevitable "La vida de Brian" de la factoria Monty Python, que narra la història paral·lela d'un coetani de Jesús de Natzaret, Brian Cohen, que esdevé messies per accident!

I és clar, citant aquesta imprescindible i divertida pel·lícula no podem oblidar el seu número musical final amb l'optimista "Always Look on the Bright Side of Life" cantada i xiulada dalt de la creu!

Sí, vosaltres tampoc heu pogut evitar xiular-la en alguna ocasió!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!