La jungla interior de Frank Cuesta

Sincerament, tota aquesta qüestió de Frank Cuesta, de Frank de la Jungla, em costa d'entendre. Suposo que tot plegat té, al darrere, una qüestió judicial, però les anades i vingudes dels seus vídeos, les confessions i desmentiments, em fan encara més comprensible la persona i el personatge, si és que en aquest cas es poden separar.

I és que tot plegat, la confessió i posterior rectificació (?) no fan més que alimentar la incredulitat i el desconcert sobre qui és realment Frank Cuesta i, més enllà dels fets concrets, que ni m'atreveixo a escodrinyar, la polèmica generada pot servir-nos per preguntar-nos realment qui som, per reflexionar reflexió sobre la nostra pròpia identitat i, fins i tot, sobre la nostra pròpia capacitat per autoenganyar-nos.

A vegades projectem una imatge de nosaltres mateixos, ja sigui per quedar bé, per agradar, per protegir-nos, per  destacar, etc., que tot i que parla de nosaltres només n'és una part, una cara; per nosaltres només és un tros, tot i que per a moltes persones aquella part és el tot que veu de nosaltres. El risc és quan una d'aquestes parts creix i es fa gran sense control, quan aquesta part es converteix en personatge, quan el personatge minimitza la resta de les parts, quan el personatge es menja la persona.

En altres paraules, el problema és que de tant repetir un relat, el relat que el personatge acaba magnificant, ens el comencem a creure, de manera que allò que va començar com una representació estratègica (o casual) d'una part de nosaltres, arriba un punt que sembla no tenir aturador i esdevé una gàbia, una màscara que no ens sabem, o no podem, o no volem, treure'ns.

Aquesta situació (ser víctimes del personatge que nosaltres mateixos hem creat) no l'hem vist, només, amb Frank Cuesta, resulta impossible no pensar en Enric Marco, el català que durant anys va construir i creure's un relat, el de supervivent dels camps de concentració nazis. Com ells, molts altres han caigut en aquesta trampa, trampa en la qual també podem caure nosaltres: confondre la veritat amb el desig, la realitat de qui som amb la fantasia de qui voldríem ser.

Frank Cuesta, amb el seu relat enrevessat, s'ha convertit en un exemple més d’aquesta jungla interior on l’ego, la por, la impostura i la necessitat de reconeixement s’enreden i ens devoren, on la línia entre l'autenticitat i la ficció és tan difusa que pot arribar a esdevenir imperceptible.

Potser el que més m'inquieta de tot plegat és que, en realitat, tot això no ens és tan aliè. Tots tenim versions de nosaltres mateixos que mostrem al món que amaguen els nostres dubtes, les renúncies, les  nostres fragilitats. Per això, quan mirem el cas Cuesta, no ho fem només entre la morbositat i la perplexitat, ho fem també amb la incòmoda intuïció que aquesta enrevessada jungla interior no és una exclusivitat seva, que d'una manera o altra cadascú de nosaltres també podem córrer el risc de perdre'ns en la nostra pròpia jungla interior.