Així comença... "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" (Eumo Editorial,2021), que a banda de la tinta que es va gastar en imprimir-lo, se'n va gastar molta més en el debat, encara present, que va generar.

"Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" és una obra coral imprescindible que recull les veus de diverses lingüistes que denuncien les discriminacions de gènere dins l’àmbit acadèmic i professional de la lingüística. Coordinat per Carme Junyent, el llibre ofereix un ventall de testimonis colpidors i reflexions punyents que posen de manifest el masclisme estructural que encara persisteix en molts espais del coneixement.

Amb un estil directe i honest, les autores comparteixen experiències personals, anàlisis crítiques i propostes de canvi, tot reclamant un futur més just i igualitari per a les dones dins del món de la llengua i més enllà. El resultat és una lectura que incomoda i sacseja, però que també inspira i dona força. Aquest llibre no només és un crit de denúncia, sinó també un acte de resistència i sororitat.

"Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" és un llibre que (en la introducció que escriu Carme Junyent) comença així:

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Electrificar la vida

La nostra vida està cada dia més endollada; l’electrificació és el camí que estem seguint per descarbonitzar l’economia i, en definitiva, la vida: cotxes elèctrics, calefaccions amb bomba de calor, cuines d’inducció, plaques solars... 

Cada vegada tenim més coses endollades i rere aquesta electrificació hi ha una voluntat mediambiental que apunta, ens agrada pensar, cap a un futur més net i eficient, menys contaminant. Però aquesta aposta també ens fa més vulnerables en la mesura que posem tots els ous en un mateix cistell, el cistell de l'electricitat, generant una dependència que, quan falla el sistema, ens deixa quasi paralitzats: quan la mobilitat, la climatització i fins i tot la cuina passen a dependre d’un únic sistema, un error o una avaria poden tenir un impacte molt més ampli que abans.

Anys enrere, quan se n'anava la llum, podíem seguir cuinant amb el gas, i trucar-nos amb els telèfons fixos, aquells clàssics de baquelita de color de gos com fuig. És clar que no ens quedàvem sense internet perquè, simplement, no en teníem...

La darrera gran incidència en el subministrament elèctric, deixant desenes de milions de ciutadans sense electricitat durant hores i generant un monumental caos, especialment pel que fa a la mobilitat, és un toc d’alerta. Si avui un tall ens deixa sense ordinador o nevera, sense telèfon ni connectivitat o sense trens, demà pot deixar-nos, també, sense escalfar la casa o sense carregar el cotxe elèctric. La xarxa elèctrica no només ha de suportar una demanda creixent, també ha de poder-nos donar una major garantia de continuïtat en el subministrament.

No es tracta de frenar el progrés, sinó de fer-lo amb seny. Reconec que en energia no hi entenc ni un borrall, però no cal entendre-hi massa, ni gens, per dir que caldria garantir una xarxa robusta i invertir en emmagatzematge, i sembla evident que, en paral·lel, ens hem de preparar més i millor per afrontar aquestes situacions.

Electrificar la vida pot ser una gran oportunitat, però no pot convertir-se en una nova forma de vulnerabilitat. Si volem confiar en el sistema elèctric per fer-ho tot, el sistema ens ha de poder garantir que no fallarà quan més el necessitem.